Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) és un dels artistes contemporanis més importants i cotitzats del món, conegut, principalment, per les seves pintures i murals en catedrals i en la considerada com la Capella Sixtina del segle XXI: la cúpula de la Sala XX dels Drets Humans de l’ONU. Pintor, escultor i dibuixant, d’estil neoexpressionista, la seva pintura es caracteritza per la viscositat, les textures i un color que busca una mimesis amb l’orgànic. La seva temàtica, sempre recurrent, és la naturalesa, la zoologia i la tauromàquia.
Procedent d’un ambient rural i de pescadors, és un enamorat de la mar i del món submarí. En les seves pròpies paraules, el seu dia a dia es resumeix a pintar, bussejar i llegir. La mar és el seu tema, l’artista es submergeix i recull preuats tresors en forma d’objectes i residus del sòl. En les profunditats de l’oceà, l’artista descobreix colors que el meravellen, els colors de la naturalesa, residus, petxines, peixos, éssers i formes que intenta reproduir com l’astronauta que descobreix en els sediments del fons de la mar, un univers estrany, diferent i alhora tan pròxim a la terra seca. Un univers millor i més interessant que el que se’ns presenta en el cel.
Les seves obres són d’una intensitat visceral destacada, i al seu torn, profundament reflexives. En el seu afany de recrear la matèria, Barceló s’obsessiona amb la vida orgànica i el temps. L’artista considera la seva ceràmica, una extensió de la seva pintura. Treballa les ceràmiques des de dins, del revés, usant els relleus des del negatiu. Estableix una relació física amb l’obra. La canvia, la transforma, lluita, literalment amb ella i contra ella. Pinta i esculpeix amb tot el cos: utilitza els dits, el cap, el colze, l’espatlla, la força i l’atzar. La força de l’atzar i la fortuna es converteixen en motors de cerca del resultat final.
No hi ha una altra manera de treballar que prenent el risc d’acceptar l’accident i abraçar-lo. Així es confereixen les seves textures, els seus relleus i formes a partir de tècniques mixtes i innovadores.
Seva és la frase que “un artista no sap el que fa la major part del temps”. Enuncia, orgullós, que “la major part de la seva obra és un error”. Arriba a l’art per necessitat, crear és: “Un acte gratuït que es fa perquè sí, però part de la necessitat de l’artista”. Admirador de l’obra de Miró, no entén la vida sense una relació física amb un pla: llibre, llenç i sòl.
Tots som grecs, la retrospectiva més completa de la ceràmica de Miquel Barceló que s’ha realitzat fins a la data a Barcelona, exposa més de 100 obres amb 80 peces i 15 pintures. L’obra ceràmica de Barceló consta d’unes 4.000 peces, i la major part de la mostra pertanyen a obres inèdites, donacions anònimes de particulars i obra recent directa del seu taller. De manera cronològica, l’exposició fa un recorregut al llarg de tres dècades de treball, des dels seus primers treballs africans fins a l’actualitat. La mostra es complementa amb pintures i quaderns relacionats amb les seves creacions, a més d’una escultura de bronze al pati de La Pedrera.
La seva relació amb la ceràmica part, també, d’un accident. L’any 1988, Barceló viatja a Àfrica de la mà del seu amic Xavier Mariscal, que, amb la intenció de pintar, lloguen una casa a Gao (Mali). L’any 1994, i a causa de les constants tempestes de sorra de la zona, pintar li resulta gairebé impossible. Els llenços s’omplen de pols, sorra i sediments i decideix imitar a les dones de l’ètnia Dogon, i als artesans i terrissaires locals. Construeix figuretes amb argila, teula, maó i excrements d’animals. Amb el temps, va adquirir un taller a Vietri Sul Mare i un altre a Vilafranca de Bonany. Barceló, doncs, ha viscut la major part de la seva carrera entre Àfrica, París i Mallorca.
La mostra estableix una relació amb Gaudí per l’excepcionalitat de l’emplaçament de la mostra, i l’artista recorda que aquesta relació ja va existir quan va pintar la capella de la Catedral de Palma.
