La Xina en l’era del drac africà

El salt en la relació comercial entre la Xina i l’Àfrica dels últims deu anys anuncia un nou ordre mundial
L

ouis Fenaux és un apassionat del mar. Belga d’arrel flamenca, fa una dècada va abandonar la Vella Europa per instal·lar-se a Hentiesbaai, un poble al cor de la Costa dels Esquelets, la meca de la pesca a Namíbia. Allà regenta un petit hostal i cada matí surt ben d’hora amb la canya a pescar taurons o steenbras des de la platja. Quan encara és fosc, i si el dia es lleva clar, pot endevinar a l’horitzó els llums dels pesquers espanyols, nord americans o xinesos que pesquen a les fredes aigües internacionals davant del litoral. A Fenaux el preocupen els pesquers xinesos i, mentre la seva dona Anneke ens cuina un deliciós peix vermell i salsa de pastanaga, no té pèls a la llengua. “Els xinesos, eh? Ja estan pertot arreu al país”, diu. A la frontera amb Angola, al nord, és habitual veure comerços xinesos a qualsevol localitat petita, i a l’aeroport de Windhoek, la presència d’executius d’ulls ametllats ja és una rutina. A Fenaux no li fa gaire gràcia. “Uns amics del nord estan amoïnats perquè una companyia xinesa vol construir una mina d’urani als afores de la seva ciutat. Si ho fan, portaran els seus treballadors xinesos, els seus supermercats, productes i restaurants xinesos, i tota la ciutat tal com és ara desapareixerà i els namibis perdran la feina”, diu.

Però la por de Fenaux i els seus col·legues és infundada. Encara que la majoria de les 2.500 companyies xineses que actualment operen a l’Àfrica porten els seus propis treballadors xinesos i només donen feina a locals en les tasques més dures, no absorbeixen ni canvien la fesomia de localitats senceres. L’impacte no és local, és continental. Amb 3.000 quilòmetres de carreteres i 2.000 de línia de ferrocarril construïdes, a més de ponts, preses, oleoductes i ports, la Xina està canviant la cara de tot el continent africà. Les relacions comercials xinoafricanes acaben de tancar la dècada de més esplendor de la història. Si l’any 2000 els intercanvis econòmics entre tots dos no arribaven als 10.000 milions de dòlars, l’any passat van superar els 215.000 milions. L’escalada és imparable i està deixant enrere els competidors: des del 2009, la Xina és el primer soci comercial del continent, per davant dels Estats Units.

La majoria de les 2.500 companyies xineses que actualment operen a l’Àfrica porten els seus propis treballadors xinesos i només donen feina a locals en les tasques més dures (…) El impacto no és local, és continental

Quan arriben els cafès, Fenaux apunta un dels factors que han fet possible aquesta pujada. “Al principi els productes o les carreteres dels xinesos eren de mala qualitat; però ja no és així; aquests paios saben fer les coses bé quan volen, i tant que en saben…”. Per entendre la presència de la Xina al continent negre és imprescindible una lectura bidireccional. No és la Xina a l’Àfrica. És la Xina i l’Àfrica. Encara que és indiscutible que els recursos naturals africans són el carburant que el gegant asiàtic necessita per funcionar —aproximadament el 80% de les seves importacions des de l’Àfrica són petroli i minerals—, la Xina va saber veure abans que ningú que el continent no és només una gran extensió de terres fèrtils i un ric subsòl, sinó també una oportunitat de mercat.

Segons l’economista i expert en desenvolupament Vijay Mahajan, l’absència de prejudicis respecte a una societat africana no tan empobrida i immòbil com podria semblar ha donat avantatge al gegant asiàtic. “La Xina ha advertit —diu Mahajan— que hi ha a l’Àfrica una classe consumidora d’uns 400 milions de persones àvida de productes i serveis. Barats, sí, però és que el mercat és enorme”. El Banc de Desenvolupament Africà (BDA) situa en 350 milions el nombre d’africans amb capacitat per disposar d’entre 2 i 20 dòlars diaris. Tot i que el 60% d’aquesta classe mitjana africana incipient només gasta entre 2 i 4 dòlars diaris, la Xina ha abraçat aquest humil marge de compra que va més enllà de la despesa en alimentació per a la supervivència: les seves principals importacions són vehicles, roba, maquinària, calçat i materials plàstics. D’Angola al Senegal, passant per Moçambic o el Sudan del Sud, el “Made in China” de samarretes de futbol falsificades i sabates o les lletres xineses en furgonetes, motocicletes o vehicles tot terreny són una constant.

