A Jordi Esteva el vaig descobrir el 2017, quan preparava un viatge a Oman, i un amic comú, el periodista Juan Manuel Sáenz (excorresponsal de TVE a Colòmbia), em va recomanar, amb bon criteri, la lectura del seu llibre Los árabes del mar. Tras la estela de Simbad: de los puertos de Arabia a la isla de Zanzíbar. Esteva és un escriptor de viatges magnífic, encara que la seva passió per les cultures orientals i africanes també l’hagi portat a conrear la fotografia i el cinema. És un viatger empedreït. Llegint Los árabes del mar, recordo que vaig pensar que Esteva era la classe d’escriptor viatger o de viatger escriptor que m’agradaria ser o potser hauria de dir que m’hauria agradat ser. Llegir a Esteva, sobretot quan ja has superat els quaranta, té un punt de dolorós. Més que pensar en què t’agradaria ser quan siguis gran comences a pensar en què t’hauria agradat ser quan eres jove perquè, no fotem, de gran ja te n’has començat a fer. En fi, suposo que llegir el darrer llibre d’Esteva quan estic a punt de tancar un segon any pandèmic sense grans viatges a l’horitzó m’ha fet sentir nostàlgia de quan tot estava per fer i tot era possible, que va escriure el poeta.
A diferència de Los árabes del mar, El impulso nómada, més que un llibre de viatges, que l’és, crec que, per sobre de tot, és un llibre sobre el gran viatge: la vida. Esteva, que aquest 2021 n’ha fet setanta, hi narra des dels primers records d’infància i adolescència —quan se li desvetlla l’impuls nòmada—, a una sèrie de viatges extraordinaris que el porten a l’Índia, l’Iran o el Sudan però, per sobre de tot, a Egipte. També hi relata el desvetllament del desig i, com homosexual, m’ha interessat especialment la manera que té d’explicar les relacions entre homes a societats tradicionals.
Les memòries d’Esteva —presentades pel mateix autor, aquesta setmana passada, a la llibreria Altaïr— són les d’un viatger fascinat per indrets llunyans que, en alguns casos, el turisme de masses encara no ha acabat edulcorant i convertint en una mena de pel·lícula de Disney apta per a tots els públics i a l’abast de totes les butxaques. Sovint ha de fer front a perills, misèries i malalties, però la recompensa és arribar a paradisos remots com l’oasi egipci de Siwa o el llac Dal de Srinagar, al Caixmir.
Des dels Jocs Olímpics estem tan acostumats que ens cantin les excel·lències de Barcelona o a cantar-nos-les nosaltres mateixos des del cofoisme més rampant que correm el risc d’oblidar que Barcelona també és una ciutat de la qual fugir. “Un día me iré y no me veréis más”, deia Esteva de nen i així ho va fer, de seguida que va poder. Fascinat per la promesa d’aventures, va marxar d’una Barcelona grisa i profundament castradora per un esperit lliure com el seu. El retorn, uns anys després, no li serà senzill —principalment, perquè no serà un retorn volgut— però, a partir d’un cert moment, es convertirà en el campament base a partir del qual emprendre noves aventures.
Hàgiu sentit o no l’impuls nòmada, si teniu un mínim de curiositat per aquesta casa gran que és el món i pels veïns amb qui la compartim, us recomano que llegiu El impulso nómada, el darrer llibre d’Esteva.