A l’artista de Felanitx, l’entusiasma el procés de cocció del fang i la solidificació; per a ell, és molt similar a l’assecament de l’oli i altres materials pictòrics. Reconeix que l’argila és “el material que millor recull els defectes i les imperfeccions” i que la transformació del material i del color en el forn, el fascina. Barceló modela amb parts del seu cos poc usuals, s’asseu sobre les obres, les colpeja per a aconseguir les formes…
Barceló entén la seva ceràmica com una extensió de la seva pintura, parla de la cosmogonia Dogon com la seva veritable iniciació i com un salt impossible entre l’art del neolític i els tallers moderns
El nom de l’exposició, Tots som grecs, fa referència a un poema de Percy Bysshe, fanàtic de la cultura de l’antiguitat i especialment de l’art clàssic grec, que escriu el 1819, com a resposta a Oda a una urna grega de John Keats.
Són molts els pintors que professen una profunda admiració a l’escultura i a la ceràmica. El relleu és una progressió natural del dibuix i la pintura. El fet de crear obeeix a la irrefrenable pulsió que tenen molts artistes que l’obra pictòrica cobri vida. Existeixi, doncs, en tres dimensions i en un pla físic. Aquest efecte d’animisme és descrit per Barceló al costat del desprestigi històric de la ceràmica en comparació a altres disciplines. Segons ell, la ceràmica no té valor i no es destrueix al llarg de la història perquè no se li confereix cap valor en les invasions, ni poder transformador ni simbòlic, com sí que tenen la pintura o l’escultura.
La mostra comença amb Apologia del vidre (1987), pintura en la qual ja s’intueixen els relleus d’àmfores i peixos. Peix Blau (1988) és un cap de peix que Barceló modela com una màscara. Hi ha busts africans: Amassagou, Amo i Dom; àmfores, i el que l’artista anomena autoretrats: màscares d’argila modelades al seu cap que fan referència a l’espectacle performance Paso Doble, que va crear en 2007, i que podem veure en gravacions al costat del ballarí francès Josef Nadj. L’argila es modela humida i tova sobre el seu cap usant els punys i transformant les faccions en animals, monstres i altres éssers.
La pintura Grissalle avec deux espandons és una natura morta en blanc i negre amb dos peixos espasa i una calavera en relleu. Família, destaca pel seu detall i color, i les petites figures que representen escenes de tauromàquia, estableixen una clara relació entre la vida i la mort. El món marí i rural apareix representat en Peixos, un mural de fang que va servir de preparació per a les grans peces de la Catedral de Mallorca.
Crani de Pinocchio (Mali, 1995), Tòtem Dòric-Asteca (2019) o Cap de morena (1999) són obres que destaquen per definir a la perfecció l’obra i intencionalitat de Barceló.
Podem observar, també, el procés en vídeo de la concepció de la seva recent obra monumental Grotte Chaumont, instal·lada en el bosc de la Vall de Lòria (Chaumont-sud-Loire, França), en el que és una espècie de cap de monstre gegant amb dents, a mig camí entre unes gargamelles obertes i amenaçadores, i el que podria considerar-se una entrada a una cova.
Quatre pommes et un couteau (2022) consta d’unes àmfores i fruits de colors, Pulpe a l’envers (2001) és un relleu de la part posterior d’un pop en un plat i Egomacro (2006) és un dels autoretrats indeterminats amb conques i pèl. Al final de l’exposició, trobem els tòtems, que simbolitzen l’homenatge a Grècia i als grans imperis asteca i xinès.
Tots som grecs, comissionada per l’escriptor Enric Junquera, ja ha estat visitada per nombroses personalitats com Francina Armengol, Marga Prohens i Joan Laporta, i estarà vigent fins al 30 de juny de 2024.
Completaran l’exposició diverses activitats com l’estrena, el 24 d’abril, a l’Auditori de La Pedrera, del documental Barceló, traços de fang, de Josep Maria Civit. La resta d’activitats que formaran l’exposició expandida seran el concert en el Gran Teatre del Liceu amb el pianista Alain Planès, que estrenarà la peça de Francisco Coll composta expressament per a l’ocasió; la conversa entre Miquel Barceló i el director Albert Serra, el concert de Pascal Comelade al Palau de la Música, la mostra bibliogràfica de Miquel Barceló Per amor a la literaARTura, a la Biblioteca Nacional de Catalunya el dia de Sant Jordi; una visita guiada i dialogada amb la Fundació Joan Miró i la jornada de Miquel Barceló amb l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC).
