Fa una pausa d’una activitat per a la qual, en termes d’horaris, es defineix com “bastant germànic, tot i que pel que fa a la meva capacitat de concentració i rendiment, sóc 100% mediterrani”. Amb la seva veu greu, gairebé radiofònica, demana una cervesa, “una mitjana o una canya, Cruzcampo o triple IPA, el que hi hagi”. Porta diversos paquets quadrats dins dels quals hi ha discos, llestos per sortir cap a les seves noves llars. S’acomoda a la barra i alguns parroquians —coneixedors del seu peculiar sentit de l’humor, combinat amb un profund amor i coneixement per aquesta música que li dóna la vida— se li acosten per xerrar i riure una estona.
“La meva història, pel que fa a les meves vivències i currículum, no té massa interès. Les meves aspiracions a nivell existencial són molt modestes: m’és suficient amb semblar estranger”, explica —mentre deixar anar una riallada— Enric Bosser, fundador i factòtum del segell discogràfic Penniman Records, dedicat a la repesca, a través de cuidades reedicions o apostant per bandes actuals, dels sons rocanrolers i rhythmandbluesers dels anys 50 i 60, sense menysprear el Punk Rock dels 70, un estil que també ha marcat la seva trajectòria sobre els escenaris com a integrant de la mítica banda The Meows, veritable institució d’aquest estil a Barcelona.
Així, des de la seva petita oficina al cor de Sant Antoni, aquest barceloní ha llançat discos de bandes actuals com ara els catalans The Excitements, els gallecs The Limboos o l’estatunidenc Greg Prevost, però, alhora, ha recuperat gravacions impagables d’artistes tan diversos com Downliner’s Sect, Ike Turner, Fun Things, Mikey Baker o el seu adorat Bo Diddley. “Amb els temps, he aconseguit que l’equip de col·laboradors de Penniman estigui format exclusivament per fans de Bo Diddley. No existeix cap altre cas conegut al món”, s’enorgulleix.
Cal destacar, també, l’edició en castellà d’Oooh My Soul, de Charles White, la demolidora biografia del llegendari Little Richard, el veritable nom del qual era Richard Penniman. S’adonen? El seu cognom dóna nom al segell, cosa que s’imposa com a total declaració de principis: “La meva situació actual és fruit d’una suma de no-decisions i d’anys cenyint-me a allò que en argot científic es denomina fer una mica el que et doni la gana”, remata.
Una vida mesurada en revolucions per minut
Per entendre la passió amb la qual afronta la seva feina, a l’Enric només cal preguntar-li per allò que està fent actualment. Escoltin:
“Estem acabant un recopilatori de singles en solitari de Hound Dog Taylor, un bluesman de Mississipí que, com tants altres, es va mudar a Chicago per guanyar-se la vida. Va col·laborar amb molts artistes de l’escuderia Chess, però no va ser redescobert o reivindicat fins als anys 70. A més d’utilitzar perruca i tocar una guitarra japonesa de plàstic connectada a un amplificador rebentat, tenia sis dits a la mà esquerra. El dit extra no era gran cosa, una mena de menovell que semblava un percebe, però li permetia posar-se l’slide i disposar dels altres cinc per fer les seves coses. Preparant el disc, vaig descobrir que va néixer amb un dit de més també a la mà dreta, cosa que té la seva lògica, però se’l va autoamputar amb una navalla durant una nit de borratxera”. No ho passa, per descomptat, gens malament, ja ho veieu.
— I com va començar aquesta passió teva?
— Vaig començar en el món dels discos a finals dels 80, treballant a Disco 100, al carrer Escorial. La feina me la va aconseguir la meva mare quan jo tenia 15 o 16 anys. Va saber veure a temps que no em convertiria en el proper Ramón y Cajal.
A hores d’ara encara se sorprèn “d’haver pogut treballar amb artistes que admiro, en alguns casos, fins i tot, ídols de la meva adolescència. Tractar amb penya d’un altre continent que gairebé et dobla l’edat i que, sense saber qui ets, s’involucra en projectes que no porten enlloc i que, a més, t’ho dóna tot sense signar ni un paper és, si més no, entranyable”.
La Barcelona per sota de la Gran Via
“Barna em mola, estic a gust i la domino, però no estic enamorat de la ciutat ni em sento insultat quan algú se’n riu”, explica l’Enric, qui entén completament a aquells que, “quan s’instal·len aquí senten, com alguns afirmen, que la ciutat els escup”.
Hi ha diversos períodes de la història de la ciutat que li interessen i atreuen, encara que adverteix: “Tampoc sóc Robert Hughes”. Per destacar un parell del segle passat cita: “La Barcelona de la segona meitat dels 70, a partir de les sis de la tarda i de la Gran Via cap avall, i la Barcelona dels anys vint, la del milió d’habitants, la dels temps de l’Ateneu amb Pla, Sagarra pare i companyia. Aquests —diu mentre deixa escapar una riallada gutural que es contagia— sí que eren catalans que feien coses”.
El parroquià demana una altra cervesa. La seva filla i viu retrat, la Nora, arriba al bar juntament amb la Mar, mare de la criatura i autèntica partner in crime de l’Enric. A la ràdio sona alguna atrocitat AOR, però ell demana deixar-la encesa: “Passo moltes hores escoltant R&B, Garage i Punk ratoner a l’oficina, milers, així que una estoneta d’AOR, fins i tot, s’agraeix. Per desengreixar una miqueta, ja saps”.
— I, parlant de desengreixar, voldràs menjar alguna cosa? Donar un cop d’ull al menú? Una ració?
— El que sigui —replica deixant entreveure un somriure burleta—. Tria tu, jo sóc com el contenidor marró.
