La Calòrica
De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda és la nova peça de La Calòrica.

La ‘merda’ de què sempre parla La Calòrica

Si per alguna cosa és coneguda la companyia teatral catalana és per fer peces d’alta crítica social. Encara queden uns dies, fins al 7 d'agost, per veure al Poliorama la seva última obra, que gira al voltant del canvi climàtic.

Un escenari blavós, fosc i minimalista, que té com a element clau la tassa d’un vàter, rep a l’espectador tot just passar les cortines del Poliorama. Són les nou en punt. La Mònica López triga uns minuts a sortir. La sala és pràcticament plena i tothom espera el pròxim pas de l’actriu amb atenció. Ella ens mira desafiant i, carregada de passió, fa un speech inicial que acaba sent una provocació en tota regla. És la declaració d’intencions d’una negacionista del canvi climàtic. El públic aplaudeix. Té fam de teatre.

Mònica López
L’actriu canària Mònica López a l’speech inicial.

Així comença la nova obra de La Calòrica, una companyia que ja fa onze anys que volta pels escenaris catalans.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. Potser ara que heu llegit el títol, enteneu una mica més el perquè de la tassa de vàter. Com diria Aitor Galisteo, “la gamba és clau en aquesta història”, però el vàter, amics, també és important. No patiu, ho entendreu tot quan veieu l’obra. Jo només pretenc donar-vos-en algunes pinzellades per alimentar la vostra curiositat i animar-vos a visitar el teatre.

Vàter La Calòrica
Els actors de La Calòrica amb l’icònic vàter de l’obra.

Si per alguna cosa és coneguda La Calòrica, és per fer peces d’alta crítica social. Exemple d’això és Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, una tragicomèdia sobre la fam de poder amb què van debutar als escenaris, o Els ocells, una reescriptura lliure de la dramatúrgia d’Aristòfanes centrada en l’auge del populisme neoliberal que, per cert, viatjarà a Madrid el març de l’any que ve. Com veieu, la companyia destaca per tractar temes complexos (i de rigorosa actualitat), però de forma amena. Fugint del paternalisme, fa comèdia amb allò que més ens importa (o ens hauria d’importar). En aquest cas, del que parlen és del canvi climàtic.

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda és, en el fons, un mirall de nosaltres mateixos com a societat. De les nostres accions (i inaccions), de les nostres decisions (i passivitats), de les nostres coherències (i contradiccions) a l’hora de posar fi al problema, o bé, de fer la bola cada dia una mica més gran.

L’obra narra dues històries, aparentment independents, però amb el mateix rerefons. D’una banda, tenim a un bloc de veïns que es veuen abocats a posar-se d’acord i solucionar un problema que amenaça el seu futur com a comunitat. De l’altra, una famosa negacionista del canvi climàtic que ens fa partícips de la seva aferrissada lluita en un món que, considera, inundat de fake news. Espectacle assegurat.

Veïns de La Calòrica
Els veïns de l’obra en una de les funcions al Poliorama.

Joan Yago és el dramaturg que firma aquesta sàtira política que us farà riure i reflexionar a parts iguals. Els textos són enginyosos i la posada en escena és increïble. Els calòrics no deceben. Són naturals, propers, divertits i desenfadats. Júlia Truyol és simplement meravellosa en tots els seus personatges, perquè sí, un altre aspecte interessant de l’obra és que els actors interpreten a més d’un personatge. Tot, fent escac i mat (de vegades) als tradicionals rols de gènere. Tampoc puc estar-me de parlar-vos del tàndem que formen l’Aitor Galisteo i l’Esther López, pels qui tinc una predilecció especial. Aneu-hi i jutgeu per vosaltres mateixos.

Aitor i Esther La Calòrica
El tàndem format per l’Aitor Galisteo i l’Esther López.

També s’ha de reconèixer la feina en el joc de llums de Raimon Rius, que et submergeix en la història; el tractament del so de Guillem Rodríguez, que t’atrapa, i els recursos visuals d’Aharón Sánchez, que són, sens dubte, l’altra joia de la corona d’aquesta peça, que destil·la una cura infinita per cada detall.

Aquesta obra que és, també, una oda a l’absurd i a la banalitat, vol posar-nos a prova. A nosaltres, i als nostres arguments. Una societat que diu estar cada dia més conscienciada, ha de decidir sobre com vol que sigui el seu futur, si és que hi ha futur possible. El debat ja és a taula. Ara us toca a vosaltres decidir si voleu que els de La Calòrica facin de moderadors.

Per acabar, i perquè la vida mai no és blanc o negre sinó un joc de grisos, un únic, però important però: el final. I aquí ho deixo, esperant que aquesta petita provocació sigui l’excusa perfecta perquè aneu al teatre. Val la pena. De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda estarà al Poliorama fins al 7 d’agost, el dia de l’última funció. De moment, el quatre ja han fet sold out, i el cinc i el sis van pel mateix camí. En això d’exhaurir entrades, tenen experiència.

La Calòrica
Les actrius Mònica López, Esther López i Júlia Truyol.