L’era de la lectura tàctil

L’adquisició i acumulació d’informació virtual porta a pressuposar la seva comprensió real, com si l’esforç d’interpretació ja no calgués. A la pantalla, amb la lectura tàctil, les paraules es veuen gairebé com pictogrames o icones

Hom dirà, no sense certa raó, que la lectura ha estat des de sempre possibilitada pel sentit de la vista, sense que s’hagi modificat substancialment la manera de relacionar-se amb els textos per part dels lectors. I, no obstant això, un dels episodis en què l’evolució dels hàbits intel·lectuals es mostra més evident i simptomàtica l’explica sant Agustí, que va descobrir amb sorpresa sant Ambròs en lectura silent, degustant les paraules sense ni tan sols moure els llavis. L’anacronisme observa la creença que sempre s’ha llegit en silenci, creença que consideraria la lectura com una activitat d’abstracció en què d’alguna manera el món desapareix i el lector passa a formar part de la lectura en què es perd. Avui, com sabem, els textos es llegeixen en pantalla, en lectura tàctil, es toquen i trastoquen, conviden a passar pàgina amb un sol gest o a ser comentats per un o més lectors.

Al segle XX trobem diversos quadres de Pablo Picasso titulats La lectura que ja traslladen una participació d’aquest tipus, comparable a la que Julio Cortázar va narrar a Continuidad de los parques: es produeix i reprodueix la desaparició del subjecte-lector, escindit i desplaçat, actor que és mogut passivament per l’altre que és ell mateix. En el fons, la novel·la que inaugura aquesta ambigüitat apassionant és El Quijote; una novel·la que llegeixen i comenten els mateixos protagonistes, en una inversió que precipita el lector en el pou llaminer de la ficció. Doncs la novel·la —la realitat de la novel·la— existeix virtualment potser per primera vegada, més enllà de l’estrany i extraviat suport físic, i en tres temporalitats: existeix pel que es diu en el present de la narració, pel que al·ludeix implícitament del passat —és a dir, les novel·les de cavalleries— i per l’expectativa de les incomptables relectures que promou. El Quijote de Pierre Ménard, relat de Jorge Luis Borges, resumeix ad absurdum la nova perplexitat del món hermenèutic que Miguel de Cervantes va obrir semiconscientment: ja no hi ha text que no s’escrigui sobre un altre text o s’hi vinculi, exercint de link el mateix lector que “es llegeix” des d’ambdues bandes.

A la pantalla, les paraules es veuen gairebé com pictogrames o icones, tenen entitat pròpia i poden ser desplaçades o manipulades. Certament, la immediatesa visual que habilita la digitalització comporta també el risc d’una lectura massa automatitzada per part d’un lector que retindria poc o gairebé res.

La visualització de continguts en tauletes o ordinadors sembla que actualitza la idea de palimpsest, el suport textual reutilitzat per a l’escriptura d’un nou text. Es posa sobre la taula la virtualitat del saber el caràcter d’artefacte de tot escrit, que compon una xarxa —una biblioteca— i una determinada manera de desplaçar-se per buscar continguts. A la pantalla, les paraules es veuen gairebé com pictogrames o icones, tenen entitat pròpia i poden ser desplaçades o manipulades. Certament, la immediatesa visual que habilita la digitalització comporta també el risc d’una lectura massa automatitzada per part d’un lector que retindria poc o gairebé res. Però alhora s’obre la possibilitat de la pràctica de la glossa, el marcatge personal o l’hipervincle: balises en el text virtual que realitzen la lectura, que materialitzen la interpretació de qui se sap partícip del que és (in) existent. A l’inici de l’escriptura filosòfica, Plató havia intuït els perills de la fixació de continguts que, en absència de l’autor, podrien ser compresos en un sentit diferent, fins i tot contrari a les intencions originals. L’era d’Internet ha hiperbolitzat aquest problema aliant-se amb la mort postmoderna de l’autor, convertida en premissa per a un tipus d’interpretació que desconfia dels arguments d’autoritat.

