Coberta del llibre "Memòries d'un taxista barceloní", d'Albert Figuerola.

Les memòries d’un taxista barceloní

Figuerola defensa que un taxi és una segona llar, una mena d’aixopluc temporal que el taxista ofereix al client, d’aquí que molts intentin fer-lo acollidor (ara n’hi ha que ofereixen wifi i tot). Si el passatger s’hi troba bé, deia ell, el taxi es transforma en un confessionari, un espai d’intimitat on el client es desfoga i arriba a sincerar-se del tot

[dropcap letter=”L”]

a setmana passada recordàvem el blog de Xavier Gonzàlez, amb les seves cròniques nocturnes sobre l’experiència de conduir un taxi a la Barcelona d’avui en dia. Però els taxistes i els seus anecdotaris també ens permeten anar més enrere i viatjar en el temps sense haver de baixar del taxi.

Als Estats Units, per exemple, el recentíssim número especial del 50è aniversari de la Revista New York Magazine anava acompanyat d’unes esplèndides imatges de Joseph Rodríguez, un fotògraf documental que va fer de taxista entre 1977-1985, sempre amb la càmera a sobre. El resultat són uns retrats espontanis d’una qualitat insòlita, que immortalitzen el dia a dia de Harlem o el Bronx, amb imatges de músics de carrer o el tràfec dels clubs sadomaso en un Meatpacking en decadència. També hi ha fotografies de les desigualtats socials extremes de l’època, i alguns retrats de la clientela, com el matrimoni que fa 45 anys que estan casats: la dona es queixa que el marit ronca, i aquest contesta que ella es passa la nit fent pets.

Pocs mesos abans de la mort del dictador, a Catalunya es publicaven les Memòries d’un taxista barceloní, un anecdotari d’Albert Figuerola –escrit amb els 70 anys acabats de fer, quan ja era “taxista honorari”– que recull dècades d’experiències en el taxisme i dels personatges famosos que va arribar a encotxar, com Charles Aznavour, Mary Santpere o Ernest Lluch.

Figuerola va néixer a l’Empordà, i després de trampejar amb diverses feinetes per Barcelona, un dècim guanyador de la grossa li va permetre comprar el primer taxi, un Citroën Torpede. Era l’any 1924, època de cotxes grossos i vaques grasses –almenys taxísticament parlant– amb una clientela formada per senyors de puro i corbata i moltes estones mortes a les parades, fent-la petar. Amb la guerra, aquells esplèndids cotxes d’època van ser col·lectivitzats, i el groc de les portes, que ja s’havia generalitzat, es va tenyir del vermell de la CNT. Figuerola va perdre el taxi, i no va tornar-s’hi a enfilar fins el 1956, primer conduint el Citroën Rosalia d’un conegut, i més tard comprant-se un SEAT 1400, amb què va aconseguir la llicència amb la qual s’acabaria jubilant.

La seva filosofia és interessant: Figuerola defensa que un taxi és una segona llar, una mena d’aixopluc temporal que el taxista ofereix al client, d’aquí que molts intentin fer-lo acollidor (ara n’hi ha que ofereixen wifi i tot). Si el passatger s’hi troba bé, deia ell, el taxi es transforma en un confessionari, un espai d’intimitat on el client es desfoga i arriba a sincerar-se del tot, establint-se una confiança insòlita amb algú que has conegut minuts abans (i que no et farà resar tres parenostres encabat).

Els taxis també han estat sempre espais de festeig, recordava Figuerola, des que es va abaixar la primera bandera i fins a l’actualitat. Les Memòries d’un taxista barceloní recullen anades i vingudes a meublés diversos –que aleshores ja pagaven comissions als cotxers– i també parelles que, amb l’excusa d’estar juntes i tenir un espai de discreció, li deien “cap a Molins de Rei i ja ho trobarem”, i el conductor s’havia de limitar a passejar-los l’estona que convingués. En aquestes ocasions, “el taxista ha de ser sord, cec i mut”, reblava l’autor.

Respecte als estrangers, els consells de Figuerola són més vigents que mai: el taxista ha d’actuar com un cicerone pels turistes, perquè fa d’ambaixador sobre rodes de la ciutat. Encara avui, per a molts turistes, el taxista és l’autòcton amb el qual interactuaran més estona, i de petites converses com aquesta n’acabarà depenent, en gran mesura, l’experiència que el visitant s’endurà de record.