Eugenio Trías: el filòsof barceloní

Trías va ser un veritable enamorat de la ciutat de Barcelona, com Woody Allen de Nova York o Lawrence Durrell d’Alexandria. Són constants les seves referències als passejos per l’Eixample de Barcelona, la seva assistència al Palau de la Música per escoltar el mestre Eduard Toldrà, el seu pelegrinatge per tots els cines de la ciutat, les visites a la Barceloneta, els passejos nocturns fins al Tibidabo i la visió de la ciutat als seus peus.
E

l passat 10 de febrer va fer cinc anys de la desaparició del filòsof barceloní Eugenio Trías (1942-2013). Trías va ser un veritable enamorat de la ciutat de Barcelona, com Woody Allen de Nova York o Lawrence Durrell d’Alexandria. De fet, les seves primeres indagacions sobre el pensament platònic ―a la recerca d’un eros que tendeix a elevar-se a les idees, a la visió general i clara de la veritat que postula El Banquet― s’ha de complementar, per ell, amb la visió de l’arquitecte, de l’escultor. En suma, de l’artista que descendeix de la contemplació de les idees per donar forma a la ciutat, per construir l’espai públic, per plasmar en obra, en pedra, en pintura, la visió a la qual eros l’ha transportat.

-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?…
                          -Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

Joan Maragall, Oda nova a Barcelona

És a El artista y la ciudad (1974) on Trías ens parla d’aquesta connexió entre eros i poiésis, entre desig i producció; on manifesta la necessitat que la recerca filosòfica culmini en acció cívica, en configuració de la ciutat. La interacció entre el filòsof i la ciutat es deixarà sentir també en el seu llibre de memòries, El árbol de la vida (2003). Ens hi relata les seves corregudes infantils pels carrers de Barcelona, agafat de la mà de la seva àvia d’ascendència equatoriana, visitant els museus i els llocs més emblemàtics de la ciutat, que van forjar el seu imaginari. Són constants les seves referències als passejos per l’Eixample de Barcelona, la seva assistència al Palau de la Música per escoltar el mestre Eduard Toldrà, el seu pelegrinatge per tots els cines de la ciutat, les visites a la Barceloneta, els passejos nocturns fins al Tibidabo i la visió de la ciutat als seus peus. Més endavant haurà d’experimentar l’enyorança, ja a Alemanya, del cel blau de Barcelona.

Una filosofia al servei de la ciutat

La seva reconeguda filosofia del límit, que concep l’ésser humà com a “habitant de la frontera” ―aquella zona que uneix el marc de l’aparèixer, el de la realitat visible, i un marc hermètic, el del misteri―, no seria mai un exercici solipsista, tancat en si mateix, sinó el fruit d’una interacció rica entre el pensador i la seva ciutat. Interacció de la qual neix aquesta consciència clara de la vocació pública del filòsof, i consegüentment el seu afany per donar forma a la seva ciutat, per produir-hi una obra bella, que convida a pensar i reflexionar. La ciutat de Barcelona és tan present a la seva obra, que al seu llibre Ciudad sobre ciudad (2001) es pot endevinar entre línies. En aquesta obra concep la seva filosofia com una ciutat ideal, configurada per quatre barris: filosòfic, ètic, artístic i religiós. Ciutat ideal, que interactua amb la ciutat real.

“Una ciutat visible sostinguda per ciutats submergides, enterrades, laberíntiques, que representaven els diferents estrats de les ciutats superposades per la història”

Trías segueix les reflexions de Wittgenstein entorn de la concepció del llenguatge humà, entès com una ciutat que engloba un barri vell, reorganitzat per modes de racionalització moderna; o, a l’estil de Freud, que pensava en Roma com una “ciutat sobre ciutat”, una ciutat visible sostinguda per ciutats submergides, enterrades, laberíntiques, que representaven els diferents estrats de les ciutats superposades per la història. Trías entén la seva ciutat ideal com un model simbòlic de la seva estimada Barcelona, inspirat alhora per l’anàlisi de Joseph Rykwert a propòsit dels ritus fundacionals de les ciutats al món antic.

