Miguel Milá (Barcelona, 1931) va començar a col·laborar al despatx dels arquitectes Alfonso Milá, el seu germà, i Federico Correa el 1950 quan feia la carrera d’Arquitectura, que va abandonar poc després per dedicar-se al disseny d’interiors. Proclama als quatre vents que no es va adonar que li agradava el disseny fins que va deixar la carrera d’Arquitectura: “Federico Correa em va dir, si no t’agrada per què no la deixes, i em vaig sentir l’home més lliure del món”.
Es va convertir en interiorista, però ben aviat es va adonar que els mobles que es feien en aquella època no li agradaven i va començar a dissenyar mobles i llums per decorar cases. “El primer que vaig fer van ser làmpades, fins i tot vaig obrir una botiga que es deia Tramo en un local que em va deixar la María Vidal-Quadras i, a través d’aquest primer negoci, vaig entrar en contacte amb les propietàries de Gres, que es van interessar pels meus llums i em van proposar unir-me a Gres”, explica. Té molt present el seu primer treball com interiorista: “El meu primer disseny d’interior va ser una casa a Sant Feliu de Codines de Coderch. M’ho va encarregar el mateix Coderch quan jo tenia poc més de vintipocs anys… Jo vaig continuar treballant al despatx Milá-Correa, però m’anava independitzant a poc a poc, tot i que físicament seguia al mateix despatx”.
El seu amic Federico Correa es va acomiadar fa unes setmanes d’aquest món terrenal. Què pot dir d’ell? “És un home que em va ajudar moltíssim a la meva vida professional. M’ha valorat molt; m’ha valorat més ell a mi que jo a ell”, assenyala. I de Barcelona, què pot o vol explicar-nos de la seva ciutat? “Jo sóc un entusiasta de la ciutat de Barcelona; m’encanta, l’he viscut intensament. Vaig néixer a la plaça Sant Jaume número 2, al costat de l’Ajuntament. El barri s’ha anat degradant molt; ja no és el que era. Quan vivíem allà estàvem a un pis que era del meu avi. Llavors no es compraven els pisos, es llogaven. Jo vaig passar molt temps a la plaça Sant Jaume; aquell barri era la meva casa. El que ara és un restaurant era una ferreria a la qual jo anava molt i Sant Just i Pastor era una església en la qual participava molt el meu pare, que era un gran entusiasta de la seva restauració”, recorda.
Premis i consideracions
Revisant el llibre Miguel Milá. Lo esencial de l’editorial Lumen, que es va publicar l’any passat i que ja està a punt de la seva segona edició, veiem fotos seves recollint premis com la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts amb els Reis el 2016. “Premis. M’han omplert de premis i consideracions i això m’ha anat molt bé, i molts es deuen a l’ajuda que vaig tenir del Federico i també va creure molt en mi en Coderch, a qui li dec molts dels meus reconeixements”.
Milá va ser professor a l’Escola Elisava i a Eina, totes dues escoles de disseny: “Vaig entrar a Elisava per substituir al Federico, però el tema de la docència no era el que més em va agradar fer. Al principi em donava molta marxa fer classes, però després em vaig cansar perquè la gent no responia. El què m’agrada és el disseny i d’una forma especial”.
Recomanaria estudiar disseny al seu nét? “És molt difícil recomanar a la gent jove què han d’estudiar. Els temps han avançat tant que m’atropellen. Em trobo avassallat pels avanços que es produeixen. No puc recomanar maneres de treballar, l’única cosa que els hi dic és que facin el que facin ho facin amb veritable vocació i que s’ho passin bé. Crec que per gaudir la vida cal tenir sentit de l’humor i sentit de l’amor”.
Els dissenys Milá són símbol d’excel·lència, però no podem ignorar el fenomen Ikea. Què opina del gran huracà suec? “Crec que Ikea és un dels llocs més difícils on anar a comprar, però agraeixo la feina que fan perquè ofereixen dissenys bons a baix preu i estan ajudant a la cultura del disseny”, sosté.
La Pedrera i el seu tiet Pedro Milá
El banc NeoRomántico Liviano (2000) que produeix Santa&Cole omple voreres com les de Passeig de Gràcia. Què fa quan es troba amb un dels seus bancs? “Sento una gran, gran satisfacció!”, exclama. Precisament en aquesta gran avinguda hi ha la Pedrera o la Casa Milá. “M’entusiasma la Casa Milá perquè tinc aquest cognom i perquè és el disseny més complet de Gaudí. Jo tinc la teoria que aquell qui encarrega una casa té molt a veure amb el resultat final. M’agradaria escriure un llibre que es titulés Pedrera també ve de Pedro, que era el meu oncle Pedro Milá i que va tenir molt a veure amb el resultat final. No és que la Pedrera sigui el millor disseny de Gaudí, però és lluminosa contràriament a allò que deien els que la criticaven i asseguraven que era un cova. Té llum a tots els seus espais. No he vist mai una cuina d’aquella època més alegre que la de la Casa Milá”.
Els seus dissenys fa anys que s’expandeixen per tot el món. Controla l’expansió? “Els meus productes es venen a l’estranger. Per exemple a Itàlia s’han venut moltíssims models meus de llums. M’he trobat a molts vestíbuls de cases de Milà el model Estadio que em van encarregar l’Alfonso i el Federico. Per a mi, que els italians valorin els meus dissenys és un triomf perquè sóc un gran admirador del disseny italià i del nòrdic”, exposa.
La imaginació del dissenyador no s’atura. “Ara el que faig a vegades és col·laborar amb el meu fill Gonzalo, que és un excel·lent dissenyador. L’últim que hem fet és una sèrie de mobles de jardí i estem a punt de treure al mercat una sèrie de banc i cadira també per a exterior”. I com a detall divertit ens explica que li han demanat professionalitzar la seva pala per matar mosques: “La meva dona es queixava de les mosques i vaig inventar un pal i un tros de cuir fa anys; ara s’han posat en contacte amb mi una empresa especialitzada en cuir i la comercialitzaràn; l’he batejat Espantamoscas”.