Així, doncs, cap on va la lectura? Existeix un terme mitjà entre la reescriptura —que implica la interpretació i glossa de passatges, pràctica més aviat intel·lectual— i la mera visualització de continguts, que es prenen per virtualment veritables? Massa sovint l’adquisició i acumulació d’informació virtual porta a pressuposar-ne la comprensió real, com si l’esforç d’interpretació ja no calgués. És que la digitalització d’Els germans Karamàzov, en la seva compressió en un arxiu de pes ínfim, n’assegura algun tipus de comprensió, més enllà de confirmar la dita segons la qual el saber no ocupa lloc? Pot haver deixat de pesar, cosa molt avantatjosa, però no és clar que alleugi o faciliti el seguiment de continguts que difícilment es poden assimilar en el trajecte que de la feina a casa separa molts dels usuaris de dispositius mòbils. Llegir una novel·la del segle XIX de deu en deu minuts, o de quinze en quinze, implica passar-se mesos amb l’exemplar virtual a sobre; si la possibilitat de lectura és més prolongada, i es dóna en un sofà confortable, potser no importarà tant el pes i l’olor d’història d’un exemplar en paper.

En qualsevol cas, pensant en les noves generacions —instal·lades des de sempre en la realitat digital—, és més que probable que no sentin cap mena de nostàlgia, o que es comportin amb relació als llibres com qui avui dia col·lecciona vinils: objectes de veneració, poc pràctics, que evoquen una era en què el suport material, d’aparença bella, aportava realitat a la cosa. Quelcom enganyós, perquè no hi ha més realitat en el que és material que en el que és virtual. Posats a dir tòpics, també és fals que la lectura digital esdevingui més fàcil i accessible. Efectivament possibilita una difusió més gran,

però la lectura seguirà sent un plaer i una càrrega, un alliberament i una obligació, difusió d’idees i enclaustrament en dogmes, obertura a la vida o consolidació de la idiòcia, sense que ningú pugui garantir positivament a quin costat ens trobem.

L’era de la lectura tàctil

L’adquisició i acumulació d’informació virtual porta a pressuposar la seva comprensió real, com si l’esforç d’interpretació ja no calgués. A la pantalla, amb la lectura tàctil, les paraules es veuen gairebé com pictogrames o icones

Hom dirà, no sense certa raó, que la lectura ha estat des de sempre possibilitada pel sentit de la vista, sense que s’hagi modificat substancialment la manera de relacionar-se amb els textos per part dels lectors. I, no obstant això, un dels episodis en què l’evolució dels hàbits intel·lectuals es mostra més evident i simptomàtica l’explica sant Agustí, que va descobrir amb sorpresa sant Ambròs en lectura silent, degustant les paraules sense ni tan sols moure els llavis. L’anacronisme observa la creença que sempre s’ha llegit en silenci, creença que consideraria la lectura com una activitat d’abstracció en què d’alguna manera el món desapareix i el lector passa a formar part de la lectura en què es perd. Avui, com sabem, els textos es llegeixen en pantalla, en lectura tàctil, es toquen i trastoquen, conviden a passar pàgina amb un sol gest o a ser comentats per un o més lectors.

Al segle XX trobem diversos quadres de Pablo Picasso titulats La lectura que ja traslladen una participació d’aquest tipus, comparable a la que Julio Cortázar va narrar a Continuidad de los parques: es produeix i reprodueix la desaparició del subjecte-lector, escindit i desplaçat, actor que és mogut passivament per l’altre que és ell mateix. En el fons, la novel·la que inaugura aquesta ambigüitat apassionant és El Quijote; una novel·la que llegeixen i comenten els mateixos protagonistes, en una inversió que precipita el lector en el pou llaminer de la ficció. Doncs la novel·la —la realitat de la novel·la— existeix virtualment potser per primera vegada, més enllà de l’estrany i extraviat suport físic, i en tres temporalitats: existeix pel que es diu en el present de la narració, pel que al·ludeix implícitament del passat —és a dir, les novel·les de cavalleries— i per l’expectativa de les incomptables relectures que promou. El Quijote de Pierre Ménard, relat de Jorge Luis Borges, resumeix ad absurdum la nova perplexitat del món hermenèutic que Miguel de Cervantes va obrir semiconscientment: ja no hi ha text que no s’escrigui sobre un altre text o s’hi vinculi, exercint de link el mateix lector que “es llegeix” des d’ambdues bandes.

