Avui, al carrer de Muntaner, cantonada Rosselló, hi ha molt més brogit del que hi ha normalment al matí, quan els estudiants entren, de manera esglaonada, al col·legi Sant Miquel. Avui les tanques (aquestes tanques grogues on hi pots llegir, de tant en tant, creatius grafits que expressen sentiments controvertits envers l’alcaldessa Colau) no poden contenir tots els bípedes adolescents que s’hi acumulen, així com els progenitors. Pel que s’endevina des de la terrassa del bar de la cantonada (on, per desgràcia dels consumidors de cafès, hi ha aturats els autocars) els de primer i segon d’ESO se’n van de colònies. Pel que sento, van estar a punt de no poder marxar, perquè un nen ahir tenia febre, li han hagut de fer la PCR d’urgència. “A mi ja m’hagués agradat, mira, que no marxessin… Una setmana fora és molt… I fent snorkel i bici i de tot…”, es queixa una senyora, mare d’una tal Aina, que ja es veu que començarà a fumar d’aquí dos minuts.
“Mama, no se t’acudeixi venir a dir-me adéu!”, diu una noia, amb top minúscul, pantalons curts i mitges negres, com de iaia dels anys cinquanta, a sota. “No ha vingut cap pare, només vosaltres!”, es queixa un noi esprimatxat i llargarut. “No em digueu adéu!”. Maletes tan gegantines (plenes d’outfits per a tota mena d’activitats i situacions humanes imaginables) que en Carles Porta les faria obrir per a comprovar que no hi ha cadàvers esquarterats, però també motxilles on només hi caben uns calçotets. També un noi amb una bossa plena de pilotes. La mare d’una tal Carla li adverteix al professor que la seva filla s’ha de posar crema solar, que se’n descuidarà, que sobretot, i que no es volia emportar el banyador, però que ella li ha entatxonat a última hora, d’estranquis, a la maleta, perquè és que la nena… El professor somriu.
Els bípedes envolten la taula dels consumidors de cafè, carreguen els equipatges a l’autocar i pugen. Fan un cop de cap displicent als pares, que, en canvi, comenten la jugada i miren, ansiosos, on és “el seu”. Tornaran, pel que diuen els adults, una vegada i una altra, divendres a les quatre de la tarda. “Ai, jo demanaré festa”, diu la mare de la tal Aina, que ja ha començat a fumar i s’endevina que, en no res, abraçarà el gintònic. I divendres a la tarda ells baixaran de l’autocar, cansats, indiferents, emprenyats mentre els pares els rebran com fans dels Beatles. Els que tinguin cabells se’ls estiraran. I aquell dia s’acabaran les existències de pasta al barri, però no servirà de res, perquè els bípedes declararan que, si per ells fos, no haurien tornat mai, i que allà, a la casa de colònies sí que s’hi menjava bé. Tant, que s’hi haurien quedat a viure.