La millor notícia per a la Xina és que es tracta del mercat que més creixerà del món. La revolució demogràfica a l’Àfrica tot just ha començat: si el continent acaba de superar els mil milions d’habitants, Nacions Unides estima que aquesta xifra s’haurà duplicat l’any 2050. I la bomba demogràfica no s’aturarà: a final de segle hi haurà 3.000 milions d’africans, més que la població actual de la Xina i l’Índia juntes.

Entre aquests números hi pot haver la jugada mestra següent de Pequín. Si a l’explosió demogràfica hi afegim el factor de la joventut —gairebé la meitat dels africans té avui menys de 15 anys—, s’acosta un futur amb centenars de milions de joves en edat de treballar. Per l’economista britànic i professor a Oxford Paul Collier, la Xina podria anar darrere seu com a objectiu d’expansió econòmica. “Si a les grans oportunitats de negoci a l’Àfrica hi afegim uns costos de producció a la Xina cada vegada més elevats, crec que, abans de deu anys, la Xina recol·locarà algunes de les seves empreses al continent per reduir costos. Si passa això, el canvi serà espectacular”, sosté.

Però no cal viatjar al futur. L’skyline de Luanda, capital d’Angola, esperonat per diverses desenes de grues assenyala que els negocis xinoafricans van vent en popa. Angola és el paradigma del to de les relacions comercials: Xina importa més petroli d’Angola, el seu primer soci africà, que de cap altre país del món i, a canvi, es manté al marge de qüestions polítiques internes, navega còmode en un mar de contractes opacs i peons xinesos que canvien la cara del país a cop de gratacel i llengües de quitrà. Un altre dels grans socis xinesos, el Sudan del Sud, un país de la mida de França amb només 90 quilòmetres de carreteres asfaltades i plena de petroli, és potser el millor exemple de la necessitat d’infraestructures que té el continent.

“Si a les grans oportunitats de negoci a l’Àfrica hi afegim uns costos de producció a la Xina cada vegada més elevats, (…) la Xina recol·locarà algunes de les seves empreses al continent per reduir costos. Si passa això, el canvi serà espectacular”

El president sud-africà Jacob Zuma va posar xifres l’any passat a les oportunitats de negoci de l’Àfrica i es va oferir per ser la porta d’entrada al continent, com va fer Singapur en les dècades dels setanta i vuitanta a Àsia. Ho va dir en una cimera dels BRIC, grup format per les principals economies emergents, el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina, a més de Sud-àfrica. “En els deu propers anys, l’Àfrica necessitarà 480.000.000.000 de dòlars per a desenvolupament d’infraestructures, cosa que hauria d’interessar al BRIC”. Des de Brasília, Moscou, Nova Delhi i Pequín en van prendre bona nota. La Xina, que representa el 65% del total d’importacions africanes entre els BRIC, seguirà liderant el grup. No hi ha res improvisat en la presència xinesa a l’Àfrica. La creació de vint-i-una zones econòmiques especials (ZEE) en països africans són una aposta decidida per estrènyer llaços comercials i contribuir a la industrialització del continent. A les zones ZEE, amb infraestructures de classe mundial, es donen facilitats administratives i incentius fiscals perquè empreses xineses donin sortida als seus productes i siguin competitives en terres africanes.

I queda per veure quin serà el resultat de l’últim efecte col·lateral de l’era del drac africà: l’humà. La dècada de més expansió comercial entre la Xina i l’Àfrica ha fet que més d’un milió de xinesos s’instal·li en sòl africà. La majoria tornen a casa quan acaben els contractes, però milers han decidit quedar-se i invertir els estalvis en una nova vida a l’Àfrica. I com que alguns tindran èxit, és probable que es produeixi un efecte crida. Si és així, estarem a les portes de la primera gran generació de xinesos nascuts a l’Àfrica. Fa unes setmanes, la mort del president de Zàmbia, Michael Sata, va portar al poder provisional el vicepresident, nascut a Livingstone però de pare escocès, i que es va convertir en el primer president blanc en un país africà des de la independència, amb permís de Madagascar. Potser ja queda menys per veure un president africà de pell pàl·lid i ulls ametllats.