DEL CASC ANTIC A L’EIXAMPLE, LA MODERNITAT CLARIFICADORA

Seguint aquella formosa metàfora, Trías concep la ciutat medieval ―la de la catedral i el call jueu, la dels gremis i artesans― com el barri antic, en la qual s’amaga un simbolisme religiós. El de l’Europa de les catedrals, amb el seu amor per la pedra, la verticalitat i la llum; amb la seva concepció organicoespiritual en forma d’un arbre ascendent, i els seus espectaculars costellams gòtics. Sense oblidar el poderós romànic català, que actualment atresora el MNAC, amb els seus Pantocrátors i, en suma, una pintura mural impregnada de colors que determinaran la retina i l’imaginari del passejant barceloní. El vagareig de Trías per la ciutat medieval també posa de manifest l’empremta àrab i jueva a la capital barcelonina, i això ens mostra un estrany diàleg interreligiós: els tres grans monoteismes del passat s’hibridaven en formes fascinants, com la tradició oriental de l’amor cortès, que ha configurat l’eròtica passional de l’home mediterrani en aquestes contrades.

Aquest nucli antic de la ciutat s’ha estès, clarificat i complementat pel famós pla Cerdà, amb els eixamples de l’esquerra i la dreta, que uneixen, com una malla espessa, els diferents ajuntaments originaris (Gràcia, Sarrià, etc.), dispersos en aquesta veritable “ciutat de ciutats” que és Barcelona. Aquí funcionalisme, estètica, bellesa i sentit pràctic es donen la mà i configuren una identitat pròpia i característica, inconfusible. De la mateixa manera, Trías va entendre sempre la modernitat no com l’intent de suprimir el món simbolicoreligiós del que és medieval, sinó com l’acte de prendre consciència, clarificar i elevar a transparència el caràcter mistèric d’allò que és sagrat. Aquesta modernitat que sap dialogar amb el passat, que es projecta utòpicament però amb fonament, es troba al cor de l’obra de Trías, com a resultat de la seva relació amb la ciutat de Barcelona.

“Trías va entendre sempre la modernitat no com l’intent de suprimir el món simbolicoreligiós del que és medieval, sinó com l’acte de prendre consciència, clarificar i elevar a transparència el caràcter mistèric d’allò que és sagrat”

El “barri ètic” del qual ens parla Trías es correspon amb el subjecte fronterer que, en l’alçat, s’eleva a escoltar la veu imperativa que el commina a ser el que ja és: subjecte fronterer, aquell capaç de domar les instàncies endogàmiques del poble i les exigències centrífugues del casino global, a través de la consciència de la pertinença a un centre cívic, en l’origen de la ciutat.

LA REVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA I L’ESPERIT CÍVIC

Per això Trías va mantenir sempre el somni d’aquella Barcelona, hereva de les diferents seus olímpiques, que va saber conjugar amb encert tradició i modernitat, i va mantenir l’equilibri entre l’esperit de la terra i una modernitat amb rostre humà. L’empremta de l’arquitectura de la dècada dels anys setanta, vuitanta i noranta a Barcelona ―època en la qual va ser professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona― mostra el seu interès per les diferents revolucions en les formes de l’espai i del temps que va introduir el nou urbanisme de l’Escola de Barcelona. La seva fina percepció per a tot el que passava a la ciutat en les últimes dècades evidencia l’avantguardisme de la seva proposta filosòfica, la claredat de la seva mirada sobre les noves condicions d’una ciutat en canvi perpetu, en contínua renovació.

Aquest amor per Barcelona queda manifest en el sentit cívic que Trías creia característic de la ciutat comtal, com exposa amb motiu de la seva revisitació del pensament de Joan Maragall. Trías tenia aquest caràcter d’home de seny, burgès i cívic, capaç de reunir tradició i modernitat i obrir-se ―amb interès i curiositat innats― cap a la novetat, sense perdre el més genuí de les seves pròpies tradicions.

