És curiós com s’estableixen els vincles. Mentre escrivia sobre l’exposició Corpus Infinitum, em vaig adonar que el fet espiritual estava molt present en l’obra de Denise Ferreira da Silva i Arjuna Neuman, com un leitmotiv que pot passar desapercebut, però que és present als ulls de qui vol veure, o més aviat, de qui s’atreveix a mirar. No puc explicar ni com, arran d’aquesta reflexió, vaig arribar a Pilar Bonet Julve, professora de Crítica d’art a la Universitat de Barcelona, comissària, i gestora del grup de recerca independent Visionary Women Art-Research Group, qui, en una aposta molt arriscada, ha portat al MNAC l’exposició de la qual avui us vull parlar.
I és que La mà guiada és una mostra que ens parla de dues dones visionàries, Josefa Tolrà (1880-1959) i Madge Gill (1882-1961), que mai van arribar a conèixer-se ni a tenir cap mena de contacte o relació, però que van recórrer camins paral·lels en les seves vides amb un traçat molt similar i profundament condicionat per això que en diem el fet espiritual. La dues van tenir vides marcades per situacions límit, i vinculades als sabers esotèrics i a la metodologia de l’acte creador guiat per l’automatisme del tràngol psíquic: “la mà guiada”.
Però anem a pams. Josefa Tolrà i Madge Gill, van néixer el mes de gener, sota la constel·lació de Capricorn. Sent joves, es van iniciar en l’espiritisme. Josefa va tenir tres fills, però en va perdre dos, i va ser la seva filla qui la va cuidar fins a la seva mort a 79 anys. Madge va tenir també tres fills, també va perdre a dos, i el fill restant es va encarregar de les seves cures fins a la seva mort a 79 anys. Ambdues, van transitar dols per les pèrdues dels seus descendents que les van portar al buit d’una crisi personal. Madge, va rebre tractament psiquiàtric; Josefa, mai va rebre atenció mèdica. Però les dues, al voltant dels quaranta anys, van trobar a través de processos creatius, el camí de la sanació, que van plasmar en dibuixos, dietaris i brodats.
Les dues, van trobar el camí de la sanació a través de processos creatius
Així doncs, la mostra s’articula partint de les obres més ínfimes i corporals, com són les postals i llibretes, per a donar pas a les grans figures dels «éssers de llum», que ens acompanyen en un recorregut entre mirades profundes, arquitectures fractals, cal·ligrames poètics, espirals còsmiques, temps quàntics, brodats d’energia etèria i alè místic. Peces d’una i d’una altra, seleccionades i col·locades exquisidament costat a costat, que sorprèn i enlluerna com de connectades estan en el que a forma i motius es refereix.
Ni l’una ni l’altra, es van plantejar en cap moment que allò que produïen a partir de la seva connexió amb els esperits, tingués algun tipus de repercussió, renunciant així a tota noció d’autoria. De fet, Josefa signa obres com a «Dibuix força fluídica» al costat de la seva rúbrica, i Madge ho fa com «Myrninerest», nom de qui guia la seva mà: elles només són mèdiums.
Però aquestes artistes, formen part d’una genealogia de l’art de dones que, lluny de l’avantguarda estètica europea, formen una “rereguarda” mística que des de l’espai domèstic omplen l’exili interior amb una intensa experiència psíquica i una poderosa creativitat. No deixa de sorprendre, doncs, la modernitat de les seves creacions, i el paral·lelisme de formes i figures que trobem, no només en les peces d’ambdues, sinó en obres d’altres dones que també van tenir algun tipus de connexió amb el fet espiritual, com la sueca Hilma af Klint. Heus aquí, de nou, un vincle.
Però encara us vull mostrar, un curiós vincle més. La primera vegada que vaig llegir sobre la vida d’Hildegarda de Bingen, em va sorprendre molt una dada concreta: fins que no va haver complert quaranta anys, no va revelar res sobre les seves visions i la seva connexió amb el món espiritual, i va ser a partir d’aquell moment en què la seva obra escrita, ja fossin textos o les seves composicions musicals, no van començar a prendre forma. Aquesta dada, no tindria per què tenir més rellevància si no fos pel fet que, curiosament, es repeteix gairebé com una espècie de patró màgic, o condicionat per aquesta connexió amb el fet espiritual, en la vida de moltes altres dones artistes de la història. I, també, en les de les protagonistes de l’exposició.
De fet, quan vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar la pintora i escriptora Paula Bonet per a aquest mitjà, una part de la nostra xerrada va girar entorn d’aquesta idea de revelació i alliberament prop dels quaranta, i va ser ella qui em va parlar d’Hilma af Klint, qui també va fer un gir creatiu important prop de la seva quarantena, després d’un trànsit fosc, que l’acostà encara més al fet espiritual. Sorprèn la modernitat de les seves creacions, i el paral·lelisme de formes i figures que trobem, no sols en les peces d’ambdues, sinó en obres d’altres dones que també van tenir algun tipus de connexió amb l’espiritual.
Sorprèn la modernitat de les seves creacions, i el paral·lelisme de formes i figures que trobem, no sols en les peces d’ambdues, sinó en obres d’altres dones que també van tenir algun tipus de connexió amb l’espiritual
Les ferides de l’ànima les van guiar en la seva pràctica artística, transformada en el territori de la insubordinació i eina per a la conquesta de si mateixes. Josefa i Madge es revelen i alliberen al voltant dels seus quaranta anys, com Hilma, com Hidelgarda, com tantes altres. Han transitat la seva foscor, han tocat el fons del profund pou de les seves ànimes, i s’han elevat de nou per a renéixer, a través d’una mà guiada. Hom dirà que l’espiritisme, la teosofia, o l’antroposofia, són la clau per a comprendre la seva obra, i és cert. Però permeteu-me la llicència o la gosadia de dir que, l’espiritual en l’art ja era present en elles i en les seves obres, molt de temps abans que Kandinsky escrivís el seu aclamat llibre.
Acosteu-vos doncs al MNAC abans del 5 de novembre, i deixeu-vos emportar per les línies màgiques d’aquestes mans guiades.
