El primer cop que vaig anar a Bogotà em va sorprendre descobrir que a la ciutat hi havia ni més ni menys que 100 universitats, 11 de públiques i 89 de privades. Allà qualsevol centre educatiu es podia presentar com a universitat sense importar si els títols expedits eren oficials o no, si el professorat tenia més o menys mèrits acadèmics, o si el centre tenia o no alguna línia de recerca. No calia complir cap condició concreta i qualsevol acadèmia podia dir que era una universitat.
A Barcelona tenim més de mig centenar de museus, des del Museu d’Història de la Ciutat o la Fundació Joan Miró fins al Museu de la Marihuana, el Museu de la Xocolata, el Museu Taurí o el Museu de l’Eròtica. Resulta evident que a casa nostra tampoc cal complir cap condició específica per poder posar a la porta que ets un museu. Però alguna diferència ha d’haver entre el Museu Picasso i l’acabat d’estrenar Moco Museum, separats per encara no deu metres al cor del Born.
Un veritable museu és alguna cosa més que una sala d’exposicions, com també és alguna cosa més que un magatzem que custòdia un patrimoni. Un veritable museu és un servei que participa als debats de la ciutat i del país, i ens porta a fer-nos preguntes. Qui som, on anem, què està passant. La col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) és la història del país. Picasso és una eina per entendre els debats europeus. Miró és colpir sense nafrar. És fals que parlin del passat, tots els museus interpel·len el present.
Un veritable museu és un espai de coneixement, que explora i investiga, que explica i difon. La diferència entre el Moco Museum i el Museu Picasso és que mentre el primer avalua el seu èxit per la facturació a taquilla i el nombre de fotos pujades a Instagram pels seus visitants, el Museu Picasso a més a més d’organitzar exposicions és reconegut pel rigor de les seves publicacions o l’impuls d’un ambiciós programa de doctorat que de moment ja compta amb una universitat catalana i una altra de francesa.
Però que els nostres millors museus siguin seriosos espais de recerca i coneixement no serà suficient per merèixer formar part del debat d’idees que té qualsevol societat. Cal trobar maneres per connectar amb la vida i les dèries de la gent, cal renovar i actualitzar allò que els defineix com un servei d’utilitat pública. Parlem molt d’educació i salut, però l’estat del benestar no s’entén sense un bon accés també a la cultura.
La setmana passada el MNAC va convocar un grup de persones a participar en la seva reflexió estratègica, convençuts que pensar el futur del museu és parlar dels usos de la muntanya de Montjuïc i per tant del model de ciutat, és parlar del romànic català però també del còmic i la fotografia que es fa aquí, és convidar artistes contemporanis a llegir el país, és enfrontar la nostra història amb el nostre futur. Pensar un museu és pensar el país, entendre el nostre patrimoni és imaginar què volem ser.
Certament la paraula museu ens ressona a quelcom rígid, anacrònic i avorrit, i està bé que apareguin alternatives orientades a entretenir-nos però el que hem d’aconseguir són espais que esdevinguin motor de debats i eines de construcció de pensament, arrelats en els nostres perquès i la nostra idiosincràsia. Reivindiquem els nostres museus, i exigim-los un paper actiu en els nostres debats de present i futur.