“L’amor per Barcelona queda manifest en el sentit cívic que Trías creia característic de la ciutat comtal”

El sentit d’hospitalitat congènit i un amor cívic implicaven per a ell el millor de la catalanitat, i es resumien en el ciutadà barceloní. Ell mateix compartia aquella Oda a Barcelona de Maragall, en la qual es cridava a la convivència entre tots els estaments i ordres que formen la ciutat, i s’establia la capacitat eticolingüística de demanar perdó i perdonar com el signe identitari d’aquells que tenen consciència. En termes cívics, el somni d’una visió global, de caràcter prometeic i inhumà ―potser l’estat de somni que va acaparar, els anys vint i trenta, a determinats projectes megalòmans de la Nova York en expansió― havia de donar pas a una ciutat laberíntica, però humana i cordial, com Barcelona.

LA BARCELONA MARÍTIMA, UNA CIUTAT FRONTERERA

Potser perquè ell va néixer en una època en què Barcelona vivia “d’esquena al mar”, en la seva obra no hi ha cap al·lusió al caràcter marítim de Barcelona. Tanmateix, crec que on es reflecteix millor la seva formulació del caràcter fronterer de la condició humana és en la Barcelona ciutat mediterrània. Trías va ser un amant del mar tota la vida, de la vida marinera, i també un gurmet exquisit (mariscades, paelles, calderetes) i visitant assidu de la Barceloneta.

El seu màxim plaer era baixar passejant fins al mar, on hi ha la Universitat Pompeu Fabra. Després, anar vorejant els nous passejos marítims que es van fer pels Jocs Olímpics del 92, per asseure’s a menjar davant del mar. El mar és el símbol perfecte d’aquest límit que uneix i separa les dues vores: la d’allò conegut i la d’allò desconegut. Una Barcelona projectada cap al mar, en relació conflictiva amb ell, és la xifra vivent i real d’aquesta condició fronterera, nucli central del pensament d’un dels grans filòsofs del segle XX, que a més va ser, sens dubte, un barceloní eminent.

© CEFET
© CEFET

Eugenio Trías: el filòsof barceloní

Trías va ser un veritable enamorat de la ciutat de Barcelona, com Woody Allen de Nova York o Lawrence Durrell d’Alexandria. Són constants les seves referències als passejos per l’Eixample de Barcelona, la seva assistència al Palau de la Música per escoltar el mestre Eduard Toldrà, el seu pelegrinatge per tots els cines de la ciutat, les visites a la Barceloneta, els passejos nocturns fins al Tibidabo i la visió de la ciutat als seus peus.
E

l passat 10 de febrer va fer cinc anys de la desaparició del filòsof barceloní Eugenio Trías (1942-2013). Trías va ser un veritable enamorat de la ciutat de Barcelona, com Woody Allen de Nova York o Lawrence Durrell d’Alexandria. De fet, les seves primeres indagacions sobre el pensament platònic ―a la recerca d’un eros que tendeix a elevar-se a les idees, a la visió general i clara de la veritat que postula El Banquet― s’ha de complementar, per ell, amb la visió de l’arquitecte, de l’escultor. En suma, de l’artista que descendeix de la contemplació de les idees per donar forma a la ciutat, per construir l’espai públic, per plasmar en obra, en pedra, en pintura, la visió a la qual eros l’ha transportat.

-Oh! detura’t un punt! Mira el mar, Barcelona,
com té faixa de blau fins al baix horitzó,
els poblets blanquejant tot al llarg de la costa,
que se’n van plens de sol vorejant la blavor.
I tu fuges del mar?…
                          -Vinc del mar i l’estimo,
i he pujat aquí dalt per mirar-lo millor,
i me’n vaig i no em moc: sols estenc els meus braços
perquè vull Catalunya tota a dintre el meu cor.

Joan Maragall, Oda nova a Barcelona

És a El artista y la ciudad (1974) on Trías ens parla d’aquesta connexió entre eros i poiésis, entre desig i producció; on manifesta la necessitat que la recerca filosòfica culmini en acció cívica, en configuració de la ciutat. La interacció entre el filòsof i la ciutat es deixarà sentir també en el seu llibre de memòries, El árbol de la vida (2003). Ens hi relata les seves corregudes infantils pels carrers de Barcelona, agafat de la mà de la seva àvia d’ascendència equatoriana, visitant els museus i els llocs més emblemàtics de la ciutat, que van forjar el seu imaginari. Són constants les seves referències als passejos per l’Eixample de Barcelona, la seva assistència al Palau de la Música per escoltar el mestre Eduard Toldrà, el seu pelegrinatge per tots els cines de la ciutat, les visites a la Barceloneta, els passejos nocturns fins al Tibidabo i la visió de la ciutat als seus peus. Més endavant haurà d’experimentar l’enyorança, ja a Alemanya, del cel blau de Barcelona.

