Fotograma del vídeo "Violència Digital". Campanya d'Avon a Argentina.

Les meves àvies ja no ho veuran

Menystenir l’opinió de la dona dins de la família o a l’àmbit professional, és violència, una violència silenciosa però igual de feridora i dolorosa. Gràcies al treball colze a colze de moltíssimes dones, de la seva lluita, i també de la de molts homes, està emergint un halo d’esperança de canvi per acabar amb aquestes barbaritats a les que la societat ens té acostumades

S

e sentirien orgulloses de viure mobilitzacions com les que durant aquest 2018 s’estan donant al llarg i ample del món. Accions liderades per persones, éssers humans, no només dones, que busquen l’amor i la justícia social i lluiten diàriament per la igualtat i pels drets de la dona. Dones que caminen obrint-se pas per la selva de la injustícia masclista, per deixar una senda àmplia i pura a les que ara són només nenes. Un camí pel qual puguin caminar i projectar els seus somnis amb la mateixa confiança en si mateixes i en la societat que la que poden tenir els homes.

Em remunto ara noranta anys enrere. Així s’explicava aquest succés en 1929, en un escrit a la secció de ‘Tribunals. No hi ha balanç judicial. Successos de l’any’ de La Vanguardia el dia 1 de gener, aquest mateix primer dia de l’any en què la meva àvia complia 19 anys: «Dia 27 de desembre de 1928: Al carrer de la Concòrdia, Manuel Riera Gener va agredir la seva exnòvia, Ramona Martínez Montes, causant-li 3 ferides d’arma, de pronòstic greu. El motiu de l’agressió va ser el negar-se Ramona a reprendre les relacions amoroses, que es va veure obligada a trencar pel caràcter violent de Maunel. Aquest, després de ferir a la seva exnòvia, es va matar donant-se una ganivetada al pit».

Si ella hagués mort, les seves filles, nétes i besnéts no haurien nascut mai. I com el cas de Ramona, milers i milers de famílies més. Aquell no va ser un cas aïllat en aquest text. Apareixien uns quants més de la mateixa índole, tots ells casos de dones innocents que van ser agredides o assassinades a mans d’uns homes que no acceptaven que elles exercissin el dret com a persona, a decidir a qui volien estimar i amb qui volien estar. Així se les gastaven en aquella societat de principis del segle XX que, per desgràcia, un segle després perdura de la mateixa manera.

Han estat molts els anys en què la dones s’han vist sotmeses per una societat patriarcal, tement per la seva vida, tement per la incontinència de la força de l’home –de l’home dolent, més bé–, dominades per rols de poder masclistes, on la misogínia, el menyspreu o el ’ ha estat el comú denominador de la vida de moltes de nosaltres. I és que les dones passem de guapes i simpàtiques a males, histèriques, manipuladores i feminazis en un tres i no res segons la seva vara de mesurar, perquè aquesta és la reacció que té el masclista quan se li qüestiona la seva actitud. I això és violència.

«Sabem molt bé que no es pot sortir de la violència sense ajuda, per això nosaltres som aquí, per acompanyar en tot el procés, perquè les dones no se sentin soles, que se sentin compreses. Es pot trencar la por, es pot sortir-ne»

Menystenir l’opinió de la dona dins de la família o en l’àmbit professional, és violència, una violència silenciosa però igual de feridora i dolorosa. Gràcies al treball colze a colze de moltíssimes dones, de la seva lluita, i també de la de molts homes, està emergint un halo d’esperança de canvi per acabar amb aquestes barbaritats a les que la societat ens té acostumades.

El 1998 va néixer a Barcelona l’Associació Ca l’Aurèlia, un equip de professionals i voluntàries que lluiten contra la violència masclista i les desigualtats socials, treballant amb i per a les dones de Barcelona i rodalies. Jo, aquest any, he tingut l’honor de fer el cartell per a elles, que porta com a lema Juntes amb una sola veu! amb motiu de les activitats que duran a terme durant el 25 de novembre, Dia Internacional contra la violència cap a les dones. És una ONG petita, amb tres professionals al seu càrrec. Elles presten ajuda gratuïta a aquelles dones que necessiten poder trencar amb les situacions de violència a què es veuen sotmeses. «Sabem molt bé que no es pot sortir de la violència sense ajuda, per això nosaltres som aquí, per acompanyar en tot el procés, perquè les dones no se sentin soles, que se sentin compreses. Es pot trencar la por, es pot sortir-ne.

Cal desaprendre tot allò que el malviure i una societat masclista ha deixat en cadascuna de les dones». L’escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano, mort el 2015, va escriure aquesta reflexió: «Hi ha criminals que proclamen tan contents ’la vaig matar perquè era meva’, així i prou, com si fos cosa de sentit comú i justa de tota justícia i de dret de propietat privada, que fa l’home amo de la dona. Però cap, ni un, ni el més mascle dels supermascles té la valentia de confessar ’la vaig matar per por’, perquè al cap i a la fi la por d’una dona a la violència de l’home és el mirall de la por de l’home a la dona sense por».

Creiem en les dones com a motor de canvi social i la solidaritat entre nosaltres és un bon camí per aconseguir la igualtat i la llibertat. Trencar amb el concepte de víctima: si es pot. La violència masclista és un fenomen que pot ocórrer a qualsevol dona, independentment de l’edat, origen, orientació sexual, nacionalitat, situació laboral

Sílvia, per què el nom de Ca l’Aurèlia?

