La pel·lícula, rodada en 2012 amb motiu de la fira dOCUMENTA de Kassel (Alemanya) en la seva 13ª edició, és considerada, per molts, l’obra magna del director de Banyoles, que no cessa de recollir premis i esments internacionals per la seva recent i aplaudida Pacifiction (2022). Aquesta estrena, encara que tardana, hem d’agrair-la a la insistència de Joana Hurtado, directora de Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona, que, després de veure l’obra original a Alemanya, va quedar fascinada pel film i es va proposar traduir-lo al català i portar-lo a Espanya davant la falta d’interès general en el circuit cinematogràfic del país.
A Alemanya, ha estat exposada tres vegades amb diferent metratge: en format instal·lació originalment, i després muntada per a format cinematogràfic. L’obra va néixer de la proposta que van fer els organitzadors del dOCUMENTA a Serra després del seu pas pel festival, de rodar alguna cosa in situ. Inicialment, el director va pensar a localitzar i establir un rodatge entre Catalunya i Alemanya, però els organitzadors li van suggerir rodar íntegrament a Alemanya, tot un repte, ja que Albert Serra no parla alemany i tampoc coneixia actors allí.
El director va triar actors amateurs, gent del festival, treballadors i organitzadors del dOCUEMNTA per als càstings (des d’un fuster fins a un crític d’art) i va disposar de total llibertat per a traslladar al seu equip habitual de tècnics a Kassel per a rodar. Va pensar a treballar una altra vegada sobre un tema redundant en tota la seva filmografia: la història i la seva rellevància en el pensament, els costums i el desenvolupament de la cultura. Va voler parlar de la història d’Alemanya i va triar tres textos de tres personatges que ell va considerar figures claus d’aquest país: Goethe, Hitler i Fassbinder. El pla de rodatge va ser el de gravar una hora durant aproximadament cent dies dividits en dues parts: una part des de principis de juny fins a mitjan juliol, i després, l’última quinzena d’agost. Els tècnics muntaven el material de dos dies abans i es projectava el material rodat de tres dies anteriors, la qual cosa donava un marge d’un dia per a l’error. El particular procés de rodatge i les seves vicissituds, els dubtes com a creador de Serra i les seves intencions i els seus assoliments, van quedar recollits en un quadern de rodatge publicat en el suplement Cultura(s) de La Vanguardia sota el títol de Diaris de Kassel.
Pel projecte, van passar més de 50 persones i es van establir estranyes dissonàncies fruit de la improvisació i l’assaig i error. Diversos actors van ser utilitzats per a un mateix paper, el del director Fassbinder, a l’hora de recitar les seves paraules, mentre que la veu en off de l’entrevistador, seria la del propi actor Lluís Serrat (habitual de Serra i conegut pel seu paper de Sancho en Honor de Cavallería). Clemens Alban acabaria sent Hitler i Harald Kimpel, Goethe.
Els textos triats són de gran rellevància: Converses amb Goethe, de Johann Peter Eckerman; Les Converses Privades de Hitler, transcrites entre 1941 i 1944; i Fassbinder per Fassbinder, editat per Robert Fischer. Els textos en tercera persona van ser adaptats en primera, de manera que els actors poguessin posar-ho, literalment, en les seves boques.
Per als decorats, es va usar un palauet, un teatre “mòbil”, que es va traslladar a la meitat d’un camp, i el bar kitsch del mateix documenta, l’Ekstase Bar.
Per a la projecció actual, Fabra i Coats ha dissenyat una pantalla triangular de gran format suspesa en l’aire. En cada pantalla, veiem un dels personatges, que al seu torn, és una de les tres parts de la pel·lícula. La pel·lícula té una durada final de 101 hores dividides en 33 hores per pantalla. Per a la traducció, s’han trigat nou mesos i han col·laborat entre 7 i 8 persones, més una correctora de català. En paraules de l’autor, “la nova traducció dota de més força al film per les característiques i la poètica del català”.
La pel·lícula planteja un contrast històric i un contrast de personalitats que no tenen res a veure entre si. Potser els uneix, en paraules de Serra: “la megalomania”. Però la veritat és que sí que hi ha connexions entre ells. Són personalitats fortes, que van fer, en molts casos, un món a la seva mesura, no es van subjectar a una moda i van marcar, per a bé o per a mal, la història amb el seu pas.
Els textos que es recullen, són interpretats. Són una sort de monòlegs interiors en els quals no hi ha lloc per a la interpel·lació ni la interlocució amb l’espectador. Espantats, senten la presència voraç de la càmera, que els jutja, com si estiguessin darrere d’un cristall a Nuremberg, a la mercè de l’opinió pública, que en el seu infantilisme, pretén reescriure la història traient-la permanentment del seu context. L’espectador és, ara, testimoni subjectiu de la realitat d’aquests éssers. Uns personatges que reciten sense cap dramatúrgia, amb total opacitat d’idees i emocions. Són gent real dient el text i punt.
Aquesta tensió, tan habitual al cinema d’Albert Serra, entre la realitat i la ficció, entre el llenguatge del naturalisme documental i els personatges literaris, sempre es trasllada a la figura final del pla, als actors. Aquests, cansats, enfastidits i indiferents, són obligats a encarnar una peça de la història sense drama, sense context, sense cap història més enllà del text.
