[dropcap letter=”B”]
asat en la comèdia de Jean Poiret, La Cage aux Folles és un musical de Harvey Fierstein i Jerry Herman que es va estrenar a Broadway l’any 1983 i es va poder gaudir fins el 1987, amb gran èxit de taquilla i reconeixements en els premis Tony. Reestrenat el 2004, guanyaria un altre guardó, aquesta vegada en la categoria “Millor revival”. La sinopsi és senzilla, la qual cosa permetrà que els embolics es multipliquin i la trama alci el vol. Albin i Georges són una parella homosexual que regenta La cage aux folles, cabaret a la Costa Blava on programen números de dansa i varietats.
Allà regna una atmosfera d’obertura moral que difícilment podrà ser tolerada pel futur sogre de Jean-Michel (fill biològic de Georges). Aquell, polític del partit conservador, defensa un model de família tradicional i es disposa a visitar amb la seva dona i Anne, la seva filla, per formalitzar el compromís dels joves.
Una confrontació tan imminent i irreconciliable, a priori tòpica, podria semblar poc interessant. De fet, la pel·lícula de 1996 L’olla de grills -basada en aquella obra de teatre, i protagonitzada per Robin Williams- evidencia un ritme pesat, tot articulant un cúmul de situacions falsament imprevisibles. Però res d’això no succeeix a la versió d’Àngel Llàcer i Manu Guix, donada la frescor i qualitat de les interpretacions. Llàcer és el protagonista absolut, ja sigui com a Albin, parella d’un Georges (Iván Labanda) amb do de gents, o transformat en “Zazà”, mentre que el majordom (Ricky Mata), histrió compulsiu, és el secundari més celebrat. Al desenvolupament dinàmic de la trama contribueix la música de cabaret en directe, que recorda l’ambient desenfadat de les primeres dècades de jazz, amb reminiscències al Dixieland, també conegut com hot jazz.
A més de les actuacions i la meravellosa interpretació musical (direcció a càrrec d’Andreu Gallén) cal subratllar altres elements de la posada en escena especialment efectius, per exemple el “doble escenari”: d’una banda, els números de ball, amb coreografies d’Aixa Guerra, s’ofereixen a l’espectador com si en efecte es trobés al cabaret La cage aux folles, mentre que en altres ocasions allò que es mostra al Teatre Tivoli és el backstage del cabaret, des del qual s’albira, al fons i de forma simultània, aquell altre escenari -el de La cage aux folles- amb música i actuacions que succeeixen en temps real. Aquest recurs escènic permet contraposar la vessant pública dels protagonistes, lliurats al show, i la interior, en què l’impossible entramat de relacions afectives es desenvolupa sense control.
El riure del públic es condensa i precipita a mesura que augmenta la tensió per l’arribada imminent d’aquell representant d’un ordre moral únic i ferri.
Trames paral·leles o -millor dit- dos tipus d’exhibició conformen la realitat d’individus mai del tot atrapats en la gàbia. Ja que entren i surten de l’espectacle per a delit dels espectadors, que són testimonis del seu dia a dia i de la transformació en el context burlesque (“si tinc trencat el cor, començo la meva transformació, amb només una mica més de rímel…”, canta amb desimboltura Albin / Zazà al seu número de presentació). El riure del públic es condensa i precipita a mesura que augmenta la tensió per l’arribada imminent d’aquell representant d’un ordre moral únic i ferri, poc amic de les ambigüitats, dobles lectures o, per descomptat, transformacions. Però ell mateix, futur sogre de Jean-Michel i perfecta contra-figura d’Albin, haurà d’accedir a la transformació, com a única sortida a l’embolic final.
PIROTÈCNIA HUMORÍSTICA
Encara que la majoria dels assistents saben que gaudiran amb la farsa, i es mostren a priori guanyats -aplaudiments desfermats ja durant el primer número musical, animós però de mera presentació- aquell individu que pogués no mostrar-se especialment motivat pel fet d’assistir a la funció -és allà fent d’acompanyant o per un altre tipus de compromís- també ell, en gran mesura, es veu convidat a acceptar la careta del carnaval o -el que és el mateix- a deixar caure la de la seva serietat, en tants casos cuirassa que ens protegeix davant d’allò desconegut o diferent.
El caràcter burlesc de la funció és assumit pels personatges, bàsicament pel protagonista, que potencia fins a l’exageració la forma bohèmia de pronunciar la llengua de Baudelaire, posant èmfasi impéccablement a la interminable erra, que en fonologia porta el nom de “ròtica gutural”. No només es refereix al seu Georrrrrrrges -i abreugem- amb inequívoca afectació, sinó que fa bromes tan explícites que ja semblen incorporar el riure, que en efecte acaba despertant en els assistents. Com quan manifesta, en un dels seus números cantats més lluïts que, tot i que a primera vista pot semblar un “Ferrero Rocher” (pel seu vestit femení daurat, magnificent i pompós), en el fons és un “Kinder sorpresa”.
