“Soc un escriptor amb obra publicada, amb un passat confús que no sap si reivindicar o no, que ha aconseguit convertir algunes parts d’aquest passat en versions gairebé definitives de com aquest hagués hagut de ser. Amb caràcter general, tinc molt de mitòman i només em separa de la mitomania la meva memòria, que m’impedeix confondre el desitjat, del que és inventat i viscut… Vaja, soc quelcom semblant a un novel·lista”. Juan Carlos Castillón entretanca els ulls darrere de les ulleres, mentre beu un Bourbon a la barra a última hora de la tarda, després de demanar que, de fons, soni una mica de jazz sumptuós.
“L’any 2019 i els que el van seguir van ser durs per a mi, com suposo, més aviat sé, que ho van ser per a tothom. Ara, després de massa temps sense escriure ni publicar, estic recuperant les ganes de fer això primer, d’asseure’m amb calma a treballar un manuscrit, sense presses, sobre un tema que m’interessa: el proper conflicte armat als Estats Units”, explica l’escriptor al compàs del Live at Parnell’s de Jack McDuff.
— El proper conflicte armat? Tan clar tens que hi haurà una guerra als Estats Units?
— He reunit ja molta documentació sobre com els autors de ficció veuen aquest possible conflicte, però també estadístiques, anàlisis sociològiques i xifres sobre el consum d’armes en un país que vaig viure com a propi i que van més enllà de la ficció.
En efecte, en Juan Carlos va viure durant diversos anys a Miami, d’on va obtenir un profund coneixement de la cultura, història i idiosincràsies dels nord-americans. Ho va plasmar en el seu assaig Extremo occidente, que confessa que és l’obra que més ha gaudit escrivint, i la molt aplaudida novel·la Nieve sobre Miami, un retrat brutal del narcotràfic a la capital de Florida.
Ara torna a incidir en el tema. “És possible asseure’s a escriure sense presses sobre una cosa que pot esclatar d’un moment a un altre?”, es pregunta mirant la seva copa.
— Ho és?
— En aquest cas, sí. Si esclata una nova guerra civil als Estats Units, una possibilitat que molts creuen, només ens adonarem que va esclatar a posteriori, i localitzarem els primers símptomes, les primeres morts, en algun punt que fins i tot avui pot formar part del nostre passat immediat.
Escriure no sempre és una activitat individual
Sent un adolescent, en Juan Carlos es va enamorar d’un conjunt d’idees polítiques “i vaig deixar que aquestes conduïssin la meva vida. Vaig estar a punt de fer disbarats, però al final les úniques persones que van resultar danyades van ser la meva família i jo mateix. La meva família m’ho va perdonar tot. Jo encara tinc remordiments”. Després va comprendre que li agradava escriure “i això no ho he deixat de fer. Suposo que és normal, havent nascut a una casa plena de llibres”. Una activitat a la qual ha sumat la seva producció com a traductor del francès i anglès i editor de textos.
En Juan Carlos va comprendre que li agradava escriure “i això no ho he deixat de fer. Suposo que és normal, havent nascut a una casa plena de llibres”
Novel·les com La muerte del héroe y otros sueños fascistas i La ofensiva reflecteixen de forma descarnada i honesta aquella deriva personal, encara que el seu major èxit arribaria amb Amos del mundo, una història brillant de les conspiracions, que ha estat traduïda a Turquia, Rússia, Polònia, Romania i Portugal.
“M’agraden, i sé que hi ha molta vanitat en això, en els meus llibres d’assaig, on deixo que la realitat demostrada o demostrable condueixi el fil de la narrativa i on, quan les dades objectives contradiuen les meves idees prèvies, em quedo amb les dades”, explica el parroquià abans d’aclarir que tampoc hi ha moltes coses de les quals se senti orgullós. “Possiblement, ho estic del fet que soc capaç de treballar amb els meus editors, correctors i traductors. Havent editat, traduït i corregit obres alienes soc conscient de la necessitat d’aquests filtres entre un autor a vegades desbordat i un públic que no té per què entendre tot el que vol dir l’autor”.
Ciutat somiada
De nen, l’escriptor acompanyava al seu pare quan ensenyava la ciutat a amics francesos. “Veia el seu orgull cívic, gaudia de les seves bromes i del seu humor. La Barcelona que ell ensenyava segueix aquí, tal qual, algunes cases són més velles i altres estan més netes i restaurades i, tot i això, és completament diferent dels meus records”, explica abans de confessar que la relació que l’uneix amb la ciutat és “de curiositat i sorpresa”.
Sorpresa que perviu tot i el temps transcorregut des del moment en què, després de vint-i-un anys vivint a l’estranger, va tornar a posar peu a la seva ciutat. “En la meva memòria, el Passeig de Gràcia havia arribat a ser més llarg i majestuós que els Camps Elisis. El fet curiós és que continuo somiant amb Barcelona i que la Barcelona dels meus somnis no és la real que tinc ocasió de veure cada dia, sinó la de la meva absència: somio amb la Barcelona reinventada per mi quan vivia a Miami”.
“En la meva memòria, el Passeig de Gràcia havia arribat a ser més llarg i majestuós que els Camps Elisis. El fet curiós és que continuo somiant amb Barcelona i que la Barcelona dels meus somnis no és la real”
Ara és ell qui fa de Cicerone per aquests carrers per als seus amics nord-americans. “I em sorprenc pensant que en algun moment jo vaig poder viure a una ciutat que no tenia un barri medieval, una catedral gòtica, ruïnes romanes i un bar a pràcticament a totes les cantonades”, diu mentre respira com si fos un glop llarg i afegeix: “Això últim sorprèn gairebé tant com les Columnes del Temple d’August o la Catedral a alguns dels meus amics de fora”.
— El que sorprèn indistintament és la nostra increïble oferta gastronòmica. Tenim de tot, entrepans, tapes, pintxos, carta, menú… tot molt bó!
Sense perdre el seu aire seriós, a en Juan Carlos no li cal pensar-s’ho molt.
— Menú —sentència— i que sigui amb postres i cafè.