Una filosofia al servei de la ciutat

La seva reconeguda filosofia del límit, que concep l’ésser humà com a “habitant de la frontera” ―aquella zona que uneix el marc de l’aparèixer, el de la realitat visible, i un marc hermètic, el del misteri―, no seria mai un exercici solipsista, tancat en si mateix, sinó el fruit d’una interacció rica entre el pensador i la seva ciutat. Interacció de la qual neix aquesta consciència clara de la vocació pública del filòsof, i consegüentment el seu afany per donar forma a la seva ciutat, per produir-hi una obra bella, que convida a pensar i reflexionar. La ciutat de Barcelona és tan present a la seva obra, que al seu llibre Ciudad sobre ciudad (2001) es pot endevinar entre línies. En aquesta obra concep la seva filosofia com una ciutat ideal, configurada per quatre barris: filosòfic, ètic, artístic i religiós. Ciutat ideal, que interactua amb la ciutat real.

“Una ciutat visible sostinguda per ciutats submergides, enterrades, laberíntiques, que representaven els diferents estrats de les ciutats superposades per la història”

Trías segueix les reflexions de Wittgenstein entorn de la concepció del llenguatge humà, entès com una ciutat que engloba un barri vell, reorganitzat per modes de racionalització moderna; o, a l’estil de Freud, que pensava en Roma com una “ciutat sobre ciutat”, una ciutat visible sostinguda per ciutats submergides, enterrades, laberíntiques, que representaven els diferents estrats de les ciutats superposades per la història. Trías entén la seva ciutat ideal com un model simbòlic de la seva estimada Barcelona, inspirat alhora per l’anàlisi de Joseph Rykwert a propòsit dels ritus fundacionals de les ciutats al món antic.

DEL CASC ANTIC A L’EIXAMPLE, LA MODERNITAT CLARIFICADORA

Seguint aquella formosa metàfora, Trías concep la ciutat medieval ―la de la catedral i el call jueu, la dels gremis i artesans― com el barri antic, en la qual s’amaga un simbolisme religiós. El de l’Europa de les catedrals, amb el seu amor per la pedra, la verticalitat i la llum; amb la seva concepció organicoespiritual en forma d’un arbre ascendent, i els seus espectaculars costellams gòtics. Sense oblidar el poderós romànic català, que actualment atresora el MNAC, amb els seus Pantocrátors i, en suma, una pintura mural impregnada de colors que determinaran la retina i l’imaginari del passejant barceloní. El vagareig de Trías per la ciutat medieval també posa de manifest l’empremta àrab i jueva a la capital barcelonina, i això ens mostra un estrany diàleg interreligiós: els tres grans monoteismes del passat s’hibridaven en formes fascinants, com la tradició oriental de l’amor cortès, que ha configurat l’eròtica passional de l’home mediterrani en aquestes contrades.

Aquest nucli antic de la ciutat s’ha estès, clarificat i complementat pel famós pla Cerdà, amb els eixamples de l’esquerra i la dreta, que uneixen, com una malla espessa, els diferents ajuntaments originaris (Gràcia, Sarrià, etc.), dispersos en aquesta veritable “ciutat de ciutats” que és Barcelona. Aquí funcionalisme, estètica, bellesa i sentit pràctic es donen la mà i configuren una identitat pròpia i característica, inconfusible. De la mateixa manera, Trías va entendre sempre la modernitat no com l’intent de suprimir el món simbolicoreligiós del que és medieval, sinó com l’acte de prendre consciència, clarificar i elevar a transparència el caràcter mistèric d’allò que és sagrat. Aquesta modernitat que sap dialogar amb el passat, que es projecta utòpicament però amb fonament, es troba al cor de l’obra de Trías, com a resultat de la seva relació amb la ciutat de Barcelona.