La Xina en l’era del drac africà

El salt en la relació comercial entre la Xina i l’Àfrica dels últims deu anys anuncia un nou ordre mundial
L

ouis Fenaux és un apassionat del mar. Belga d’arrel flamenca, fa una dècada va abandonar la Vella Europa per instal·lar-se a Hentiesbaai, un poble al cor de la Costa dels Esquelets, la meca de la pesca a Namíbia. Allà regenta un petit hostal i cada matí surt ben d’hora amb la canya a pescar taurons o steenbras des de la platja. Quan encara és fosc, i si el dia es lleva clar, pot endevinar a l’horitzó els llums dels pesquers espanyols, nord americans o xinesos que pesquen a les fredes aigües internacionals davant del litoral. A Fenaux el preocupen els pesquers xinesos i, mentre la seva dona Anneke ens cuina un deliciós peix vermell i salsa de pastanaga, no té pèls a la llengua. “Els xinesos, eh? Ja estan pertot arreu al país”, diu. A la frontera amb Angola, al nord, és habitual veure comerços xinesos a qualsevol localitat petita, i a l’aeroport de Windhoek, la presència d’executius d’ulls ametllats ja és una rutina. A Fenaux no li fa gaire gràcia. “Uns amics del nord estan amoïnats perquè una companyia xinesa vol construir una mina d’urani als afores de la seva ciutat. Si ho fan, portaran els seus treballadors xinesos, els seus supermercats, productes i restaurants xinesos, i tota la ciutat tal com és ara desapareixerà i els namibis perdran la feina”, diu.

Però la por de Fenaux i els seus col·legues és infundada. Encara que la majoria de les 2.500 companyies xineses que actualment operen a l’Àfrica porten els seus propis treballadors xinesos i només donen feina a locals en les tasques més dures, no absorbeixen ni canvien la fesomia de localitats senceres. L’impacte no és local, és continental. Amb 3.000 quilòmetres de carreteres i 2.000 de línia de ferrocarril construïdes, a més de ponts, preses, oleoductes i ports, la Xina està canviant la cara de tot el continent africà. Les relacions comercials xinoafricanes acaben de tancar la dècada de més esplendor de la història. Si l’any 2000 els intercanvis econòmics entre tots dos no arribaven als 10.000 milions de dòlars, l’any passat van superar els 215.000 milions. L’escalada és imparable i està deixant enrere els competidors: des del 2009, la Xina és el primer soci comercial del continent, per davant dels Estats Units.

La majoria de les 2.500 companyies xineses que actualment operen a l’Àfrica porten els seus propis treballadors xinesos i només donen feina a locals en les tasques més dures (…) El impacto no és local, és continental

Quan arriben els cafès, Fenaux apunta un dels factors que han fet possible aquesta pujada. “Al principi els productes o les carreteres dels xinesos eren de mala qualitat; però ja no és així; aquests paios saben fer les coses bé quan volen, i tant que en saben…”. Per entendre la presència de la Xina al continent negre és imprescindible una lectura bidireccional. No és la Xina a l’Àfrica. És la Xina i l’Àfrica. Encara que és indiscutible que els recursos naturals africans són el carburant que el gegant asiàtic necessita per funcionar —aproximadament el 80% de les seves importacions des de l’Àfrica són petroli i minerals—, la Xina va saber veure abans que ningú que el continent no és només una gran extensió de terres fèrtils i un ric subsòl, sinó també una oportunitat de mercat.

Segons l’economista i expert en desenvolupament Vijay Mahajan, l’absència de prejudicis respecte a una societat africana no tan empobrida i immòbil com podria semblar ha donat avantatge al gegant asiàtic. “La Xina ha advertit —diu Mahajan— que hi ha a l’Àfrica una classe consumidora d’uns 400 milions de persones àvida de productes i serveis. Barats, sí, però és que el mercat és enorme”. El Banc de Desenvolupament Africà (BDA) situa en 350 milions el nombre d’africans amb capacitat per disposar d’entre 2 i 20 dòlars diaris. Tot i que el 60% d’aquesta classe mitjana africana incipient només gasta entre 2 i 4 dòlars diaris, la Xina ha abraçat aquest humil marge de compra que va més enllà de la despesa en alimentació per a la supervivència: les seves principals importacions són vehicles, roba, maquinària, calçat i materials plàstics. D’Angola al Senegal, passant per Moçambic o el Sudan del Sud, el “Made in China” de samarretes de futbol falsificades i sabates o les lletres xineses en furgonetes, motocicletes o vehicles tot terreny són una constant.

