Bellesa sense perquè dels sons, o la innocència de les preguntes metafísiques

Sons en l’espai. Vespres Musicals al Monestir de Pedralbes. Obres de J. Magraner, G. Scelsi, J.M. Guix, A. Pärt i M. Feldman. Les aus ens acompanyen de començament a fi al claustre del Monestir de Pedralbes, fins a la nit, en un esdevenir vital només interromput pel solemne repicar de les campanes, la percussió puntual i decisiva amb la qual l’home tracta de imposar-se a l’ordre inescrutable de la physis, en va.

L

a calma d’un claustre medieval al capvespre d’un dia de juliol, amb el so de l’aigua que corre, una brisa com una carícia i el discret cant dels ocells, gaudint de les hores més fresques, és el marc idíl·lic -semblaria extret de La grande bellezza– que ofereix el cicle de concerts Vespres Musicals al Monestir de Pedralbes. Impossible no deixar-se portar per l’assossec i obrir-se a les peces excel·lentment reunides en aquest esdeveniment, que porta per títol “Sons en l’espai”. Un concert eminentment dedicat a creadors contemporanis, des dels reconeguts Morton Feldman i Arvo Pärt a d’altres més propers -fins i tot coetanis- com Josep Maria Guix, compositor convidat de la present temporada al Palau de la Música, o el jove Joan Magrané. Sense oblidar-nos, per suposat, de la fascinant rara avis -creador inspirat i inspirador- que va ser Giacinto Scelsi. Inclús si els respectius contextos no sempre són comparables, els interessos i la comprensió de la creació musical es manifesta en ells perfectament compatible. Coincideixen les obres escollides en il·lustrar una certa dialèctica entre repetició de cèl·lules, a través de ritmes i tons que suggereixen una harmonia preestablerta -l’ordre invisible de la realitat  que és audible, i que ja van concebre els pensadors pitagòrics- amb el gust per la improvisació, l’obertura a allò inesperat, no menys constitutiva de la realitat -com sabia aquell altre presocràtic, enigmàtic i oracular, de nom Heràclit.

Un encert començar amb La màquina celeste de Joan Magraner, peça per a vibràfon brillantment executada per Miquel Vich, membre de la formació de percussió Frames. Va suposar l’entrada in medias res en el nucli dur d’una qüestió aparentment intangible. Música contemplativa, en efecte, però també dinàmica, que es perpetua com formant ones concèntriques de diàmetre diversament creixent. Reverberacions subtils o explícites, rítmiques però que eventualment trenquen la progressió esperada. Una obra, la de Magraner que -segons va explicar Vich- s’inspira en la tradició mística. La manifestació sonora d’allò invisible, la plasmació d’una realitat inefable amb reminiscències orientals sembla fonamentar Hyxos, de Giacinto Scelsi. A la percussió afegeix un instrument de vent com la flauta, que permet declamar la dialèctica entre buit i plenitud. El compositor italià, que podia passar-se hores concentrat en una sola nota, i que es va arribar a declarar “fanàtic del silenci”, promou la convivència d’aquest lliure fluir de l’aire, element invisible que fa possible el so, amb l’objecte metàl·lic colpejat amb més o menys subtilitat. El més material, i potencialment estrident, pot resultar evocador i fins poètic; i també l’absència de so, que habilita aquella fusta foradada, esdevenir còmplice d’un sentit encara per determinar, amb el qual l’oient se sent animat a confluir. I no només pensem en persones: al claustre del Monestir els ocells aporten sonoritats, rematades per la intrusió de la campana. Els elements, tots, semblen concertats.Després d’una pausa breu, per reorganitzar els instruments de l’escenari (preparat en un dels quatre costats de la galeria porticada del claustre) es va interpretar una peça per a piano solo de Josep Maria Guix, On reflection, composta en record a Mompou. Com no pot ser d’una altra manera, el silenci fa acte de presència en diversos moments, sent les notes que el preparen no menys fonamentals: queden en l’aire o s’interpel·len amb una intencionada sensació d’espontaneïtat -sobreabunden en el caràcter al·lusiu dels esmentats “sons de l’espai”- en la fantàstica versió del pianista Jordi Masó. Llavors, arribaria el moment més emotiu de la vetllada. Amb el sol a punt de desaparèixer i una lluminositat transmutada, vibrant al cel d’un color blau-mirall, la peça Spiegel im Spiegel d’Arvo Pärt per a piano i violoncel va diluir la noció física del temps, a partir d’una seqüència bellíssima d’emmirallaments. Reflexions minimalistes d’un calat emocional que apunta directament a la incapacitat del llenguatge per determinar i fixar allò que és, en la mesura que (ens) passa. Fa quaranta anys de la seva composició, l’edat -en a penes dos mesos- de qui escriu aquestes línies. Casualitats, és obvi, però seguint la profunditat de les peces interpretades -que, certament, donen molt què pensar- difícil no posar-se transcendent… i deixar-se afectar per aquell inequívoc lirisme, que porta a fer-se preguntes metafísiques. Preguntes força heideggerianes sobre l’ésser i el no-res, o sobre una possible causalitat primera com la que -sense anar més lluny- em feia la meva filla a punt de complir els quatre anys: “Papa, on era jo abans de néixer?”.

La transmigració de les ànimes -creença dels pitagòrics, coneguda com a metempsicosi- seria una possible resposta. Difícil, però, d’afirmar rotundament, per molt que una mentalitat tan dúctil i inspirada com la infantil la trobaria perfectament plausible. Pensant en música -ja en termes físics- també la propagació de so a través de les ones posseeix quelcom d’essencialment misteriós, que revela l’altre costat de l’audició, la realitat inamovible del silenci. Morton Feldman en la seva obra Crippled Symetry (Region 1) disposa el diàleg entre els tres instrumentistes a partir de partitures individuals; ells han de desplegar-la en comú des d’una escolta mútua, una interacció que crea ex novo la peça. El grau d’atenció a la sonoritat pròpia i aliena resulta contagiós, es propaga aquest magnetisme de la naturalesa que determina necessàriament -però, com improvisant- allò que no pot no ser. Les aus ens acompanyen de començament a fi al claustre del Monestir de Pedralbes, fins a la nit, en un esdevenir vital només interromput pel solemne repicar de les campanes, la percussió puntual i decisiva amb la qual l’home tracta de imposar-se a l’ordre inescrutable de la physis, en va. Haurem de recordar la captivadora sentència de Rilke, a propòsit de la bellesa, als primers versos de les Elegies de Duino? [“Perquè el bell no és res més / Que el començ del terrible, que encara suportem tot just, / I ens meravella tant perquè amb indiferència / Desdenya destruir-nos./ Tot àngel és terrible” (traducció de Joan Vinyoli)].

Text originalment aparegut a la Revista Musical Catalana

Imatges destacades:
1. Claustre del monestir de Pedralbes. Foto de Maria Rosa Ferre
2. Foto de Jacobo Zabalo