Un dia, el face i agitador cultural Fito Lapuente li va dir al Tuli Márquez: “tu tens molta sort perquè tens moltes coses per explicar”. Aquestes paraules se li han quedat gravades a aquest escriptor barceloní nascut el 1962, que sempre va tenir ànima de contaire d’històries. “Després de la selectivitat, la meva primera opció era estudiar cinema, però a la Barcelona d’aquell 1980 no hi havia pas escoles per a això, i no vaig voler anar-me’n a Madrid, on sí que n’hi havia”, explica aquest veí de Sant Gervasi —“i molt barceloní”— vermut en mà, mentre de fons ressonen les notes de l’Aylesbury boy del Baxter Dury. “Així que vaig acabar estudiant Ciències de la Informació”.
Quinze anys després d’aquella decisió, i com a avatar del destí, seria becat per un guió de llargmetratge que el va portar a Bordeus a compartir experiències i coneixements amb la flor i nata de guionistes del moment. Però en aquell moment encara quedava lluny el pas inexcusable i definitiu cap al món de la narrativa.
Durant molts anys, Tuli va treballar en promoció i màrqueting televisiu i en el món de la música. “Era una feina amb la qual em divertia, m’anava bé i amb la que em guanyava molt bé la vida. Però tot era a contrarellotge, les jornades laborals no tenien fi i sé que, a la llarga, m’hagués acabat matant”. Així, després de passar per TV3, va aterrar a Mediapark, on un ERO el va fer replantejar-se moltes coses. “Me’n vaig anar a Mallorca una temporada, a treballar per a IB3, però me’n vaig anar aviat. Allò era un niu de persones col·locades per influències, i jo no puc treballar amb gent així”.
Retrobar-se amb el jo narrador
Quan va tornar a Barcelona, quelcom havia canviat. Sentia com una irrefrenable necessitat d’explicar històries s’apoderava d’ell. Però calia viure i, en aquell 2010, en plena crisi, el parroquià buscava feina.
“Rondava els cinquanta anys i em van suggerir estudiar una oposició per a fer-me funcionari, cosa que em va semblar una indecència a tots els nivells”. Així, va començar el seu periple treballant a centres cívics. “Va ser llavors quan vaig començar a treballar en un guió i, després, en la que després seria la meva primera novel·la, L’endemà”. Aquesta veuria la llum l’any 2013, i sis anys després vindria La mida dels nans. S’havia retrobat amb aquell jo narrador al qual semblava haver renunciat als seus divuit anys.
A més de permetre-li “conèixer la ciutat i els seus barris com mai l’hagués conegut d’una altra manera”, aquell periple laboral per centres cívics és la llavor sobre la qual es fonamenta la seva tercera obra, que acaba de ser publicada, Les voltes del món (Alrevés), finalista als premis Josep Pla i Pin Soler, que parla “sobre la Barcelona dels perdedors” i és, alhora, una carta d’amor al barri de Gràcia.
El periple laboral de Tuli Márquez per centres cívics de Barcelona és la llavor sobre la qual es fonamenta la seva tercera novel·la, Les voltes del món
Avui, dedicant-se ja plenament a la literatura, l’autor se sent orgullós de poder-se definir, “de manera inequívoca, com a escriptor de professió”, i anticipa que està treballant en dos llibres: “una novel·la que transcorre l’any 1992 entre Barcelona i la Plana de Vic i un volum que, sota el títol 365 rpm, vol explicar la història de la música Pop en 365 esdeveniments”. Ara, precisament, està capficat en el capítol sobre el so Madchester.
No perdre l’ànima catalana i cosmopolita
Preocupat per mantenir l’essència catalana d’una urbs a la qual potser li falten unes quantes grans novel·les més que l’escriguin i descriguin en la llengua del Pere Calders, l’escriptor declara el seu amor gairebé incondicional per Barcelona. “Perquè acull. Perquè és una ciutat collonuda per a ser jove. De fet, quan els meus pares ja no hi siguin, crec que me n’aniré, perquè jo ja no soc jove, però m’agrada veure com ve gent de fora, i s’estableix i acaba formant part d’aquesta ciutat cosmopolita i alhora catalana”, explica l’escriptor, que recorda amb afecte una nocturnitat viscuda a fons des de la més tendra adolescència.
“En els últims compassos del franquisme i primers anys de la Transició, sortir de nit era una manera d’exorcitzar els mals d’aquella societat opressiva. Aquella era una nit divertida i molt assequible”, narra qui ha vist i gaudit d’una incalculable quantitat de locals, bars, escenaris i concerts.
—És a dir, ets més aviat nocturn.
“Tot el contrari, soc molt matiner. De fet, a vegades trobo la solució al problema que em planteja algun punt de la trama d’allò que estic escrivint mentre dormo i, tot just despert, a les sis, ja puc treballar en aquesta solució. Suposo que és part del procés de viure immers en la història que estàs explicant”, replica, amb un mig somriure.
I xarrupa un glop més del seu vermut, abans de dictaminar:
—Crec que he tingut molta sort de poder dedicar-me a escriure.