La millor notícia per a la Xina és que es tracta del mercat que més creixerà del món. La revolució demogràfica a l’Àfrica tot just ha començat: si el continent acaba de superar els mil milions d’habitants, Nacions Unides estima que aquesta xifra s’haurà duplicat l’any 2050. I la bomba demogràfica no s’aturarà: a final de segle hi haurà 3.000 milions d’africans, més que la població actual de la Xina i l’Índia juntes.

Entre aquests números hi pot haver la jugada mestra següent de Pequín. Si a l’explosió demogràfica hi afegim el factor de la joventut —gairebé la meitat dels africans té avui menys de 15 anys—, s’acosta un futur amb centenars de milions de joves en edat de treballar. Per l’economista britànic i professor a Oxford Paul Collier, la Xina podria anar darrere seu com a objectiu d’expansió econòmica. “Si a les grans oportunitats de negoci a l’Àfrica hi afegim uns costos de producció a la Xina cada vegada més elevats, crec que, abans de deu anys, la Xina recol·locarà algunes de les seves empreses al continent per reduir costos. Si passa això, el canvi serà espectacular”, sosté.

Però no cal viatjar al futur. L’skyline de Luanda, capital d’Angola, esperonat per diverses desenes de grues assenyala que els negocis xinoafricans van vent en popa. Angola és el paradigma del to de les relacions comercials: Xina importa més petroli d’Angola, el seu primer soci africà, que de cap altre país del món i, a canvi, es manté al marge de qüestions polítiques internes, navega còmode en un mar de contractes opacs i peons xinesos que canvien la cara del país a cop de gratacel i llengües de quitrà. Un altre dels grans socis xinesos, el Sudan del Sud, un país de la mida de França amb només 90 quilòmetres de carreteres asfaltades i plena de petroli, és potser el millor exemple de la necessitat d’infraestructures que té el continent.

“Si a les grans oportunitats de negoci a l’Àfrica hi afegim uns costos de producció a la Xina cada vegada més elevats, (…) la Xina recol·locarà algunes de les seves empreses al continent per reduir costos. Si passa això, el canvi serà espectacular”

El president sud-africà Jacob Zuma va posar xifres l’any passat a les oportunitats de negoci de l’Àfrica i es va oferir per ser la porta d’entrada al continent, com va fer Singapur en les dècades dels setanta i vuitanta a Àsia. Ho va dir en una cimera dels BRIC, grup format per les principals economies emergents, el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina, a més de Sud-àfrica. “En els deu propers anys, l’Àfrica necessitarà 480.000.000.000 de dòlars per a desenvolupament d’infraestructures, cosa que hauria d’interessar al BRIC”. Des de Brasília, Moscou, Nova Delhi i Pequín en van prendre bona nota. La Xina, que representa el 65% del total d’importacions africanes entre els BRIC, seguirà liderant el grup. No hi ha res improvisat en la presència xinesa a l’Àfrica. La creació de vint-i-una zones econòmiques especials (ZEE) en països africans són una aposta decidida per estrènyer llaços comercials i contribuir a la industrialització del continent. A les zones ZEE, amb infraestructures de classe mundial, es donen facilitats administratives i incentius fiscals perquè empreses xineses donin sortida als seus productes i siguin competitives en terres africanes.

I queda per veure quin serà el resultat de l’últim efecte col·lateral de l’era del drac africà: l’humà. La dècada de més expansió comercial entre la Xina i l’Àfrica ha fet que més d’un milió de xinesos s’instal·li en sòl africà. La majoria tornen a casa quan acaben els contractes, però milers han decidit quedar-se i invertir els estalvis en una nova vida a l’Àfrica. I com que alguns tindran èxit, és probable que es produeixi un efecte crida. Si és així, estarem a les portes de la primera gran generació de xinesos nascuts a l’Àfrica. Fa unes setmanes, la mort del president de Zàmbia, Michael Sata, va portar al poder provisional el vicepresident, nascut a Livingstone però de pare escocès, i que es va convertir en el primer president blanc en un país africà des de la independència, amb permís de Madagascar. Potser ja queda menys per veure un president africà de pell pàl·lid i ulls ametllats.