“Jo, als meus quadres, sempre explico la meva vida. Pinto guiada pels meus sentiments, i tots els símbols i elements que hi ha a cada obra responen a una finalitat molt concreta”. Amb 91 anys, la pintora Pilar Perdices és potser l’última supervivent d’un informalisme i un expressionisme abstracte que, en ulls de l’artista, situen a Tàpies com el seu més gran mestre. “Jo em sento alumna espiritual seva”, assevera, mentre s’acosta a la barra de bon matí, demana un croissant i un cafè amb llet i, posats al fet que soni quelcom de fons, demana que ho faci Tchaikovsky, les composicions del qual l’han acompanyada en la creació de tantes i tantes obres.
Nascuda a Maó de pare militar, i amb la infància transcorreguda entre Menorca i Saragossa, es trasllada a Barcelona acabada la guerra. Aquí, de jove, comença el romanç amb la pintura. “Una cosina germana de la meva mare era la dona del propietari de la botiga de belles arts Rigol del Carrer Petritxol, on vaig començar a treballar com a caixera. Vaig anar coneixent a molts pintors i vaig acabar sortint amb ells els diumenges, al port, a pintar paisatges. Al mateix temps, també pintava objectes de la botiga de regals que hi havia al costat. Un bon dia, l’aquarel·lista Josep Barrenechea es va fixar en el que jo feia i, com era professor de l’escola d’Arts i Oficis del Carrer Carme, em va suggerir que m’hi apuntés; cosa que vaig fer. Aquí és quan em vaig adonar realment que m’agradava pintar”.
— I d’aquí vas anar després a Belles Arts, no?
— Ui, no, això va passar molt després, quan ja estava casada amb el Carlos!
Carlos Sancho Bellido era un aristòcrata aragonès amb qui Pilar va creuar el seu camí una tarda al Pastís del Carrer Sant Mònica. “Solia freqüentar molt aquell bar. Va ser una època en la qual jo em vaig deixar anar, anava embalada, i vaig viure la nit a fons, i va ser quan vaig fer amistat amb gent com ara Tharrats, Marcel Martí o Juan Antonio Comín. Quan vaig conèixer al Carlos, va ser un enamorament sobtat. Haver-me casat amb ell és, junt amb el fet d’haver estudiat Belles Arts, del que més orgullosa estic”.
Una llum a l’ombra
L’artista va començar Belles Arts fruit d’una casualitat d’aquestes que varien el curs de tota una existència. “Aquell dia jo acompanyava a un amic de família de Saragossa. Qui havia de matricular-se era ell, però, un cop allà, veient tot allò, em vaig apuntar. El meu marit treballava a La Vanguardia i jo encara no estava embarassada, cosa que va ocórrer poc després. Recordo que, de les poques noies que hi havia a Belles Arts, jo era l’única casada i embarassada”, riu.
— És a dir que hi havia més noies.
— No n’hi havia moltes, però sí, el que passa és que no se’ns reconeix. Mira, les pintores catalanes de la meva generació vam ser Amèlia Riera, Maria Assumpció Raventós, Concha Ibáñez i jo, i estem totalment a l’ombra. Fixa’t que ni tan sols quan l’Amèlia va morir, fa uns pocs anys, ningú va organitzar-li una retrospectiva. Res.
És inevitable, en aquest sentit, pensar que el mateix MACBA té obra de la parroquiana al seu fons, alguna peça per restaurar fins i tot, i que fins avui no s’han posat en contacte amb ella. “Va ser una donació de la vídua del Joan Brossa quan aquest va morir. Ella havia tractat el càncer a la meva mare i aquesta li havia parlat de mi, així que un dia va portar-li algunes de les meves pintures i ella les va traslladar a Brossa, i ens vàrem convertir en bons amics. Em va donar moltíssim suport, per exemple, dedicant-me un poema per acompanyar la meva primera exposició”.
Entretant, al Carlos se’l va emportar un càncer el 1969, “després de deu anys de felicitat”, poc després que, en el seu llit de mort, l’animés a optar per una plaça docent a Belles Arts. Un sotrac molt amarg que la Pilar va aconseguir superar gràcies a l’afecte de grans amics “com Josep Oriol Esteve, al qual li tinc un afecte enorme i que sempre ha estat allà”.
Tres ciutats en una
Per a l’artista, hi ha tres ‘Barcelonas’: la grisa i anodina d’una infantesa de postguerra, la d’una joventut eixelebrada i nocturna i la d’una maduresa que l’ha vist créixer com a artista i trobar a grans aliats com Brossa o, per citar-ne un altre, el mateix Jordi Pujol. “El vaig conèixer arran de la meva etapa al Taller Picasso del Gòtic que a l’època estava molt relacionat amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Pujol sempre em demanava com m’anava i un dia li vaig dir que no aconseguia exposar enlloc. Va encarregar a la seva secretària que prenguès les meves dades i, al cap d’un temps, vaig rebre la trucada de Conxita Oliver per muntar-me una antològica que ocupava els tres pisos de la Pia Almoina”.
Aquella exposició va catapultar l’artista que, fins a mitjans de juny, exposa una retrospectiva a la galeria LegaxArt (Aragó, 331), i que assegura estar preparant una nova exposició “d’obra en paper, l’única en què puc treballar ara que visc amb la meva filla i ja no disposo d’un taller a casa per treballar llenços o tapissos, com abans, quan vivia al Carrer Pujadas”.
— Del que disposes és d’una àmplia oferta d’esmorzars o begudes per seguir amb aquest matiner al Bar.
En la mirada de Pilar Perdices s’encén una llum d’anys viscuts i de vibrants records de colors vius, incapaços d’apagar-se, abans de pronunciar:
— Quan era jove solia demanar Cointreau o Pastís, però una ja no té edat, així que em decantaré per un vermut, —fa un breu silenci. M’agrada molt el vermut!