“Trías va entendre sempre la modernitat no com l’intent de suprimir el món simbolicoreligiós del que és medieval, sinó com l’acte de prendre consciència, clarificar i elevar a transparència el caràcter mistèric d’allò que és sagrat”

El “barri ètic” del qual ens parla Trías es correspon amb el subjecte fronterer que, en l’alçat, s’eleva a escoltar la veu imperativa que el commina a ser el que ja és: subjecte fronterer, aquell capaç de domar les instàncies endogàmiques del poble i les exigències centrífugues del casino global, a través de la consciència de la pertinença a un centre cívic, en l’origen de la ciutat.

LA REVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA I L’ESPERIT CÍVIC

Per això Trías va mantenir sempre el somni d’aquella Barcelona, hereva de les diferents seus olímpiques, que va saber conjugar amb encert tradició i modernitat, i va mantenir l’equilibri entre l’esperit de la terra i una modernitat amb rostre humà. L’empremta de l’arquitectura de la dècada dels anys setanta, vuitanta i noranta a Barcelona ―època en la qual va ser professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona― mostra el seu interès per les diferents revolucions en les formes de l’espai i del temps que va introduir el nou urbanisme de l’Escola de Barcelona. La seva fina percepció per a tot el que passava a la ciutat en les últimes dècades evidencia l’avantguardisme de la seva proposta filosòfica, la claredat de la seva mirada sobre les noves condicions d’una ciutat en canvi perpetu, en contínua renovació.

Aquest amor per Barcelona queda manifest en el sentit cívic que Trías creia característic de la ciutat comtal, com exposa amb motiu de la seva revisitació del pensament de Joan Maragall. Trías tenia aquest caràcter d’home de seny, burgès i cívic, capaç de reunir tradició i modernitat i obrir-se ―amb interès i curiositat innats― cap a la novetat, sense perdre el més genuí de les seves pròpies tradicions.

“L’amor per Barcelona queda manifest en el sentit cívic que Trías creia característic de la ciutat comtal”

El sentit d’hospitalitat congènit i un amor cívic implicaven per a ell el millor de la catalanitat, i es resumien en el ciutadà barceloní. Ell mateix compartia aquella Oda a Barcelona de Maragall, en la qual es cridava a la convivència entre tots els estaments i ordres que formen la ciutat, i s’establia la capacitat eticolingüística de demanar perdó i perdonar com el signe identitari d’aquells que tenen consciència. En termes cívics, el somni d’una visió global, de caràcter prometeic i inhumà ―potser l’estat de somni que va acaparar, els anys vint i trenta, a determinats projectes megalòmans de la Nova York en expansió― havia de donar pas a una ciutat laberíntica, però humana i cordial, com Barcelona.

LA BARCELONA MARÍTIMA, UNA CIUTAT FRONTERERA

Potser perquè ell va néixer en una època en què Barcelona vivia “d’esquena al mar”, en la seva obra no hi ha cap al·lusió al caràcter marítim de Barcelona. Tanmateix, crec que on es reflecteix millor la seva formulació del caràcter fronterer de la condició humana és en la Barcelona ciutat mediterrània. Trías va ser un amant del mar tota la vida, de la vida marinera, i també un gurmet exquisit (mariscades, paelles, calderetes) i visitant assidu de la Barceloneta.

El seu màxim plaer era baixar passejant fins al mar, on hi ha la Universitat Pompeu Fabra. Després, anar vorejant els nous passejos marítims que es van fer pels Jocs Olímpics del 92, per asseure’s a menjar davant del mar. El mar és el símbol perfecte d’aquest límit que uneix i separa les dues vores: la d’allò conegut i la d’allò desconegut. Una Barcelona projectada cap al mar, en relació conflictiva amb ell, és la xifra vivent i real d’aquesta condició fronterera, nucli central del pensament d’un dels grans filòsofs del segle XX, que a més va ser, sens dubte, un barceloní eminent.

© CEFET