El fenomen de les xarxes socials és un dels grans fronts disruptius aparionats a la revolució digital. A través dels perfils a Facebook, Twitter o Instagram, milers de milions de persones interactuen de manera constant compartint informacions de tota mena. Es tracta d’unes relacions anàrquiques i voluntàries, però que segueixen certes normes i patrons -no escollim per atzar qui seguim-, i que de manera creixent tenen una influència definitiva en una gran varietat de temes, fins al punt que l’elecció de Trump el 2016 no es pot entendre sense el poder de les xarxes socials i la possibilitat que aquestes ofereixen als polítics de connectar amb el votant de manera directa.

En els seu darrer llibre, La plaza y la torre (Debate, 2018), l’historiador escocès i professor a Stanford Niall Ferguson es proposa explorar la interacció entre el poder jeràrquic, vertical, exercit per Reis, governs i partits; i el poder de la xarxa, horitzontal, exercit per organitzacions i moviments més plans, sense un node clar de comandament. D’aquí també la metàfora entre la torre, símbol del poder vertical, i la plaça, símbol d’aquest poder horitzontal, on comerciem i ens comuniquem. El propòsit de Ferguson és doble. D’una banda, realitza un interessantíssim exercici d’anàlisi sobre la teoria de xarxes, és a dir, quines són les dinàmiques i normes que expliquen el seu comportament- i com ajuda ha explicar la història; i, segon, dona perspectiva sobre el fenomen de Facebook i altres les dinàmiques i conseqüències que s’han produït abans en la història. Com ha resumit Eric Schmidt, “Niall Ferguson li ha donat a Silicon Valley la classe d’història que necessitava”.El text arrenca amb el cas dels Illuminati, una de les primeres xarxes -en aquest cas en forma de societat secretar- que va qüestionar i va posar en contra les cordes algunes de les institucions clàssiques de poder. Després, Ferguson repassa d’altres potents analogies per exemplificar els efectes de les xarxes, especialment a l’hora d’exercir el poder polític, però no només. Ferguson utilitza els fonaments de la teoria de xarxes per comprendre millor fenòmens com la revolució americana, la caiguda de Nixon, també de l’èxit en l’àmbit internacional del seu secretari d’Estat, Henry Kissinger (de qui l’autor està en procés d’escriure una biografia en dos toms), entendre millor la trama de la complexa obra de Shakespeare Hamlet, o com compara la invenció de la impremta de Guttenberg amb el Facebook de Zuckerberg.

La dialèctica que estableix Ferguson entre la torre i la plaça transita per alguns senders comuns relacionats amb la contraposició clàssica entre Estat (vertical) i mercat (horitzontal), fins i tot amb les tesis fràgil / antifràgil exposades per Taleb. No obstant això, l’autor estableix una distinció clara entre tots dos, sent aquests últims, els mercats, un tipus particular de xarxa, de les més sofisticades. Però hi ha moltes altres xarxes en què la dinàmica de les quals no depèn dels preus. Al-Qaida, per exemple, o els ja esmentats Illuminati, són potents forces reticulars que no tenen res a veure amb els mercats descrits en els llibres d’economia.

Potser una de les parts del llibre més potents i il·luminadores sobre el moment actual és quan a través de posar el focus d’estudi en aquests poders informals s’analitzen fenòmens com l’auge de Trump, l’elecció del qual (ja en les primàries) no s’entén sense el seu famós compte de Twitter, que li va permetre driblar, primer, l’aparell del partit republicà i, després, ja com a candidat a la Casa Blanca, els mass media americans. L’equip de Trump va saber treure rèdit de l’ús avantatjós de les xarxes socials dominades pel sentimentalisme i per missatges clars i contundents on les connexions estan determinades, principalment i bàsica, per fílies i fòbies, reforçades pel mateix funcionament dels algoritmes que controlen aquestes xarxes digitals. En aquest sentit, les xarxes socials ajuden a polaritzar el debat i generen un marc fèrtil perquè polítics com Trump (o com Rufián o Iglesias a Espanya) tinguin molt més ganxo que aquells que busquen el matís i la veritat de les coses.

En definitiva, un refrescant llibre que convida a reflexionar sobre les implicacions d’un món cada vegada més complex i interconnectat, alhora que dóna llum a la importància dels poders horitzontals, cosa que acostuma a quedar a les fosques, perquè la seva influència deixa menys pistes i registres en arxius i biblioteques en contrast amb els més evidents poders jeràrquics, però la seva influència és fonamental per entendre el nostre passat i present. Llibre divertit i clarificador.