[dropcap letter=”E”]
scrivia un parell de setmanes enrere Enric Juliana a La Vanguardia que el títol del breu pamflet de Jordi Amat La confabulación de los irresponsables definirà l’època —per als optimistes l’últim lustre— del kafkià Der Prozess que a vostè i a mi ens ha tocat viure, sobretot a Barcelona. Sense que la reflexió tingui un indici de crítica a l’obra de l’assagista en qüestió, em permeto discrepar i de seguida comprendran per què.
Des que van començar les primeres manifestacions multitudinàries al passeig de Gràcia allà pel 2012, a mesura que la proposta secessionista es consolidava i avançava cap al procés de desconnexió —que al final no ha estat—, periodistes, assagistes i columnistes han utilitzat pertot el dietari Abans del sis d’octubre, publicat el 2008, de l’advocat Amadeu Hurtado per reforçar els seus respectius arguments. Normalment, és clar, contra les voluntats independentistes.
El dietari, inèdit fins aleshores, no va marcar per descomptat cap època, ni va tenir cap influència entre els seus contemporanis. La van tenir altres textos, avui del tot oblidats. Va ser el cas de Crítica del 6 d’octubre del propagandista Jaume Miravitlles (1935), que es va escriure amb la finalitat d’eximir Companys dels fallits Fets d’Octubre del 1934 i per carregar el mort al llavors conseller de Governació, Josep Dencàs, i a la facció independentista que liderava dins d’ERC, Estat Català.
El dietari d’Hurtado, en canvi, ha tingut un fort impacte entre els assagistes actuals. I és que subsisteix entre els plumífers la voluntat d’aconseguir que la seva mirada perduri, a l’estil del reportatge del periodista John Reed, Deu dies que van estremir el món (1919), sobre l’esdevingut en la Revolució Russa d’octubre. Transcendir, més que analitzar o explicar, és l’objectiu de les obres.
En el cas català, per exemple, en una barreja de Reed i translació contemporània —confessada— d’Hurtado, Enric Ucelay-Da Cal, Arnau Gonzàlez Vilalta i Plàcid Garcia-Planas han escrit en apunts d’urgència entrellaçats unes meditacions sobre l’octubre català, Tumulto. Sens dubte els investigadors del futur li faran una ullada per prendre el pols a més perspectives. Encara que difícilment serà l’Abans del sis… del moment ja que l’advocat republicà va ser copartícip dels fets i els historiadors i el periodista són observadors amb criteri, que no és poc, però no suficient per a la comesa. El més hurtadià fins ara són els testimonis de Santi Vila en el seu D’herois i traïdors o l’Empantanats de Joan Coscubiela. Des d’una posició perifèrica i a l’altra vora del Mississipí, on habita l’agitprop independentista, trobem Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal.
Sens dubte aquests i molts altres assajos apareguts, siguin més o menys precisos en les seves anàlisis, són interessants i es complementen. Serà necessari llegir-los tots, o esperar si de cas a una síntesi, per tenir un fresc multicolor del que s’ha esdevingut. Malgrat això cap definirà els dies que vam viure perillosament. La percepció futura no dependrà de com els mitjans afins a les seves tesis els hagin, una vegada i una altra, encimbellat. No. Si en algun moment ha importat la realitat i s’ha considerat que alguna cosa semblant podia objectivar-se, avui aquesta cotitza a la baixa. No és que la realitat, passada o present, no existeixi —que es podria discutir—, és que simplement no importa.
En l’àmbit cultural català això ja era així abans de l’aparició del món digital i de la modernitat líquida. Cada vegada són més els que llegint una novel·la històrica creuen llegir Història. S’ha arribat a tal absurd que el públic lector prefereix la veritat de Victus, de Soldados de Salamina o de Jo, Claudi abans que els estudis de Joaquim Albareda, Joan Maria Thomas i Mary Beard o les anotacions dels Hurtado de torn.
Serà doncs aquell que, amb el seu talent, creï un Vida privada, una Plaça del Diamant, una Ciudad de los prodigios, un Diario de un ladrón o per al seu extraradi una trilogia com la de Julià de Jodar, L’Atzar i les ombres, qui aconsegueixi cristal·litzar la visió del procés separatista en l’imaginari popular. Igual que Fallada ho va fer amb els anys de la República de Weimar i del règim hitlerià o Dickens amb els de l’Anglaterra victoriana, per paradoxal que sembli, qui fixarà la imatge de la nostra dècada revolucionària barcelonina no serà l’assaig sobre la realitat, sinó directament la ficció. Al cap i a la fi, a qui importa l’anàlisi de John Ferling sobre la vida del segon president dels Estats Units, si la sèrie John Adams la despatxa en set amens (i esbiaixats) episodis?
Imatge destacada:
De dalt a baix i d’esquerra a dreta: D’herois i traïdors, Santi Vila / Nou homenatge a Catalunya, Vicent Partal / La ciudad de los prodigios, Eduardo Mendoza / Diez dias que estremecieron el mundo, John Reed / Empantanados, Joan Coscubiela / Yo Claudio, Robert Graves / Soldados de salamina, Javier Cercas / Tumulto, Arnau Gonzàlez i Vila, Enric Ucelay-Da Cal, Plàcid Garcia-Planas.
