El Teatre Lliure tanca la temporada amb la versió de Les amistats perilloses feta per Carol López, un entretingut drama, a la vegada que frívol i cruel, que es dirigeix irremeiablement a una catàstrofe que tot ho destrueix, deixant com a única escapatòria una sortida d’emergència a una altra realitat. La classe alta juga ociosa a la novel·la que Pierre Choderlos de Laclos va escriure a finals del segle XVIII, respectada per la directora teatral, tot i que amb llicències, permetent que aparegui una bola de discoteca en un antic palauet mentre sona Frank Sinatra.
El pes de la trama recau en una Madame de Merteuil, interpretada excel·lentment per Mónica López, que fa i desfà la vida de tots els que l’envolten per pur plaer, fins i tot avorriment, reivindicant-se contra aquells que la sotmeten, ells, sense importar que la majoria de les seves víctimes siguin elles. Una emancipació feminista sense escrúpols, i sense una mica de correcció política ni de sororitat, intentant ensenyar a altres com escapar encara que per fer-ho calgui enfonsar-les. Aquí està la Cécile d’Elena Tarrats, un personatge que creix en cada escena, es revolta i gaudeix, evitant el càstig que li va donar l’autor francès, el convent, escapant de l’escenari del Lliure com fa Merteuil. L’elenc el completen Gonzalo Cunill, Eli Iranzo, Mima Riera, Tom Sturguess i una graciosa Marta Pérez.
Tots viuen en una societat encotillada que l’obra assenyala amb un vestuari atrevit, ideat per Nidia Tusal, que exterioritza i inutilitza una peça molt típica de l’època, els mirinyacs que donaven forma els vestits, evidenciant la falsedat de tot. Aquestes faldilles llises s’acompanyen per les paraules buides que pronuncien els personatges, tots ballant al ritme que marca Merteuil, i el seu amant Valmont, alguns enganyats, altres còmplices.
Carol López ha transformat les missives que s’envien Merteuil i Valmont en trobades carregades de tensió, fent avançar la història amb agilitat, barrejant escenaris i moments sense que ningú es perdi, amb l’encert d’incloure escenes típiques de musical que alleugereixen un drama asfixiant. La passió desenfrenada que es pressuposa en aquesta partida de cartes, amb molt desig i traïció, resulta una mica tímida, potser encotillada, en l’adaptació feta per la directora barcelonina, representant escenes sexuals emmurriades tot i trepitjar un escenari que a vegades s’excedeix amb elles, com va passar amb l’última adaptació de Yerma.
El català es barreja amb el castellà i l’anglès en una aposta de Carol López per mantenir les llengües maternes dels actors, tenint a un Valmont argentí (Gonzalo Cunill) i un Danceny britànic (Tom Sturgess). Valmont i Merteuil parlen en castellà en la intimitat, amb el català simbolitzant la llengua de poder, una decisió que ha aixecat polseguera, impedint posar el focus en aquells espectadors que no entenien el que deia Danceny, sonant amb un perfecte accent de Londres i amb subtítols, també, en anglès.
Les amistats perilloses ha tornat 30 anys després a la ciutat, després de les adaptacions protagonitzades per Juanjo Puigcorbé i Mercè Sampietro, així com Anna Lizaran i Lluís Homar. Es posa així punt i final a una bona temporada per al Teatre Lliure. Amb una ocupació del 74%, les sales de Montjuïc i Gràcia han crescut un 5% respecte a la temporada passada i han duplicat les entrades venudes a menors de 35 anys, gràcies a propostes atrevides, però també actualitzant clàssics i reivindicant-los. El pròxim curs, que començarà a principis de setembre, serà l’últim del seu director, Juan Carlos Martel, qui abandonarà bruscament el càrrec després d’ocupar-lo durant cinc anys.
