L'escriptor Alessandro Baricco fotografiat a Turin per Vanity Fair Italia, 2013. Foto de Alessandro Albert / Getty Images

Baricco i la bellesa: cultivar un gest de fa 2.800 anys

Baricco ha protagonitzat la conferència inaugural del Festival Clàssics, un festival multidisciplinari dedicat a la cultura clàssica que s’ha empescat la Casa dels Clàssics, l’entitat continuadora de la col·lecció Bernat Metge, dins del grup Som.

E

l cabell canós una mica esbullat del novel·lista, dramaturg i periodista Alessandro Baricco, li dona un aire lleugerament desendreçat, que ofereix un contrast curiós amb la seva manera d’expressar-se: precís, poètic, contundent, dominant en tot moment l’escenari, el to, la dicció i allò que vol transmetre, sense perdre un bri de profunditat. Va donar bona mostra d’aquests atributs en la conferència inaugural del Festival Clàssics, un festival multidisciplinari dedicat a la cultura clàssica que s’ha empescat la Casa dels Clàssics, l’entitat continuadora de la col·lecció Bernat Metge, dins del grup Som.

El festival, coorganitzat amb el grup Focus, pretén provocar noves mirades i reflexions sobre el llegat clàssic. D’aquí que el seu tret de sortida sigui especialment ambiciós: una conferència de Baricco al voltant del concepte de bellesa que servirà de font d’inspiració per als artistes convidats l’any que ve al Clàssics. El director teatral Àlex Rigola, l’actor i director Josep Maria Pou, la il·lustradora Paula Bonet, el poeta i rapsode Josep Pedrals, el cantautor Roger Mas, la companyia teatral Les Impuxibles, el cineasta Albert Moya, el crític de cinema Àlex Gorina i algun nom més que properament s’hi afegirà, mostraran d’aquí a un any les seves creacions nascudes a partir de les reflexions de l’escriptor italià, que acaba de publicar The game, un assaig sobre els efectes de la revolució tecnològica.

“La Ilíada és un monument a la guerra, un cant a la bellesa de la guerra, el seu esplendor es veu per totes bandes”, va engegar Baricco, després de la lectura, amb un traductor al costat, mesurant i mastegant cada paraula del seu discurs, que no duia escrit però que feia un efecte fondo

La seu de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), una nau del Poblenou amb el teulat del passat fabril encara visible, va ser el lloc triat per a la seva conferència, com si així es volgués deixar clara, d’inici, la voluntat fundacional del certamen de confrontar passat i present. Però el contrast de veritat el va establir l’autor de Seda i Novecento, en fer surar el concepte de bellesa que amaga La Ilíada, el poema èpic grec del segle VIII AC atribuït a Homer. És un poema que coneix a fons. El 2004 en va publicar una versió, Homer, Ilíada, que aquí va aparèixer en català (La Magrana) i en castellà (Anagrama). Era una versió pensada per ser dita en públic (es va poder escoltar al Festival Grec del 2006), amb els diferents personatges que parlen en forma de monòleg. A la conferència, els actors Clara de Ramon i Marc Rius van llegir-ne dos fragments. En el primer, Criseida explica en primera persona com és objecte de disputa entre Aquil·leu i Agamèmnon. En el segon, Antílop narra la mort de Pàtrocle, que portava les armes d’Aquileu, a mans dels troians.

Què cerquem quan cerquem una altra bellesa? -es va preguntar Baricco: “trobar i crear una intensitat, una força, una llum que la vida no sempre té”.

“La Ilíada és un monument a la guerra, un cant a la bellesa de la guerra, el seu esplendor es veu per totes bandes”, va engegar Baricco, després de la lectura, amb un traductor al costat, mesurant i mastegant cada paraula del seu discurs, que no duia escrit però que feia un efecte fondo. El missatge que s’escola per l’obra d’Homer “és claríssim”, va proclamar: “el destí més alt que es pot esperar és morir a la guerra, més que guanyar la guerra”. I d’aquí, mica en mica, amb tota naturalitat va anar descabdellant la troca, per virar cap a on volia anar a parar. Aquest influx d’esplendor de la guerra encara va portar el seu avi a les trinxeres, amb 19 anys, a la primera guerra mundial. “Però nosaltres no estem en un món tan obtusament masclista -la conferència la va pronunciar el 25N, dia contra la violència de gènere- i hem arribat a ser capaços de tenir una altra bellesa, que no és la de la guerra”. Però per què són belles les històries homèriques? “Perquè allà hi vibra la vida amb una intensitat excepcional”, va afirmar. I, per tant, què cerquem quan cerquem una altra bellesa? -es va preguntar Baricco: “trobar i crear una intensitat, una força, una llum que la vida no sempre té”.

“Fa 2.800 anys que ens intentem treure el casc, gairebé hi hem arribat; a tot això li podem dir crear una nova bellesa” (..) aquesta altra bellesa “construïda en petits gestos quotidians, en detalls, en els desitjos que cultivem, en els moments més senzills de la vida”

La diferència és que ara, “en lloc d’anar-la a buscar als límits de la mort, l’anem a buscar al costat de la pau”. Bo i reconeixent que hem d’”acceptar el record de quan érem bèsties de combat”, busquem “un altre destí”, va sentenciar. Si la Ilíada és un monument a la guerra, al mateix temps és una història puntejada per una altra idea de bellesa: sempre “hi ha algú que diu que tard o d’hora ens trobarem que no podem viure més així”. I aquestes paraules -va afegir- Homer les posa en boca de les dones. Aquesta altra idea de bellesa la va exemplificar amb una escena que va descriure amb tota mena de detalls, establint paral·lelismes amb el western i evidenciant els estirabots masclistes de moltes escenes. És un artista creant complicitat amb el públic. Baricco el va fer viatjar fins al moment en què Hèctor, cap dels troians, entén que perdran la guerra i retorna a la ciutat per ofrenar els déus: es troba la mare, l’amant (Helena, “és com Scarlett Johanson”, es  va permetre apuntar), la dona (Andròmaca) i el fill. Andròmaca l’esbronca: “esteu tots com una cabra! Que no us n’adoneu del que esteu fent?” I Baricco va afegir amb sornegueria: “recordeu-vos-en quan us vingui un instint guerrer, ni que sigui en un camp de futbol; què esteu fent?”

Abans de tornar a la batalla, Hèctor vol agafar el seu fill. Però quan l’infant el veu es posa a plorar. “I Hèctor fa un gestor grandiós, agafa el seu casc i se’l treu; l’infant mira el seu pare i deixa de plorar”. Per aquesta via poètica, Baricco coronava una manera d’explicar la història, la literatura i la bellesa amb la qual s’havia posat els assistents a la butxaca: “Ens emportem aquest gest amb nosaltres, fa 2.800 anys que ens intentem treure el casc, gairebé hi hem arribat; a tot això li podem dir crear una nova bellesa”. Baricco va defensar així aquesta altra bellesa “construïda en petits gestos quotidians, en detalls, en els desitjos que cultivem, en els moments més senzills de la vida”: “intentem acabar un gest que es va iniciar fa tants i tants anys…”