Són els gratacels, estúpid!

El Telenotícies de TV3 va emetre, fa uns dies, una peça molt interessant sobre arquitectura que repassava alguns grans projectes que haurien transformat Barcelona, tal com la coneixem avui en dia, però que no es van arribar a realitzar mai. S’explicava que, fa més de 125 anys, la ciutat hauria pogut tenir un centre ple de gratacels. Edificis de més de 200 metres que haurien convertit la plaça Catalunya i carrers adjacents o la Via Laietana en una mena de Manhattan europeu.

Grans construccions com, per exemple, la torre Sellés Miró (130 metres d’alçària i 30 pisos) que dos arquitectes nord-americans van projectar per a l’espai d’El Triangle. En aquesta mateixa ubicació, a la dècada dels cinquanta, un arquitecte català, tot i que també format als Estats Units, Josep Maria Bosch i Aymerich, hi va projectar un edifici encara més colossal: 40 plantes i 140 metres d’alçada. Tant l’un com l’altre van quedar en paper mullat, suposadament, per l’impacte visual que haurien tingut en el paisatge urbà.

M’agrada aquesta mena de ciència-ficció del passat que suposa descobrir la Barcelona que hauria pogut ser. Sovint també repasso, amb una barreja de fascinació i indignació, imatges antigues d’arquitectura de la Barcelona que ja no existeix i jugo a imaginar com seria, per exemple, passejar per una plaça Catalunya on no existís la monstruositat d’El Corté Ingés i, en canvi, hagués sobreviscut l’elegant Gran Hotel Colón. O poder prendre un martini al meravellós i efímer Bar Torino de Passeig de Gràcia. Quina ràbia que fa descobrir tot el patrimoni que teníem fa cent anys i ja no hi és!

El més indignant de la qüestió és que no el vam perdre per culpa d’una guerra, un incendi o un terratrèmol sinó, majoritàriament, per l’avarícia d’una burgesia depredadora i cursi que va enderrocar a pic i pala una bona part d’allò que els seus pares i avis havien construït per aixecar-hi, al seu lloc, unes noves construccions de gust pèssim i poca qualitat que han desfigurat completament la majoria de carrers de Barcelona.

Per no parlar, és clar, de les nefastes remuntes que als anys seixanta van destrossar l’harmonia de molts edificis modernistes i noucentistes amb l’afegit d’un parell de plantes a la part superior, anorreant els elements decoratius originals, tal ment com si els hagués sortit un quist o un tumor. Un dels casos més lamentables d’aquest atemptat contra el patrimoni és el de la remunta que l’any 1962, amb Porcioles d’alcalde, es va permetre fer a la Casa Emilia Adrià (Passeig de Gràcia cantonada Aragó), un nyap colossal que va malmetre no només aquest edifici del XIX sinó i principalment la visió de la finca del costat, la Casa Batlló d’Antoni Gaudí. No em direu que no és de país subdesenvolupat.

En fi, és evident que Barcelona fa dècades que ens ha quedat petita. Necessitem més espai. Calen més pisos i més oficines. D’hotels ja en tindríem prou, eh? El cas és que veient la peça que us comentava sobre la Barcelona que hauria pogut ser se’m va encendre la bombeta: són els gratacels, estúpid! Podria ser que aquestes grans construccions haguessin solucionat alguns dels principals problemes endèmics de Barcelona? No soc arquitecte, evidentment, però se m’acut que havent posat centenars o milers de nous habitatges al mercat es podria haver evitat que molts barcelonins haguessin de marxar a viure fora i fer llargs trajectes per anar cada dia a la feina. Fins i tot, en cas de no voler començar a aixecar torres en mig de l’Eixample, es podia haver aixecat de bell nou al [email protected] o al Fòrum un gran barri residencial ple de gratacels com tenen la major part de grans metròpolis.

No sé si us n’heu adonat, però a Barcelona es continuen fent remuntes –no tan lamentables com les de l’època Porcioles però, remuntes, al cap i a la fi– i, cada dos per tres, s’enderroca un petit edifici de la primera meitat del segle XX per construir-ne un d’una mica més alt i sovint més lleig. No hauria estat més intel·ligent construir uns quants gratacels aquí i allà, que no pas desfigurar d’aquesta manera el nostre patrimoni arquitectònic? El seu impacte paisatgístic no hauria sigut menor i més concentrat? Ah! I, per descomptat, no pot ser que la Sagrada Família, un cop finalitzada, amb els seus 172,5 metres d’alçada, hagi de ser el sostre de vidre de Barcelona.