Albert Serra parla de la història des de les restes, reflexionant sobre qui i com es creen aquestes restes i qui i com es perceben, establint un innegable pont amb l’actualitat
El títol fa referència al conte infantil dels Tres Porquets en el qual Serra sembla ser el llop que tira per terra les tres construccions que els personatges presenten. La moralitat que extraiem del film és l’antiga tesi que van defensar Friedrich Hegel i Aldous Huxley que “l’única lliçó que ens ensenya la història és que no aprenem cap lliçó de la història”.
Així doncs, superem la caricatura de Hitler amb un Hitler reinterpretat. Existeix una aproximació més seriosa i profunda a través de les seves paraules. Un pot horroritzar-se en coincidir amb ell en temes tant de fons com el maltractament animal, la voluntat del poble rus i fins i tot les connexions entre Rússia i Ucraïna que s’allarguen fins a l’actualitat. Hi ha una caracterització grotesca del personatge, plena d’ambigüitat i contradicció: solemnitat en el text i al mateix temps, la sensació permanent de teatret, de farsa, de bigoti postís pròxim a la burla. La reflexió: una anàlisi precisa i sense filtres del gen de la destrucció i les diferents fases de la maldat.
Amb Goethe, un altre personatge contradictori, caiem en l’intencionat tedi dels seus discursos polítics i utòpics, ara desfasats, i que s’eternitzen mentre camina allargant el text d’una manera gairebé ridícula. Cites a Lord Byron, Shakespeare i idees sobre la construcció dels estats i de com hauria d’educar-se a la població.
Per a Fassbinder, el director alemany, Albert Serra planteja un espai decadent de postguerra, un lloc malaltís de marginats amb un format d’entrevistes, una cosa més contemporània que els seus predecessors. Hi ha una certa intimitat, barrejada amb decadència, a vegades moral, a vegades física, i una sèrie de personatges dins del mateix personatge que no deixa veure la veritable cara, allò tèrbol per sobre d’allò sincer.
“Els tres contenien una maldat intrínseca”, segons Serra; i destaca, que en cap moment existeix per la seva part cap indici d’apologia ni reconeixement, més aviat tot l’oposat, un afany de caricatura i de burla. D’aquí el títol: una ridiculització en forma de faula d’alguna cosa que “són unes construccions que queden en res. Bufes, i se’n van a terra”.
També hi ha molt d’una banalització general de l’art contemporani, de la falta de serietat en les idees i de com aquestes s’imposen a les noves generacions. En definitiva, un exemple de l’efímer del discurs.
I és que la pel·lícula, d’una manera accidental, no està creada per a ser vista en tota la seva totalitat, sinó per a ser vista per fragments. Cap espectador pot visionar-la per complet, principalment per la seva durada i pel format en la qual s’exposa. Neix, doncs, com una pel·lícula infinita, de la qual només podem gaudir retalls i ens aproximem als protagonistes d’una manera indirecta. Són 24 hores d’exposició ininterrompuda, com pot ser un Velázquez en el Prado, on, quan s’apaguen les llums i es va l’últim visitant, l’obra segueix allí, existint per si mateixa. La pel·lícula, doncs, avança inexorablement. I aquesta és la reflexió final del cineasta: “l’important és que l’obra existeixi”.
Com a espectador, un ha de plantejar-se quina relació ha decidit l’autor envers ell i amb l’obra, ja que si aquest és l’objectiu primordial, el discurs i la intenció única de la mateixa (una sort de misteriós i inconcebible Llibre de Sorra de Borges, però en pel·lícula), cal destacar la posició d’inferioritat davant de tan ambiciosa obra en la qual ens trobem. A alguns els sonarà, irremeiablement, a ínfula pretensiosa a causa de la seva durada. Albert Serra apunta, potser anticipant aquest fet, al qual podria ser el seu format ideal, el format definitiu en el qual podria presentar-se en un futur l’obra: en un contenidor de vídeos en línia, amb una barra de timeline, on l’espectador recuperi les regnes i pugui parar el film, anar al bany, passar-lo en fast forward, avançar, retrocedir, i fins i tot anar, directament, al final.
La idea de no haver d’esperar a veure acabar un film, de no quedar-nos a contemplar el final d’un espectacle, és un tema de plena actualitat. A molts periodistes ha sorprès com l’afició local del Mundial de Qatar no acaba de veure els partits i abandona els seus seients per molt interessant que sigui el partit. Aquest nou concepte d’entendre l’entreteniment ens fa reflexionar en quin i com gestionem la nostra atenció, el nostre temps lliure i el nostre oci. El que a alguns pot semblar una falta de respecte als creadors, per a uns altres és el fruit d’una falta d’atenció generalitzada, basada en la permanent necessitat de sorprendre, d’excitar, de provocar a un ritme inassumible per a cap discurs amb un cert calat o expectatives de profunditat. Estem, doncs, en temps estranys, on les obres i els seus creadors han de reinventar-se o resistir. Com mantenim l’atenció de l’usuari en un món de futilitat, de temes eteris i continguts buits?
La projecció, que es podrà gaudir fins al 12 de febrer de 2023, estrenarà la programació del nou any dedicada als artistes visuals més rellevants del moment.
