Joan Miquel Oliver: Marcianet de l’Olimp

Donat Putx entrevista per a The New Barcelona Post el músic Joan Miquel Oliver: Podem veure un vessant polític en l’última obra de Joan Miquel Oliver? L’interessat no defuig la qüestió: “ Si estar en contra de la discriminació o del patriarcat és política, sí. O si ho és parlar dels fets de l'1 d'Octubre, que em van semblar una bestiesa, indignants. És que les coses han canviat molt des dels anys noranta”

[dropcap letter=”N”]

o ha estat fàcil concertar una conversa amb Joan Miquel Oliver. Després de diversos canvis d’agenda, l’enxampem a l’aeroport del Prat, a mig camí d’una operació retorn entre Lleida i Palma. I justament, al seu nou àlbum Elektra, hi ha una peça que parla de la capital del Segrià. Es diu Me’n vaig a viure a Lleida. Segons explica el seu autor, “aquesta cançó la vaig escriure el dia 2 d’octubre de l’any passat després de les càrregues policials a Catalunya. Jo era a Barcelona, les vaig veure, i vaig flipar. L’endemà, quan ja era a casa, comentant-ho amb un amic, em va dir: quina merda, jo me’n vaig a viure a Lleida… me’n vaig allà, vull viure tot sol i no vull saber res de d’aquesta història. Em va fer gràcia això de “me’n vaig a viure a Lleida”, com si Lleida fos Mart. I vaig escriure un tema sobre aquest dia tan lamentable”.

Elektra tanca una trilogia iniciada el 2015 amb Pegasus, i que va continuar amb Atlantis el 2017. Tots tres discos comparteixen portada  del pintor Albert Pinya, però més enllà d’aquest fet hi ha altres elements en comú: “Surfistes en càmera lenta (2005) i Bombón mallorquín (2009) van ser una mica com un tempteig. Pegasus va ser el meu primer disc després de la dissolució d’Antònia Font, era com que ja anava de veres. Jo crec que podem definir Pegasus com a paisatgisme, Atlantis com els personatges dins d’aquest paisatge, i Elektra és més la primera persona. Són temàtiques combinades. Pel que fa a l’aire del disc –continua mentre una veu megafònica anuncia vols a punts insospitats– penso que Elektra vindria a ser una síntesi dels dos treballs anteriors: el primer era més proper, el segon més èpic, i aquest té profunditat i proximitat alhora”.

“De vegades una cançó pot ser una cosa molt complicada, però en altres ocasions també pot ser molt senzilla –planteja–. Jo hi he experimentat molt, amb això. Dec haver escrit unes 200 cançons i ho he volgut provar tot, des de fer temes molt elaborats i trigar un mes a quadrar la darrera síl·laba, a plantejar-me fer-ne cinc en un dia”

Si Oliver va cuinar els dos primers volums de la trilogia tot sol a l’estudi, aquesta vegada ho ha fet amb el teclista Jaume Manresa (ex-Antònia Font) i el bateria Xarli Oliver, que l’han acompanyat en els directes els darrers anys, i que signen amb ell la producció del treball. “Amb Atlantis –explica el músic– vaig acabar de finiquitar la meva relació amb els sintetitzadors, que és una feina molt solitària, molt de laboratori. Després de 150 concerts amb en Xarli i amb en Jimmy, tenia ganes de deixar reflectides d’alguna manera totes les improvisacions que havíem aconseguit en directe. No cercava tant un so com una experiència, que la música que ells tenen aportés coses, el simple fet de tocar i de gravar amb ells”. La veu de Joana Gomila a quatre temes completa la nòmina d’associats de la producció. “Na Joana –elogia– és una tipa que té tanta música al cap i al cor! És una crack, vaig flipar! Ella no pensa, es fot a cantar i ho fa tot de meravella. I dic que no pensa en el bon sentit de la paraula, eh?”, matisa.

Joan Miquel Oliver reivindica les virtuts de les cançonetes. “De vegades una cançó pot ser una cosa molt complicada, però en altres ocasions també pot ser molt senzilla –planteja–. Jo hi he experimentat molt, amb això. Dec haver escrit unes 200 cançons i ho he volgut provar tot, des de fer temes molt elaborats i trigar un mes a quadrar la darrera síl·laba, a plantejar-me fer-ne cinc en un dia. D’aquestes cançons, que en fas cinc en un dia, en dic cançonetes: són coses simpàtiques, properes i humanes, amb les quals tothom es pot identificar. No són una tesi ni una activitat intel·lectual. Són espontànies, amb un llenguatge natural. I diria que a Elektra això és el que prima: cançons que s’han fet ràpidament, sense pensar gaire, cercant l’espontaneïtat i una comunicació amb els que les escolten el més directa possible”.

“Ara ha sorgit molta literatura feminista que m’interessa molt. La veritat és que aquestes ties trenquen molt els esquemes, i amb molta raó. Ens queda molt per aprendre, s’ha de fer aquest esforç per veure aquesta part més femenina del món i avançar cap a la igualtat efectiva”

Amb tot, no hem de confondre la senzillesa que reivindica Joan Miquel Oliver amb la simplicitat. Les cançons d’Elektra han estat confegides amb totes les exigències, i en no pocs casos susciten reflexions socials interessants. Veiem-ne un parell d’exemples, començant per la peça que dóna títol a l’àlbum: “Ara ha sorgit molta literatura feminista que m’interessa molt. La veritat és que aquestes ties trenquen molt els esquemes, i amb molta raó. Ens queda molt per aprendre, s’ha de fer aquest esforç per veure aquesta part més femenina del món i avançar cap a la igualtat efectiva. També m’interessa molt la mitologia, i vaig pensar que el mite d’Electra és mil per cent actual”. Una altra peça de l’àlbum, Hipotèrmia, ens presenta un personatge homònim ben peculiar: “Hipotèrmia –assenyala l’autor– és una noia que pateix molt. Sempre té fred, i com que és tan estranya no té amistats, la gent se la mira malament. És una persona discriminada, com altres som discriminats per ser massa alts, massa baixos o el que sigui. El tema parla de les discriminacions, i això ho barrejo amb la mitologia, situant Hipotèrmia com una deessa de l’Olimp. És un cant contra la discriminació que també parla de la discapacitat tèrmica, ha, ha ha!”.

Feminisme, persones marginades… Podem veure un vessant polític en l’última obra de Joan Miquel Oliver? L’interessat no defuig la qüestió: “ Si estar en contra de la discriminació o del patriarcat és política, sí. O si ho és parlar dels fets de l’1 d’Octubre, que em van semblar una bestiesa, indignants. És que les coses han canviat molt des dels anys noranta. Hi ha circumstàncies que ens han de fer pensar, i reivindicacions que per a mi tenen tot el sentit”, rebla el nostre Marcianet de l’Olimp.