Aforament complet per presenciar l’actuació de la Filharmònica de Múnic amb la direcció d’un dels darrers mestres que durant el segle XX van fregar la categoria de mite. Per descomptat, no va ser, diumenge a la tarda, la primera ocasió en què Zubin Mehta es presentava al Palau de la Música Catalana per compartir la seva lectura de Brahms. Recordem, per exemple, una visita anterior al capdavant de la Filharmònica d’Israel. En la present, en el marc del cicle de BCN Clàssics, el veterà mestre (87 anys) va mostrar el seu vessant més entranyable, oferint versions líriques i comunicatives, menys anguloses i rotundes, potser, però no menys expressives.
Lentament i venerablement, el mestre va avançar en direcció al podi, acompanyat per aplaudiments d’una intensitat que vacil·laria en el moment de pujar, per seure en un tamboret alt, talaia des de la qual veure i ser vist, lluint durant el concert una eficient economia de gestos. La suficient perquè l’orquestra atengués les seves indicacions i regalés dues meravelloses versions de les simfonies Segona i Quarta de Johannes Brahms.
L’optimisme lluminós de l’obra simfònica que Brahms va compondre en gran manera durant les vacances del 1877 al llac Worth (Caríntia) contrasta dramàticament amb el seu precedent immediat. La Segona va brotar aparentment sense esforç, alliberat el seu autor de la vigilant ombra de Beethoven, en un context bucòlic que s’intueix des dels primers compassos, amb la intervenció de fustes —la flauta, principalment, com a fil conductor— i cordes.
La versió reposada i acolorida de Mehta va deixar traslluir totes les capes de la partitura brahmsiana, encimbellada d’inici a fi pel virtuosisme de la Filharmònica de Múnic
L’empenta i el contrast dinàmic que alguns directors opten per imprimir no va ser predominant en la versió reposada i acolorida de Mehta, que va deixar traslluir totes les capes de la partitura brahmsiana, enlairada d’inici a final pel virtuosisme dels professors de la Filharmònica de Múnic, molt encertats en els solos i amb un compromís de la corda extraordinari, certament difícil de trobar fins i tot en els conjunts capdavanters (abans de la pandèmia ja ens van delectar amb la seva Setena de Dvořák sota la direcció de Pablo Heras-Casado, amb qui vam tenir la ocasió de conversar).
Més que en el xoc de forces, amb l’eventual amenaça d’un estrèpit difícil de processar —que també forma part de la natura— Zubin Mehta es va centrar en aquest “to amable i alhora genialment elaborat” que Clara Schumann, amiga i consellera de Johannes Brahms, va destacar després d’una audició privada, prèvia a l’estrena oficial, a la seva casa de Baden-Baden. Mentre que alguns han volgut acostar aquesta simfonia a la Pastoral de Beethoven per l’evocació sense programa d’una natura que fructifica en temes tan emotius com el declamat per les cordes en el segon moviment, després reflotat amb el contrapunt oníric de clarinet i flautes, o fins i tot al simfonisme mozartià per l’equilibri de la seva estructura i la lluminositat esmentada, la veritat és que el llenguatge musical de Brahms és absolutament original, dotat d’una vehemència molt reconeixible i una proliferació d’humors que sembla inesgotable.
A propòsit dels tòpics al voltant d’aquesta obra, el compositor alemany va ser, de fet, un dels primers a contribuir-hi, des de la ironia. En una carta dirigida a l’editor de la seva partitura, li advertia: “La meva nova simfonia és tan malenconiosa que difícilment la podrà suportar (…) penso que la partitura s’haurà de vestir de dol”. El mateix expressava a una amiga, a qui va advertir que els membres de l’orquestra haurien de tocar amb un llaç negre al braç. L’artista fin de siècle que és ja Brahms pren consciència de l’efecte de la seva obra a la societat i així busca un efecte compensatori, una manera de capgirar els prejudicis que poguessin condicionar l’escolta i acceptació la seva obra. Una obra notablement fluctuant, amb moments lleugers —ritmes de Ländler o vals conformen el teixit d’aquest edifici orquestral— però també de gran solemnitat, en què la serietat paradigmàtica de l’autor surt a la superfície. Amb tot, Zubin Mehta va mantenir fins al final el to afable, i l’optimista finale —que Clara Schumann va qualificar “d’un moviment que sembla escrit per dos joves esposos”— es va desenvolupar aliè a la precipitació d’altres lectures, lletrejat amb sumptuositat i riquesa de detalls, expansiu fins al tancament.
“L’estructura d’aquesta simfonia no coincideix amb una forma musical particular, però coincideix, en virtut del seu creixement constant, amb la creació de la vida mateixa”, segons Leonard Bernstein
L’aparellament en un mateix concert d’aquella simfonia, pròdiga en reminiscències naturals, amb la Quarta —l’última composta per Johannes Brahms— presenta al·licients indubtables, especialment pel que fa al to general de l’obra, molt més propera —aquesta vegada sí— a la malenconia. Composta també en un context relaxat, lluny de les urbs, es tracta d’una simfonia en què refulgeix el poder creador des dels embats d’un primer moviment inevitablement tenyit de nostàlgia tardorenca, que culmina deixant una fascinant sensació d’acabament, fins al creixent i tempestuós passacaglia final, amb el seu ritme de dansa antiga, impregnada no obstant de pathos romàntic, que en algunes versions —pensem en la dirigida per Wilhelm Furtwängler— sembla carregat d’una energia sobrenatural. Leonard Bernstein, conscient dels diferents patrons rítmics que incorpora, va valorar amb aquestes paraules la seva transcendència real: “L’estructura d’aquesta simfonia no coincideix amb una forma musical particular, però coincideix, en virtut del seu creixement constant, amb la creació de la vida mateixa”.
Si el geni creador es perfila inexplicable des de la cosmovisió romàntica, no menys complex resulta posar en paraules la veritat de la interpretació musical. Hi ha indicadors, amb tot, que orienten o revelen simptomàticament el compromís amb allò que s’està creant ex novo, com per primera vegada —l’entramat harmonitzat de sons, en un desplegament temporal que es contrau o s’estén—, i que alhora assoleix l’oient, despertant algun tipus de resposta emocional. Un dels indicadors, que parlen de la comprensió de la música que s’està fent, es pot buscar en l’actitud dels intèrprets. Els professors de la Filharmònica de Múnic no només treien la mirada de la partitura —inscrita potser en algun lloc més profund— per buscar la del director, sinó que eventualment es miraven entre ells amb gest còmplice, conscients d’estar creant una cosa única. Un encore també brahmsià —la més cèlebre Dansa hongaresa, memorablement incorporada a l’escena del barber a El gran dictador—, va tancar aquest veritable festival de simfonisme.
