Setxu Xirau Roig (Canet de Mar, 1968) és un artista visual que sembla més una obra ambulant. De la mateixa manera que la seva experiència en escenografia, amplíssima, es pot detectar en la seva impecable posada en escena: discurs precís, to amable, cara prima amb barba de fill bo de Satanàs. El Museu Nacional d’Art de Catalunya és, al seu torn, un equipament cultural públic que intenta per tots els mitjans de traspassar els obstacles burocràtics i les limitacions pressupostàries per proposar projectes més divertits, més originals i més universals que la simple activitat expositiva i de conservació (anava a dir conservadora, però en Pepe Serra és el contrari d’un conservador). Aquesta ànsia per sortir del marc de l’obra, però també del marc administrativista, ha fet que acabessin confluint dos àngels caiguts en una iniciativa tan seductora com elegant: L’Ull del Cabirol, es diu. Al Museu Nacional fins al 26 de febrer. Una altra cosa.
Què vol dir, posar un cabirol a passejar entre les obres de l’art català? Vol dir treure’ns la cotilla i la perruca, ser una mica més atrevits i fer algun gest cap a aquesta quantitat (gens mensypreable, avui) de visitants que acabaran saturats de gòtic, de romànic, de Modernisme i d’avantguarda. De barroc no, el barroc és tot a Madrid, amb tot el respecte pels esforços del llegat Cambó. El cas és que, quan arribem a l’alçada del Mural per a IBM de Miró al vestíbul superior (mural creat per a la seu de l’empresa IBM de la Via Augusta, edifici dissenyat per Coderch, posteriorment Departament d’Ensenyament de La Generalitat), veurem que el mural ja no només dialoga amb els marbres desconsolats dels llimones sinó que, abans, un petit cabirol dissecat acosta el musell cap al mural com dient no tant “què és això?” sinó “què et passa?”. “Què tens, Joan”? “Què us passa, humans?”. “Què esteu fent?”.
Setxu Xirau Roig té l’especialitat en Escultura per la Facultat de Belles Arts Sant Jordi de la Universitat de Barcelona (UB), però també una forta relació amb París i amb l’École Supérieur des Beaux-Arts: de fet, aquesta intervenció viatjarà a París durant la primavera del 2023, concretament a la Sorbonne, en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Quan ho comentem, en Setxu, de qui vaig conèixer l’obra a través de les papallones i grans quadres cromàtics del Reial Cercle Artístic ja fa uns quatre o cinc anys, em remarca la diferència entre París i Barcelona: no és cap mite, no és que tornem al tema del pas de Dalí o de Miró, de Picasso, és que és veritablement l’actitud de la ciutat. “A París hi ha un respecte”, em diu. M’ho crec. A Barcelona sembla que un artista català amb talent hagi d’arrossegar-se demanant el favor de poder existir però allí, tant si ets més reconegut com si no ho ets tant, tant si aconsegueixes exposar com si no, se’t respecta com a artista. Catifa vermella, facilitats, una mínima curiositat, una mínima admiració. Quan m’ho comenta, penso que potser el que hem perdut no és tant la curiositat (que també) sinó el respecte. Un cabirol, sí. La ingenuïtat, la delicadesa, la vulnerabilitat davant de l’obra. Una actitud que no et perdoni la vida, sinó que et commogui i et faci sentir en un mateix espai. En un mateix planeta, en un mateix moment. I veure-ho com el que és: un luxe.
A banda del mural de Miró, veuran un altre cabirol a la sala educArt sota la cúpula del Museu: en aquest cas el cabirol no acosta el musell sinó que alça el cap i es mira en un mirall. Nosaltres no podem estar a la sala, només fem de voyeurs d’una l’escena on l’animal explora la seva pròpia imatge. Com si espiéssim el camerino d’una diva. Xirau Roig ha volgut dur al màxim exponent de la civilització, que és un museu d’art, tota la innocència de la naturalesa i dels animals “liminars” (que viuen al límit entre la ciutat i el bosc, com la invasió que va sofrir Barcelona pels senglars durant la pandèmia). Observar l’animal que observa ens retorna a l’actitud de “mirar lent”, començant de zero i sense apriorismes, i sobretot sense pressa, tot el contrari de les corredisses dels joves de Godard als passadissos del Louvre a Bande à part. Tornar a l’altra banda de les coves d’Altamira, recapitular, què ha passat durant tots aquests mil·lenis en què els humans pintaven cabirols i bisons fins ara, en què la natura ens interpel·la a nosaltres i a la nostra pressa inhumana. Què heu fet, mentrestant. Què m’expliqueu. Com si el regne animal despertés d’una llarga letargia i s’hagués perdut tant el romànic com el gòtic com el Modernisme com les avantguardes i ara, davant d’un Miró i davant d’un mirall, provés d’entendre la relació entre un mirall i un Miró.
Hi ha una mena de museus que exposen, conserven i difonen: n’hi ha d’altres que, a més, pretenen animar. Els animals, els dibuixos animats, les ànimes, són per Xirau Roig la part més pura de l’expressivitat. Tornar a Disney, és a dir a Esop, és a dir a les bèsties amb propietats humanes que ens posen davant del mirall i ens paralitzen com en una taxidèrmia. Una mena de l’”ànima de les coses” d’en Sagarra, però de mamífer a mamífer: davant de l’ull del cabirol nosaltres som el negre de Banyoles, la criatura del zoològic, els “humanimals”. Aquest autor, que abans d’anar a París exposarà una important instal·lació a la galeria Artur Ramon de Barcelona (moltes ganes de veure les relíquies de “sants sense nom”, que promet ser tot un homenatge al fetitxisme espiritual), no només demana un respecte com el que tenen a París sinó que ens presenta una intervenció plena de respecte cap a nosaltres. Un cabirol és un remei contra el nostre cinisme, una invitació a acceptar la fragilitat i a abraçar l’immens luxe de tenir vida. És a dir, de tenir una ànima.
