© Jacobo Zabalo

Palau in maschera

Músics i espectadors, reunits per l'experiència d’allò excepcional, en un dels primers concerts postconfinament. Una exclusivitat que actualitza la deliberadament paradoxal "nova normalitat"
T

ornar al Palau de la Música és tornar a aquella meravellosa cova en què es projecten i susciten afectes musicals. Després de passar els controls i les pertinents mesures profilàctiques, a l’entrada, ens retrobem tancats en la respiració pròpia. La màscara ens fa prendre consciència del privilegi de poder presenciar, amb tot, una interpretació musical de qualitat. S’imposarà, ontològica, la diferència entre estar i ser, entre percebre i sentir. Els joves membres del Goldmund Quartet, manifestament feliços en la seva presentació, no són aliens a tot això. Pertanyen a les últimes generacions de músics preparadíssims -com els catalans Quartet Gerhard o Cosmos Quartet, així mateix programats durant l’estiu- que hauran d’incorporar en la seva evolució professional i personal les noves condicions en què la música reverberi.

La legítima tendència a l’acomodament -predilecció de la biologia humana, que vol perpetuar-se- no s’avé fàcilment amb la incertesa d’aquests temps, i la creença en un progrés constant es troba sota l’amenaça de ser desemmascarada pel retorn a una situació fins fa poc impensable. Nous confinaments, noves privacions de llibertat. No és una idea confortant, però el cert és que l’explicitació dels condicionants convida, també, a considerar l’impacte sobre la realitat nostra anímica, a entendre la vida des de l’ancoratge en el moment present. Sona la música en una temporalitat indefugible, íntima; i es percep immediatament una màgia més rotunda, un arrelament més poderós. La reducció de l’aforament, per qüestions de seguretat, emfatitza aquella sensació de privilegi. Recorda l’assistència a un assaig privat, en què els músics intercanvien impressions inter pares, i revelen a uns pocs escollits la “veritat” de la música.

Per la seva entrega i passió, els músics es comporten com miralls del millor que hi ha en cadascun de nosaltres.

Els membres del Goldmund Quartet van demostrar un tacte exquisit en els jocs galants d’un Joseph Haydn ple de matisos. L’equilibri, encantador al llarg i ample del Quartet en fa menor, op. 20, núm. 5, fa que ens oblidem de la màscara. El temps flueix, en efecte, segons la mesura suggerida des de l’escenari. Se sent inclús el silenci, amb una amabilitat rara. Escandalosament el degustem entre moviments, sense que una cascada de tossits delators s’atreveixi a trencar el recés que des de sempre hauria de permetre l’assimilació d’allò escoltat, i la predisposició a l’escolta del subsegüent. El moviment lent és un Adagio amb el qual resulta impossible no empatitzar, un himne que sembla brollar des de l’interior, com una brisa reminiscent. Encara que continguda, s’evidencia l’emoció dels músics en escena, davant el regal de tornar a ser-ho. Per la seva entrega i passió, es comporten com miralls del millor que hi ha en cadascun de nosaltres.

El moviment final, en fuga, permet Haydn celebrar en present el passat gloriós, projectant-se cap endavant per la seva acusada expressivitat, que reprendran Mozart i Beethoven. Al Palau, però, la peça interpretada a continuació va ser The smile of the flamboyant wings, de Dobrinka Tabakova. Inspirada per un quadre de Joan Miró i escrita per al Goldmund Quartet, suggereix l’aleteig en fals loop -o en efecte boomerang– d’una infinitat de possibilitats harmòniques. Progressions que poden recordar al minimalisme de Philip Glass, tot incorporant al·lusions a melodies populars, com havia fet Béla Bartók. L’evocació de paisatges inexistents es realitza emocionalment, amb l’experiència de sentiments o intuïcions molt reals. És, així mateix, el cas de l’obra de tancament, una de les més genials i desconcertants del gènere.

El retorn al Palau es viu com una ocasió  per tornar-se cap a un mateix i assaborir cada inflexió, cada matís, cada silenci

El Quartet núm. 6 en fa menor de Felix Mendelssohn, compost poc després de la mort de la seva estimada germana Fanny i poc abans de la seva pròpia, aprofundeix en la schubertiana convivència de bellesa i horror. Trepidant i afilat en els seus dos primers moviments -amb veus que sorgeixen inesperadament o confirmen les impressions més infaustes- compta amb un balsàmic tercer, insuficient per a la tragèdia que es mastega. Amb tot, l’últim moviment avança heroic, a base de rampells emfàtics. Com plantant cara al destí  i abraçant-lo, en musical plasmació del que Nietzsche al·ludirà a través de l’expressió amor fati. Els designis estranyament canviants d’una normalitat excepcional, que insinua que la veritat de l’espectacle no succeeix a fora. El retorn al Palau, sota la màscara, es viu com una ocasió per tornar-se cap a un mateix i assaborir cada inflexió, cada matís, cada silenci. Més conscients de la respiració, dels afectes, de la meravella que és l’experiència musical en viu.