Aurèlia és una dona que està des dels inicis de l’associació i segueix com a voluntària, ajudant a moltíssimes dones. Ha dedicat la seva vida a lluitar pels drets de les dones i dels seus fills i filles, des del feminisme. La nostra associació en el seu inici es va crear per ajudar a dones que s’estaven separant de les seves relacions i totes elles tenien com a factor comú la violència dins de la parella.

Com us arriben les dones fins vosaltres?

«Majorment a través d’altres dones que ja han estat a l’associació i ens coneixen. Creant el que anomenem, ‘una cadena de solidaritat’, en la qual una dona ajudada aquí, pot ajudar a altres que es troben en la mateixa situació. També ens arriben des dels serveis socials, hospitals, centres públics… i ara moltes a través d’internet, accedint a la nostra pàgina web www.calaurelia.cat.

Quines activitats porteu a terme?

«Les nostres activitats d’atenció directa són el servei d’ajuda psicològica individual i grupal, l’orientació a nivell jurídic i el servei d’informació i atenció telefònica. A més promovem un seguit d’activitats de participació social i lluita feminista. Vam participar en la Plataforma Unitària contra les violències de gènere, i estem coordinades amb els serveis municipals d’atenció a la Dona. Tenim un tracte proper, molt privat i de respecte: de solidaritat entre dones. Ca l’Aurèlia és un espai de creixement, d’alliberament, de compromís i solidaritat, de trencar esquemes i cadenes.

Creiem en les dones com a motor de canvi social i la solidaritat entre nosaltres és un bon camí per aconseguir la igualtat i la llibertat. Trencar amb el concepte de víctima: si es pot. La violència masclista és un fenomen que pot ocórrer a qualsevol dona, independentment de l’edat, origen, orientació sexual, nacionalitat, situació laboral, etcètera.»

Com afecta el sistema patriarcal a l’hora de demanar ajuda una dona?

«Les dones sempre hem tingut el paper de cuidadores dels altres i en el moment en què demanem ajuda ho fem per cuidar una altra persona. Per exemple és el cas de moltes dones que van a teràpia de parella, que ho fan per estar millor amb els seus marits, no per estar millor amb si mateixes, ni per apoderar-se i treure tot el seu potencial, sinó per donar suport a la seva parella i modificar tot allò que a l’altre li pugui molestar. És així com ens han educat. Encara avui l’home no està fet per mostrar-se feble, i anar a un terapeuta és mostrar-se feble i acceptar-ho i obrir l’ànima, i als home no els han ensenyat a fer això. És aquí, en aquests rols, on s’emmarca la violència».

Hi ha alguna societat al món on no sigui així?

«Ho desconec però crec que no. Encara que m’alegra saber que els últims estudis antropològics apunten que les societats primitives sembla que eren molt més igualitàries que ara, en què les tasques es compartien per ambdós sexes, els fills, la caça, la cura de gent gran…. El problema és que la història de la que venim s’ha anat construint des de la visió de l’home: l’investigador és home, el científic és home…, una cosa en què la dona no ha pogut participar fins fa relativament poc temps, i la por i la responsabilitat com a cuidadores ens ha fet acceptar aquest paper».

«I és que la violència és tan visible com invisible, s’amaga darrere d’una doble cara. Es manifesta en la intimitat en molts casos, en altres es percep i fins es fan acudits amb ella. Fa pocs dies la Fundació Avon d’Argentina va llançar una campanya de conscienciació dirigida als homes contra l’assetjament i violència contra la dona que s’ha fet viral amb el #CambiáElTrato –canvieu el tracte–. Tres espots destinats a ensenyar les diferents classes de violència quotidiana que molts homes mantenen en situacions quotidianes de manera gairebé inconscient. L’assetjament de carrer, la violència virtual a les xarxes i la violència domèstica són els tres àmbits en què transcorren cada un d’aquests espots. Tan sols dos homes en cada un d’ells, amb un estètica minimalista i uns guions perfectes, ens mostren en 30 segons el veritable impacte psicològic de violència que generen les actituds que mostren».

 

La violència domèstica

«El maltractament és com viure en una gàbia, amb el sostre al damunt o sense aire, és violència. La violència silenciosa i constant i que no mata. Mentida. Mata igual. Mata l’alegria, mata les ganes de viure, mata la confiança i la llibertat».

 

Violència digital

«Fer fotos o vídeos de moments íntims, sense el consentiment de l’altra persona, és violència».

 

Assetjament al carrer

«Que les xicotes  tinguin por de caminar pel carrer, que hagin de pensar per on van, que hagin de pensar quina roba es posen, que hagin de tractar d’estar acompanyades, que tinguin por de caminar per alguns llocs perquè es creuaran amb nosaltres, tot això és violència».

Com és de nefasta la nostra manca de memòria que fa que no recordem l’amor i l’afecte amb el qual les nostres mares ens van rebre al néixer en aquest món. Dones totes. Sense elles, sense el seu amor i el seu aliment, cap de nosaltres seríem aquí. Potser si poguéssim recordar, no existirien aquests actes de violència contra les dones.

Jo confio que les noves generacions d’homes facin un pas de gegant i es desmarquin del llast històric fosc que els seus avantpassats els han deixat. Per un món millor. Que tot l’esforç, l’amor i la solidaritat ens porti a bon port. Juntes amb una sola veu!