La Lali Symon és una actriu que cada dia emet per televisió un directe gravat en què explica una vida que ella no té i no tindrà mai. És una contradicció vital de la protagonista, que l’ha portat a amagar que és mare soltera. La seva filla no ha anat mai a cap programa seu, ni tampoc ha pogut explicar mai a ningú que la famosa Lali Symon que la població mira per televisió és la seva mare. Ningú no les hi relaciona perquè a la televisió la Lali Symon porta perruques, ulleres i vestits estridents. Aquesta és una de les trames de l’obra de teatre Lali Symon, que el director Sergi Belbel ha escrit perquè les actrius Mont Plans, Emma Vilarasau i Júlia Bonjoch brodin i l’exalcin.
He dit “una de les trames”, perquè l’obra, que dura gairebé dues hores, és complexa, té mil i una capes, i totes s’entrellacen les unes amb les altres. I dit això, cal negar que l’obra sigui “feminista”. I si més no, descrivim què vol dir “feminisme”. Si per “feminisme” entenem que s’explica la vida de tres dones, que lluiten per tenir un lloc a la societat amb totes les càrregues emocionals i personals que porten, llavors és clar que ho és. Ara bé, no podria ser que el dramaturg Sergi Belbel, autor del guió, ha volgut narrar la vida d’una dona treballadora, amb professió d’èxit, que cuida de la mare i de la filla? Explicar aquesta realitat és fer una obra feminista? I en aquest punt podem donar la raó a qui ho ha dit, perquè en algun moment de l’obra la Lali Symon (la ficció dins de la ficció) pot incomodar els homes.
Per acabar, unes línies finals per a la interpretació de les protagonistes, que hi excel·leixen tant, que a estones és com si haguéssim entrat al menjador de casa de la veïna (o de la nostra mateixa casa), de tan versemblant i familiar que són les escenes. La jove Bonjoch encaixa com un guant al costat de la Vilarasau i Mont Plans, malgrat que hi ha moments que dubta o s’entrebanca amb el guió. Per tot això, i perquè l’obra aconsegueix provocar les dues emocions bàsiques que va dir Aristòtil que havia de fer el teatre (riure i plorar), anar a veure la Lali Symon és dedicar-se una estona de cel. Però sense sortir del Teatre Romea.
