El passat 21 de febrer es presentava a la seu de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) un estudi elaborat per l’Institut Metròpoli i promogut per la mateixa ACM, l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA) i el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), en el qual s’exploten les dades de diverses enquestes amb l’objectiu d’identificar el volum i les motivacions de les persones que viuen a les grans ciutats catalanes per marxar a viure a ciutats més petites, o fins i tot a l’àmbit rural.
Els resultats de l’estudi han tingut molt de ressò i han generat tant titulars als mitjans com converses a les xarxes socials, destacant principalment la dada que unes 70.000 persones tenen previst abandonar en els propers cinc anys les grans ciutats de la regió metropolitana de Barcelona per anar a viure a àrees semidenses o rurals. Els motius principals d’aquesta decisió són aconseguir una millora en l’habitatge i/o de l’entorn residencial i el fet de formar una llar o altres motius familiars (com pugui ser apropar-se a familiars dependents per facilitar-ne les cures).
L’estudi mostra com aquestes xifres són similars a les existents abans de la crisi financera del 2008, quan l’oferta d’habitatge creixia principalment en entorns més periurbans amb grans promocions i moltes facilitats en l’adquisició (fenomen que retrata molt encertadament a nivell espanyol Jorge Dioni en el seu llibre La España de las piscinas). L’impacte de la crisi, que va tenir uns efectes intensos en el sector immobiliari, va suposar una caiguda del trasvassament urbà-rural que es va començar a recuperar a partir de 2015 i que va assolir el seu pic l’any 2020 per les circumstàncies excepcionals de la pandèmia, tornant a retrocedir lleugerament a partir de l’any següent, fins tornar a les xifres pre-crisi.
Abans que res, cal fer notar que aquest no és un fenomen que afecti exclusivament a Barcelona, sinó que ens trobem davant d’una tendència generalitzada arreu del món. En el cas d’Europa hi ha estudis que mostren com nou de cada deu grans àrees metropolitanes del continent van perdre població arran de la pandèmia, però les taxes de creixement urbà s’han vingut recuperant posteriorment. El mateix passa a les grans ciutats d’Estats Units.
Aprofundint en l’enquesta, però, s’observa una altra dada rellevant, i és que al voltant de 250.000 persones seguirien aquesta mateixa tendència de marxar de la gran aglomeració urbana si poguessin escollir.
Donat que l’impacte mediàtic s’ha focalitzat essencialment en la primera de les xifres citades, ens centrarem més aquí en aquesta segona dada.
En primer lloc, cal tenir en compte que si estem parlant de les grans ciutats de la regió metropolitana, el que des del PEMB anomenem la “ciutat dels 5 milions”, aquestes 250.000 persones representarien entre un 5% i un 6% de la seva població total. És important destacar, però, que dins de la pròpia regió també hi ha alguns petits municipis que, de fet, acostumen a ser els principals receptors d’aquests fluxos. Un percentatge, en tot cas, que tenint en compte que estem parlant d’un centenar de municipis i d’un territori proper als 3.000 km2 (la ciutat de Barcelona ocupa 100 km2, per fer una comparativa), no sembla que hagi de provocar cap daltabaix demogràfic a les nostres ciutats.
En canvi, des de la perspectiva de les petites ciutats i l’àmbit rural que en serien receptores, l’impacte sí que podria resultar significatiu, especialment si es donessin determinades circumstàncies que afavorissin a algun d’aquests territoris en particular (una important inversió econòmica generadora de llocs de treball, per exemple).
Segons les dades dels treballs preparatoris de la llei que haurà de definir l’Estatut del Municipi Rural, que es troba en tràmits parlamentaris, als municipis rurals de Catalunya hi viuen actualment poc més de 300.000 persones, tot i que cal tenir en compte que en aquest cas es consideren municipis rurals els menors de 2.000 habitants, mentre que en l’estudi de l’Institut Metròpoli, més focalitzat en la densitat de població, la consideració d’àrea semidensa o rural inclou municipis de major dimensió poblacional. En tot cas, és evident que l’impacte segueix sent molt rellevant. No creiem que es pugui parlar de repoblació, però indubtablement sí del que podria ser una important revitalització de determinades zones del territori català.
