“Veniu, obriu els ulls, esteneu les mans, contempleu i toqueu el que no fóreu capaços de somniar”. Són les paraules de Joaquim Cabot, president de l’Orfeó Català, el 9 de febrer del 1908 en la inauguració del Palau de la Música. Unes paraules dirigides a tants escèptics, cínics, desconfiats, pessimistes i mediocres d’ànima senil que posaven en dubte que l’il·lustre joier barceloní se’n sortís de la seva dèria. Però el Palau es va construir, malgrat els obstacles burocràtics i urbanístics, malgrat les dificultats econòmiques, malgrat els incompliments amb Domènech i Montaner, malgrat haver hagut de recórrer a petites donacions personals i sobretot a l’aval de tot el seu patrimoni: Cabot va aconseguir un palau per als cantaires i per a la gent, no elitista però igualment luxós, senyorial i plebeu alhora, obert i sofisticat a parts iguals, universal i barceloní de forma simultània. Sense ni un sol ral de diner públic. Sense tenir-les totes. Sense més garantia que la fe i la tenacitat.
Dijous 10 de novembre presentem la seva biografia al Palau, una iniciativa que no se m’hauria acudit de completar si no se m’hagués espatllat fa uns anys el rellotge. Avui la joieria Soler Cabot es troba a la plaça Sant Gregori Taumaturg de Barcelona i allí, a les taules d’atenció al client, hi ha alguns llibres vells tancats que contenen no només la llarga nissaga dels orfebres barcelonins i mataronins, sinó també el poema que Verdaguer va dedicar a un dels nostres prohoms més complets de principis del XX (i que, més tard, promourà la construcció del monument a Mossèn Cinto). D’aquí va sortir la idea, no només per parlar d’ell sinó sobretot per parlar de nosaltres i de com ha canviat tot.
No parlem només de l’artífex de la construcció del Palau: també d’algú que va presidir la Cambra de Comerç, la Fira, el Banc Comercial o el Centre Excursionista, va col·laborar en el tancament de caixes, va ser diputat provincial, escriptor, poeta, crític d’art, director de La Veu, traductor, guanyador d’un premi dels Jocs Florals… Hi ha una part del mèrit en el seu caràcter, sens dubte, però el tema central no és aquest: el tema és que hi ha vegades en què cultura, empresa, política i societat pedalen en la mateixa direcció. Això és impossible sense persones amb autoritat per empènyer, és clar, però també és impossible quan el marc mental que ens envolta esdevé petit, egoista, escèptic i cínic: massa ple de gent que, com ell deia, no és capaç “ni de somniar” projectes ambiciosos i ja no diguem de materialitzar-los. Avui a Barcelona no només falten grans idees col·lectives, sinó també grans executors. El que sobren, això sí, són excuses i postureigs.
Avui a Barcelona no només falten grans idees col·lectives, sinó també grans executors. El que sobren, això sí, són excuses i postureigs
Després venen els destructors, és clar: quinze anys més tard el Palau seria clausurat per Primo de Rivera, al mateix temps que el Barça, per culpa d’un partit on es va xiular un himne i se’n va aplaudir un altre (i per culpa, també, de l’èxit de la visita de l’Orfeó a Roma). De vegades allò que sembla universal és exactament allò que et fa més provincià, i viceversa: tancar les dues entitats amb més personalitat de la ciutat és, precisament, tancar la ciutat al món en lloc d’obrir-la. Tothom sap que a Barcelona sempre han construït el mateix tipus de persones i sempre han destruït el mateix tipus de persones, i ara no em refereixo a ideologies concretes sinó a actituds: hi ha gent que eixampla i hi ha gent que emmuralla, hi ha gent que deixa fer i gent que obstaculitza. Després hi ha els qui busquen sempre culpables o simplement emmerden.
Entre aquests últims tenim un altre president de l’Orfeó, Fèlix Millet, un exemple de com es pot pervertir la intenció inicial d’un projecte que no era per a rics, o per a una elit, sinó per a tothom. Però si existeix un cas Millet, que és la mala notícia de la ciutat, també existeix el cas Cabot. Que, en el mateix discurs, va reblar el clau: “I sabeu per què ocupa lloc tan preeminent? Perquè l’acció de l’Orfeó, tota amor i generositat, s’ha dirigit no com altres a una classe determinada, ja d’erudits, d’estudiosos, ja d’intel·lectuals o artistes, sinó a tot el poble; no ha tractat de conquistar intel·ligències, sinó sentiments; no s’ha dirigit al cap, sinó al cor de la gent; i tots sabem que les ferides del cor són mortals de necessitat”. I aquí estem. Amb la ferida ben oberta.
