Teatre de carrer i Tàrrega, un binomi que ha esdevingut sinònim a Catalunya: em perdonaran el tòpic. La Fira arriba del 6 al 9 de setembre a la seva 38a edició amb un menú d’espectacles que vol tornar a oferir un salt qualitatiu, aportant noves experiències en aquest gènere, que fa temps que va deixar de ser menor. Els escenaris de Fira Tàrrega acaben convertint-se en espais participatius, on el públic interactua amb la peça teatral fins a convertir-se, fins i tot, en un inesperat protagonista.
El capità d’aquest buc insígnia artístic des de fa vuit anys és en Jordi Duran, un enamorat del teatre i de les arts en general. Actiu, proactiu i incansable. A Duran el cap li bull d’idees que es transformen en nous reptes. Un d’ells és superar el classisme que, ens explica, perviu encara en el món artístic per tal de compartir il·lusions i experiències amb altres festivals, mitjançant coproduccions, per exemple. En el seu darrer any al capdavant de la Fira posarà en primer pla “la reinterpretació de l’espai públic, cada cop més marcada per l’actualitat i l’entorn”. Sobre la seva sortida propera de la direcció de la fira, assegura que “tots som prescindibles” i espera que, sense ell, el certamen “es sacsegi per poder reconstruir-se i millorar en un futur”. Parlem amb ell i ens desvetlla les seves inquietuds i com es prepara FiraTàrrega 2018, la seva última com a director artístic.
Aquesta edició número 38 de FiraTàrrega tanca un trienni que ha reivindicat les arts de carrer. Interculturalitat, Participació i Espai públic n’han estat les idees clau. Què es busca en aquesta edició?
La idea és rellegir l’espai públic. Aquest trienni era per reivindicar els actius de les arts de carrer. Veníem de les edicions del 2011 al 2015 d’explicar o d’intentar entendre que les arts de carrer no eren només teatre de carrer. Ara fem una lectura sincrònica i diacrònica del que som i del que hem estat, perquè penso que des del passat 1 d’octubre l’espai públic i el seu significat han canviat. No et parlo d’utilitzar la fira com un espai per fer un pamflet, sinó que és important interpel·lar el públic per escoltar què passa i qui som. El que preocupa els nostres artistes ha de tenir cabuda a les arts de carrer. Així, la fira esdevé un equilibri d’equilibris, però també un espai on passar-ho bé i riure. És una muntanya russa d’experiències. Hem de poder-nos apartar dels problemes, però també poder mirar-los a la cara.
Des que pren les regnes de la direcció del festival, aquest s’ha afermat en la vocació d’anar més enllà del teatre de carrer convencional. Quins projectes ajuden a fer aquest canvi de xip?
Durant cinc edicions (del 2011 al 2015) vam dedicar la fira a diferents categories escèniques: el circ, les noves tecnologies, la dansa, el teatre i les arts visuals. Des del 2015, hem anat incorporant més peces escèniques que hibriden amb les arts visuals. Cada vegada és més natural que l’espai públic sigui un espai d’art en viu. Després d’aquests cinc anys, aquest concepte ja havia quallat i ara insistim en el perquè de les arts de carrer avui. Apel·lem a públic, institucions, professionals, universitat… Hem d’estimular perquè hi hagi més recerca en aquesta línia. La fira ha de ser un lloc on cadascú trobi una peça.
Enguany tindreu 50 estrenes de 8 països diferents. Altres anys la Fira comptava amb més estrenes, però la fal·lera per les xifres ja vau decidir deixar-la endarrere fa anys…
Ja fa temps que estem treballant per la qualitat i per generar una experiència. Fem arts escèniques i no festa. Per això, ja tenim el Primavera Sound, el Sónar… aquí fem art. Per aquest motiu lluitem perquè els artistes treballin en bones condicions i no volem contribuir a precaritzar el sector. FiraTàrrega té molt en compte la gent que programa i això s’ha de cuidar. Quan es feien 100 o 120 espectacles era inabastable. Ara tenim 50 espectacles, és accessible i el programador té la sensació que veu moltes coses i no se’n perd tantes.
Parlem d’una de les seves apostes més fermes al capdavant de la Fira. És el Programa de Suport a la Creació artística. Enguany gràcies a aquesta iniciativa el públic podrà gaudir de 12 produccions noves.