L’espai de reclusió de la Gàbia de les boges és en realitat -abundant en la paradoxa- l’ocasió per a l’alliberament a través de la festa, en què es produeixen efectes especulars, desdoblaments i identificacions a vegades sorprenents. Quan Georges s’assabenta que el seu fill es casa i repudia a la figura de Zazà com a la seva mare, no dubta a recriminar amb paraules que confirmen la humana tendència a la desqualificació: “Judes, traïdor… heterosexual!”. Miratges de pirotècnia humorística delineen el caràcter bromista i gens pretensiós de la funció, sent l’acudit vehicle de veritats d’altra manera incomunicables, com ja va explicar Sigmund Freud en el seu cèlebre article en afirmar que de broma es pot dir tot, fins i tot la veritat.
“Ai Georges, però què hem criat, un animal? Les serps viuen juntes, mascle i femella, els gats viuen junts, mascle i femella. Nosaltres som humans, sabem més!”
Situacions només aparentment lleugeres revelen des d’una perspectiva nova l’existència universal de prejudicis, la qual cosa permet prendre consciència del caràcter acostumadament tendenciós de la noció de “normalitat”. En assabentar-se Albin de la futura condició civil del seu fill adoptiu, té lloc una de les intervencions més hilarants, que pretén ser impecable des del punt de vista de la lògica formal, però que òbviament, com tots els assumptes humans, revela una no menys comprensible parcialitat: “Ai Georges, però què hem criat, un animal? Les serps viuen juntes, mascle i femella, els gats viuen junts, mascle i femella. Nosaltres som humans, sabem més! Però si tu ets un noi… i ella és una noia… de què parlareu?”.
CELEBRAR LA DIFERÈNCIA AMB MICHEL (DE MONTAIGNE)
L’obra que protagonitza i dirigeix Àngel Llàcer és desvergonyidament divertida. Un espectacle que té quelcom de paròdia, sent alhora una celebració de l’espectacle, de la capacitat per transformar-se en escena i, amb tot, ser un mateix. La coincidència dels contraris desperta el riure, ja que el desplegament de mitjans visuals i sonors no sembla tenir fi. Fins i tot qui assisteix per compromís o estant de mal humor -intuint que avui sens dubte no és el dia per tirar-se a la piscina d’allò diferent o “ficar-se a la gàbia”- s’acaba sentint partícip del show. Ja que el que s’esborra per un moment, a través de la màgia del riure, és la separació entre els que estan fora i els que estan dins. Anne, filla del polític ultra-normatiu, diu a Jean-Michel: “tens tanta sort de tenir uns pares normals”. La paràbola de la ficció i la falsa innocència de la broma permet prendre consciència dels estereotips, adquirir perspectiva.
I, amb la perspectiva, el reconeixement que l’altre, en el paper de “el diferent”, podem estar representant-lo també nosaltres per a altres. “Res tan universal com la diferència”, havia assenyalat Michel de Montaigne en un remot segle XVI, a l’assaig Sobre l’experiència, intentant defugir així mateix els dogmatismes més operatius a la seva època i notant el poder dels costums. I és que un individu no només es distingeix dels seus semblants, mai del tot iguals, sinó també de si mateix sent “un altre” segons el moment del dia. El subjecte apareix com a únic, posseïdor d’una identitat al document que s’acompanya de numeració i foto de carnet. Oficialment es pot registrar i certificar l’ésser, però no la quantitat de situacions i afectes que experimenta en el curs de la vida i a través dels quals potser no sempre es reconeixerà amb aquell “oficial”.
La capacitat de riure d’un mateix sent un altre, participant de possibilitats diferents, lluny de descentrar o corrompre suposa una recreació de l’essència mítica de la festa.
Aquella diferència intrínseca pot ser inquietant (el Doppelgänger dels literats romàntics) o tot el contrari. La capacitat de riure d’un mateix sent un altre, o participant de possibilitats diferents -extremes, inclús, com a La cage aux folles- lluny de descentrar o corrompre recrea l’essència mateixa de la festa, des de temps immemorials: celebració que integra socialment i fa sentir l’individu partícip de la realitat amb una intensitat sempre nova. La vivència del present, aliena a la gestió productiva del temps. “El millor moment és avui”, canta Llàcer, i progressivament cadascun dels personatges. Com als millors musicals, s’afirmen a través d’un espai-temps màgic que la cançó inaugura.