En segon lloc, estem parlant d’un volum de persones que marxarien de la ciutat “si poguessin escollir”. Quins serien, en aquest sentit, els factors que impedeixen aquesta elecció? Cal pensar que el principal són les oportunitats laborals, que passarien per la localització de més llocs de treball homologables en tipologia i en condicions (salarials, però no només) en els territoris allunyats de les grans ciutats.
És cert que la irrupció del teletreball fa més laxa aquesta necessitat, donat que la persona que marxa de la ciutat al món rural pot portar amb ella el seu propi lloc de treball. Com sabem, però, ni en totes les ocupacions és aplicable el teletreball, ni en totes les empreses s’accepta, ni totes les persones s’hi senten còmodes. Però encara que tots aquests factors juguessin a favor de la persona que es desplaçaria, caldria superar un segon obstacle fonamental: la disponibilitat d’habitatge.
Trobar un habitatge en un municipi rural no és gens senzill. A un parc d’habitatge reduït per definició i amb unes característiques que sovint no encaixen amb les necessitats de la demanda (per dimensió, per ubicació, etc.), cal afegir-hi l’alt grau d’envelliment generalitzat del parc existent i, per tant, de necessitat d’inversions per al seu condicionament. També sol passar que hi hagi resistència per part de la propietat a posar els habitatges al mercat, sigui de compra o de lloguer. Un dels factors que es destacaven en el col·loqui posterior a la presentació de l’estudi de l’encapçalament és la sensació de trencar els lligams amb el poble que produeix deixar de disposar de l’opció d’anar-hi a passar uns dies, ni que sigui de manera circumstancial pel fet d’haver llogat la casa familiar.
En aquest sentit, entre les dades que conté l’estudi hi trobem que els motius econòmics relacionats amb el cost de l’habitatge han passat de ser la raó principal per canviar de lloc de residència un 5,7% dels casos l’any 1995 a ser-ho un 24% l’any 2022, amb una incidència especial sobre els que viuen en ciutats grans. Es dona, per tant, la paradoxa que les persones que es veuen expulsades del seu habitatge per les condicions del mercat residencial en el cor de la metròpoli s’enfronten igualment a grans dificultats per aconseguir-ne un en el mercat de les àrees semidenses i rurals.
El tercer gran condicionant és el de la mobilitat. D’entre tots els serveis i equipaments necessaris per a la vida quotidiana, l’únic que rep una valoració clarament negativa d’acord amb les enquestes analitzades és el transport públic, i rep aquesta valoració només per a les persones que viuen en aquestes àrees semidenses i rurals. La manca d’alternatives de transport públic suposa així el principal desavantatge de prendre la decisió d’on viure, ja que un bon servei en aquest sentit amplia les opcions residencials i laborals en fer-ho tot més accessible.
En aquest terreny, existeixen diverses iniciatives – recolzades en molts casos per les prestacions que ofereix la intel·ligència artificial- destinades a fer possible un transport a la demanda que doni servei allà on les línies regulars no poden arribar. Un procés de millora incipient però que es veurà sempre condicionat per la llei dels grans números (els de persones potencialment usuàries i els de la rendibilitat).
En definitiva, com diu un dels titulars de l’estudi, les migracions de l’entorn urbà al rural són un fenomen minoritari, però creixent. Tot i que si ho llegim a l’inrevés (creixent, però encara minoritari), potser en podem fer una lectura més acurada. D’aquesta manera, amb les xifres i les tendències actuals, no sembla que haguem d’esperar grans canvis en la distribució de la població en el territori.
Ara bé, moltes vegades, com a conseqüència de la pandèmia, ens han preguntat al PEMB si realment es produirà un èxode urbà a Barcelona i el seu entorn o no, i ara, arran d’aquest estudi, ens pregunten si és bo o dolent que aquest fenomen creixi o si és un problema si comença a deixar de ser tan minoritari. La nostra resposta és sempre la mateixa: la pregunta que cal fer-nos és si volem o no que això passi i amb quina finalitat, amb quina mirada de país. Perquè tenim el convenciment que des de les polítiques públiques es poden articular els incentius necessaris per aconseguir un major equilibri territorial que, alhora, considerem també com a imprescindible perquè tant el món urbà com el rural puguin avançar en la millora de la qualitat de vida de la gent que viu i en una major cura de l’entorn. Si no ho fem així, serà simplement el mercat el que decidirà el que passarà, i ja sabem que el mercat per sí sol no sempre juga en favor de qüestions com l’equilibri territorial, la qualitat de vida o la cura de l’entorn.