L’any 2011 vaig presentar un projecte per obrir i canviar el model. Aquest canvi havia de passar per estar en el sector des de la formació i implicar-los també en el projecte. Per això, es planteja la creació d’un màster d’Arts de Carrer, conjuntament amb la Universitat de Lleida. D’aquí en surten noms que després actuaran en diferents festivals. L’altra part és la del suport a la creació. Som afortunats i Tàrrega està oberta des del febrer fins al setembre perquè passi de tot. La gent ve, s’hi està, prova si és el millor lloc per actuar o fan proves amb el públic de la ciutat. Formació, suport a la creació i la Fira. Aquests darrers anys posem molt la voluntat en transcendir el supermercat, és a dir, no només volem vendre el producte, sinó que expliquem que darrera hi ha persones, maneres de fer i de programar.
La Fira vol fer en aquesta edició una mirada al passat per entendre el present i al present per encarar el futur. Què busqueu?
Mirar al passat, i parlo d’un passat contemporani, vol dir que hi ha peces que s’han fet els darrers 5 anys a Europa que no s’han vist aquí. S’han de veure, perquè hi ha tot de peces que apunten cap on pot tirar un teatre de carrer contemporani i explicar coses que ens preocupen avui.
El present és gent que treballa des d’avui i coses que passen ara. Tenim l’exemple de Les Impuxibles [una de les companyies que formen part del cartell d’aquesta edició de la Fira], que tenen la necessitat de fer servir l’art com a altaveu de denúncia i canvi social, posicionant-se en una política d’igualtats. I tot això ens serveix per mirar al futur. FiraTàrrega aposta per trencar el gel i presentar gent que s’enlaira com Ariadna Coca, Emília Gargot, Clàudia González. És un equilibri entre passat, present i possibilitat de futur. Atendre el risc, entès com a valor i com a punt que interessa, tant a professionals d’aquí com de fora.
Enguany Fira Tàrrega ha convidat 16 espectacles internacionals. Hi destaquen les propostes mexicanes i xilenes, amb les quals ja fa temps que hi treballeu. Per què orienteu la mirada cap a aquests països? Seguirà aquesta aposta en el futur?
S’ha d’entendre aquests flirtejos com a maneres de tenir mercats activats. El gran mercat de la Fira és Europa, però si volem anar cap a fora és important crear vincles a través de les coproduccions. Peces que passen més enllà de les nostres fronteres han de tenir una benvinguda. Per motius d’idioma, amb el castellà connectem ràpid i no podem no escoltar-ho. S’ha establert una mena de pont aeri entre països com Xile o Mèxic i Tàrrega. Aquest mes de gener vam presentar 4 peces de carrer catalanes a Santiago de Xile. I això continuarà. Un clar exemple d’aquesta bona sintonia és que enguany es presenta a la Fira una coproducció entre estudiants llatines del Màster d’Arts de Carrer i el dramaturg Sergi Belbel. Es titula Mexicatas. Belbel signa la dramatúrgia i és molt maco perquè són coses que surten de la fira i la transcendeixen. Enguany també comptem amb el dramaturg mexicà Antonio Zúñiga, que va acceptar l’encàrrec de FiraTàrrega d’escriure un text teatral per a l’espai públic basat en la memòria històrica, destinat a espectadors a partir de 6 anys. Melina Pereyra dirigeix Chroma Teatre en aquesta peça poètica i màgica que s’anomena Prácticas de vuelo para acabar con el olvido i que es representarà al cementeri de la capital de l’Urgell.
Perviu encara un estigma, un cert menyspreu, cap a les arts de carrer? Sovint hi ha qui les vincula a les festes majors.
Crec que hi ha classisme entre les arts. Entre institucions, gent que estudia, universitats, llocs on es forma artistes, etcètera. Encara hi ha molt prejudici cap a les arts de carrer i gent que la veu com un gènere menor o ‘baixa cultura’. Però nosaltres som de fets, i no paraules! Per tant, seguirem treballant en aquesta línia.
Quin és el futur de FiraTàrrega?
Crec que la Fira ha d’escoltar el temps que viu i ha d’incorporar l’opinió, la visió de tot aquell que forma part de la família Fira. Jo ara acabo un projecte que cal que sigui sacsejat, qüestionat i desconstruït, per poder reconstruir i millorar el que representa. Tots som prescindibles i m’agradarà que agafi noves direccions.
