L’estrella de la nit era sens dubte Rubén Blades, músic que va definir entre altres coses el Carib urbà. També forma part de la història de la música llatina la cubana Omara Portuondo, ja nonagenària, que el fenomen de Bona Vista Social Club va treure de les vitrines de les músiques del Carib i la va retornar en l’actualitat. En horari encara diürn, el concert es va assemblar bastant a la seva última visita al Teatre Grec, de Barcelona, a l’estiu de 2021. En aquesta ocasió, la cantant va canviar el quintet de Roberto Fonseca pel quartet de José Portillo, tots dos combos amb l’ensenya del jazz cubà per bandera. Omara canta poquet, però murmura de meravella, com en la inicial Drume Negrita.
Uns quants milers de persones es van acostar a escoltar-la i a ballar peces immortals com Quizás, quizás, quizás, Solamente una vez i Tal vez, en aquestes peces es va esforçar en el seu cant. El quartet la va acompanyar amb el tumbao característic dels músics cubans que se saben del valor poderós de la tradició musical del seu país, que emboliquen i reinterpreten amb sabor, ritme i jazz. Van tancar amb Dos gardenias, Lágrimas negras i Bésame mucho. La platea, és a dir, l’immens ciment, brut, fred i gens del Carib, va fer de pista de ball per a un públic intergeneracional, variat en els seus molts accents i colors, en què predominava el negre en les dones, i les samarretes i les sospitoses camises hawaianes de viscosa, en els homes.
Les vambes, acolorides de mil formes diferents, va ser el calçat triat pels improvisats balladors que, després, es van desplaçar, fins a l’escenari on l’orquestra de Roberto Delgado va abrigallar a Rubén Blades, que es va donar un bany de multituds, entre la història —la seva pròpia, perquè va explicar com i quan van sorgir cançons que radiografien cinc dècades de la seva vida, i de milions de llatins i, també, de molts anglosaxons— i l’angoixa d’estar enmig d’un aire viciat, calent, que obliga a estar més pendent de les colzades i les trepitjades, com d’observar amb tristesa els milers de mòbils que substitueixen la memòria oral per la memòria digital. La falta d’espai personal va portar a més d’un espectador a la vora de la lipotímia.
En aquesta mena de concentracions, la música fa estona que ha deixat de ser l’objectiu principal dels assistents. A Rubén Blades el van veure milers i milers de persones, però en realitat el va escoltar una petita gran minoria. Ja ho anunciaven, en els llunyans anys seixanta, Sam Cooke i Bob Dylan que el canvi estava al caure.
Abans, va fer acte de presència una formació que fa molt va entrar en la història de la música cubana, com és Los Van Van, de la mà del baixista, compositor i arranjador Juan Formell (1942-2014), que la va fundar l’any 1969. En els anys vuitanta, el so montuno va girar 180 graus, gràcies al seu talent i innovacions, com va ser introduir instruments elèctrics i donar espai a la bateria, en la secció de percussió. La tarda d’ahir va ser saborosa i ballable, però els clixés fan que l’essència cubana es torni monòtona. La formació ha esdevingut un clixé en si mateixa. Els anys passen i els membres originals ja no estan.
Blades va ser una altra cosa. Una altra festa. Una altra rumba. En definitiva, habita en el seu propi univers, amb un ull posat en què passa en el món. Malgrat l’afecte que li dispensava l’audiència, el cantant com l’orquestra, magnífica gairebé sempre, es varen mostrar massa acadèmics. Llargs parlaments i extensos desenvolupaments instrumentals van llastrar un xic la funció. A més, alguna cosa va passar, perquè el so de l’orquestra, perfilat en els detalls, percussió i vents al capdavant, no va arribar a l’esplanada prou nítid com hagués estat desitjable. No obstant això, la formació va sortir sempre al rescat, amb guaguancó i el swing per bandera.
Ara el factor sorpresa havia desaparegut. La sorpresa sorgí fa sis anys, l’any 2017, el cantant arribà al Poble Espanyol, amb l’orquestra de Roberto Delgado. Aquella nit es van concentrar els habituals, a penes uns milers. I sense aclaparaments a la plaça. El repertori, d’aquella vesprada, va ser l’esperat, amb arranjaments diferents i, fins i tot, més imaginatius. Els balladors s’ho van passar en gran. Una nit per al record. En aquesta ocasió, Blades, a punt de fer setanta-cinc anys, ens va furtar la meravellosa tonada que es diu Ligia Elena.
El panameny és un relator d’estampes urbanes, de reclamacions populars i polítiques i com bé sap qualsevol aficionat atent a aquest trobador i cronista que ha sabut com definir El Barri, l’inabastable barri panamericà, que guarda aquest Carib urbà, que Rubén Blades va ajudar a concretar i visualitzar, que de tant en tant, té una delegació a Barcelona.
Però ningú, o gairebé, guanya al cantant en entusiasme escènic. Un cop va interpretar El cantante, en homenatge a Héctor Lavoe, sí, el cantant de la Fania All-Stars —formació que també va acollir a Blades, en els anys setanta—, el concert va tenir una part final coratjosa. Paula C., Mack, The Knife, Pedro Navaja o Maestra Vida van congratular l’audiència. Abans va haver-hi temps per a homenatjar, en clau de swing, al gran Tonny Bennet en Watch What Happens. A la fi, milers de cares somrients van desfilar cap a altres punts, amb els seus turmells alegres i la seva xerrameca a coll.
