El nou pla estratègic de Barcelona amplia el focus a la ciutat dels cinc milions d'habitants

Des de fa 35 anys, Barcelona imagina com vol ser i cap a on vol anar. L’alcalde Pasqual Maragall va ser qui va iniciar aquest camí, creant una oficina per elaborar el primer pla estratègic de ciutat l’any 1988, en línia amb les llums llargues que estaven posant altres ciutats europees i nord-americanes. Amb la transformació que la capital catalana va viure amb els Jocs Olímpics com a teló de fons, l’administració local va voler trobar una manera d’acompanyar els canvis que s’estaven vivint i fer-ho de manera conjunta entre els diferents agents socials i econòmics.

La internacionalització que va viure Barcelona a partir del 1992, així com la crisi econòmica que va seguir, van anar modificant la visió de futur que es volia impulsar, incorporant elements com l’economia del coneixement i ampliant el radi d’acció. L’any 2003, Barcelona va mirar més enllà de les seves fronteres i va apostar per enfortir la relació amb els 36 municipis que l’envolten, on hi viuen 3,3 milions de persones, aposta que va cristalitzar l’any 2010 en la creació d’un òrgan de govern únic i pioner a tot Espanya, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

Ara, amb l’AMB consolidada, la nova revisió del pla, amb l’any 2030 com a horitzó, vol ampliar el focus encara més i incloure uns 200 municipis que envolten Barcelona, repartits en una superficie molt més extensa que l’àrea metropolitana i amb una població que puja fins de 5,4 milions d’habitants, anant des del Vendrell fins a Malgrat de Mar, passant per Sabadell, Terrassa i Granollers. “La nova estratègia interpel·la el conjunt del territori metropolità, la ciutat real”, defensa el nou pla. De l’àrea metropolitana, la zona més propera a la capital catalana i amb una densitat semblant, cap a la regió metropolitana, situada en un radi més allunyat de la ciutat i menys poblada.

“Malgrat l’afermament econòmic, social i territorial de les dinàmiques metropolitanes, continuem sense disposar d’uns instruments de govern adequats per poder fer front als reptes que se’n deriven”, afegeix, “tot plegat té repercussions rellevants en la prestació dels serveis, la dotació i la gestió de les infraestructures i el finançament local, les quals es tradueixen en desigualtats territorials significatives”. La qüestió, per tant, no passa només per ampliar el focus sinó per desenvolupar “una governança metropolitana de caire col·laboratiu que vingui a superar les dificultats derivades de les delimitacions administratives i sàpiga adaptar-se a la geometria variable dels reptes”. La proposta del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB), coordinat per Oriol Estela i presidit per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, de superar l’àrea metropolitana i de dotar d’instruments aquesta nova regió d’actuació ha topat amb el rebuig d’alcaldes socialistes com Antonio Balmon (Cornellà de Llobregat) i Núria Marín (L’Hospitalet de Llobregat).

Més enllà dels instruments que el PEMB defensa que fan falta per endreçar aquesta regió metropolitana, a mig camí entre l’AMB i la Diputació de Barcelona, el pla ha detectat missions, terminologia inspirada en l’economista Mariana Mazzucato i que fa referència a àmbits d’actuació que han de permetre articular aquesta identitat diversa formada per 200 municipis. Les vuit missions de la regió metropolitana inclouen qüestions com la competitivitat econòmica, el treball digne, la mobilitat, les polítiques d’habitatge i la cohesió territorial, pero també el model d’alimentació i la cultura. Totes elles es tradueixen en objectius específics que s’han d’assolir de cara a 2030, com dedicar un 1,2% del PIB a R+D o incrementar en un 10% la participació cultural.

[separator type=”thin”]

Objectius a assolir a la regió metropolitana de cara a 2030