A la pantalla, les paraules es veuen gairebé com pictogrames o icones, tenen entitat pròpia i poden ser desplaçades o manipulades. Certament, la immediatesa visual que habilita la digitalització comporta també el risc d’una lectura massa automatitzada per part d’un lector que retindria poc o gairebé res.

La visualització de continguts en tauletes o ordinadors sembla que actualitza la idea de palimpsest, el suport textual reutilitzat per a l’escriptura d’un nou text. Es posa sobre la taula la virtualitat del saber el caràcter d’artefacte de tot escrit, que compon una xarxa —una biblioteca— i una determinada manera de desplaçar-se per buscar continguts. A la pantalla, les paraules es veuen gairebé com pictogrames o icones, tenen entitat pròpia i poden ser desplaçades o manipulades. Certament, la immediatesa visual que habilita la digitalització comporta també el risc d’una lectura massa automatitzada per part d’un lector que retindria poc o gairebé res. Però alhora s’obre la possibilitat de la pràctica de la glossa, el marcatge personal o l’hipervincle: balises en el text virtual que realitzen la lectura, que materialitzen la interpretació de qui se sap partícip del que és (in) existent. A l’inici de l’escriptura filosòfica, Plató havia intuït els perills de la fixació de continguts que, en absència de l’autor, podrien ser compresos en un sentit diferent, fins i tot contrari a les intencions originals. L’era d’Internet ha hiperbolitzat aquest problema aliant-se amb la mort postmoderna de l’autor, convertida en premissa per a un tipus d’interpretació que desconfia dels arguments d’autoritat.

Així, doncs, cap on va la lectura? Existeix un terme mitjà entre la reescriptura —que implica la interpretació i glossa de passatges, pràctica més aviat intel·lectual— i la mera visualització de continguts, que es prenen per virtualment veritables? Massa sovint l’adquisició i acumulació d’informació virtual porta a pressuposar-ne la comprensió real, com si l’esforç d’interpretació ja no calgués. És que la digitalització d’Els germans Karamàzov, en la seva compressió en un arxiu de pes ínfim, n’assegura algun tipus de comprensió, més enllà de confirmar la dita segons la qual el saber no ocupa lloc? Pot haver deixat de pesar, cosa molt avantatjosa, però no és clar que alleugi o faciliti el seguiment de continguts que difícilment es poden assimilar en el trajecte que de la feina a casa separa molts dels usuaris de dispositius mòbils. Llegir una novel·la del segle XIX de deu en deu minuts, o de quinze en quinze, implica passar-se mesos amb l’exemplar virtual a sobre; si la possibilitat de lectura és més prolongada, i es dóna en un sofà confortable, potser no importarà tant el pes i l’olor d’història d’un exemplar en paper.

En qualsevol cas, pensant en les noves generacions —instal·lades des de sempre en la realitat digital—, és més que probable que no sentin cap mena de nostàlgia, o que es comportin amb relació als llibres com qui avui dia col·lecciona vinils: objectes de veneració, poc pràctics, que evoquen una era en què el suport material, d’aparença bella, aportava realitat a la cosa. Quelcom enganyós, perquè no hi ha més realitat en el que és material que en el que és virtual. Posats a dir tòpics, també és fals que la lectura digital esdevingui més fàcil i accessible. Efectivament possibilita una difusió més gran,

però la lectura seguirà sent un plaer i una càrrega, un alliberament i una obligació, difusió d’idees i enclaustrament en dogmes, obertura a la vida o consolidació de la idiòcia, sense que ningú pugui garantir positivament a quin costat ens trobem.