Una novel·la inacabada sempre planteja un repte, més si està escrita per Jane Austen, una escriptora universal que ha convertit a infinits lectors generació rere generació amb les seves comèdies iròniques. Coneguda per títols com ara Orgull i Prejudici, Sentit i Sensibilitat o Persuasió, l’autora britànica va començar a filar una nova història a Els Watson, ara recuperada en català per l’editorial Cal Carré amb traducció de Núria Sales, però la va abandonar quan només havia escrit uns pocs capítols. No se sap per què no la va continuar, les males llengües diuen que s’assemblava massa a la seva pròpia vida, però, guardant el manuscrit en un calaix, també va deixar en l’aire l’esdevenir dels seus personatges, amb l’Emma i les seves germanes pendents de trobar a un marit per assegurar-se un futur.
És aquí on el director Josep Maria Mestres, basant-se en el treball de la dramaturga Laura Wade, puja a l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) un elenc format per gairebé 20 actors, amb grans noms com Mercè Arànega i Lluïsa Castell, a més de l’aparició fugaç de Jordi Banacolocha, donant espai també a perfils emergents com Laia Manzanares i Paula Malia. Mestres va quedar fascinat quan va llegir com Wade havia acabat la novel·la d’Austen. “Intenta buscar un final digne per als personatges i per a l’espectador d’avui dia, amb molta teatralitat i sentit de l’humor. És una obra lluminosa i rica”, exposa Mestres, qui va ser supervisat pels representants de Wade per assegurar que no tocava ni una coma. El seu director no vol revelar molts detalls de la trama, amb l’efecte sorpresa com la millor carta de l’adaptació, trencant les normes morals de l’època en la qual es va escriure i fent que sigui molt més que una funció austeniana, dotant-la d’una mirada feminista que l’autora, probablement sense ser conscient, va anticipar.
Estrenada l’any 2018 a Londres, l’obra ha arribat aquesta temporada al TNC i fa més d’una setmana que ha esgotat totes les entrades. “És una festa i és molt bonic veure que la gent entra en el joc que els proposem. El teatre no et canvia la vida, però et dona armes per afrontar-la. La ficció és molt poderosa”, remarca Mestres. Fidel a l’univers d’Austen, els vestits pomposos i els balls formals prenen el principi de l’obra, una adaptació teatral pura del centenar de pàgines que va escriure, bevent dels molts records cinematogràfics de les múltiples adaptacions que s’han fet de les seves obres, sabent que, quan els dos protagonistes es miren, el món s’atura i el seu voltant se silencia. I no falten les picades d’ullet, ja sigui des de la famosíssima frase “És una veritat universalment coneguda…” fins a uns altres més recents com la pel·lícula Oppenheimer. “Té moltes capes de lectura, però sobretot hi ha molt de respecte i admiració a Jane Austen”, agrega Mestres.
Entre la comèdia filosòfica i la comèdia d’embolics, a través d’uns personatges que busquen la seva història i discuteixen sobre l’ordre establert i el sentit de la vida, el punt fort a Els Watson és una posada en escena coral, acompanyada per un muntatge i un vestuari impressionant. Un repartiment nombrós i divers, amb edats que van des dels 8 anys fins als 80 anys, gens habitual de veure a Barcelona. “És una obligació”, defensa el seu director, “no només per donar feina als actors sinó per oferir un show amb força. Com més transversal és el repartiment, millor. És un plus per a l’espectador”. Una aposta que coincideix amb el Macbeth del Teatre Lliure, en el qual Pau Carrió dirigeix a 14 personatges, una mostra que les sales públiques s’estan recuperant de les retallades i es tornen a atrevir amb grans muntatges.
No obstant això, en algun moment a Els Watson, costa digerir la direcció transgressora de Wade. Sobretot perquè els fans d’Austen esperen les típiques històries ara conegudes com “de tassetes” quan se’ls convida a una, perfectament reflectida amb la magnificència de la primera part de la funció, deixant amb ganes de més embolics de pretendents i propostes de matrimoni. Recentment, s’està obrint l’imaginari col·lectiu sobre aquest univers, com es pot veure clarament a sèries com Els Bridgerton o, tornant a l’escriptora britànica, a Sanditon, la seva altra novel·la inacabada, permetent llicències inimaginables a principis del segle XIX. Una aproximació que sol solucionar-se millor és quan s’emporta a l’escriptora a un terreny pop, amb una Bridget Jones que actualitza a Orgull i prejudici i una Clueless que ho fa amb Emma. Dit això, qualsevol excusa és bona per reivindicar a una autora que no va conèixer l’èxit ni es va arribar a imaginar que ompliria teatres com fa avui.
