La trama de l'Eixample barceloní. ©Pepe Navarro

El Pla Colau pel Pla Cerdà

L’Eixample és la contribució més important de la catalanitat a la cultura Occidental i el seu primer ordidor, Ildefons Cerdà, un dels pocs bípedes veritablement universals que ha parit la tribu.

La frase us pot semblar forassenyada, una exageració prototípica d’algú que com servidor ha nascut, viscut i espera palmar-la a l’interior d’aquesta meva estimadíssima Quadrícula, però no hi ha res de més científic que palesar grandesa del nostre major enginyer.

Richard Sennett ho fa d’allò més bé a Construir i habitar, un llibre deliciós que podeu cruspir-vos en la bella traducció catalana d’Anna Llisterri per Arcàdia i en què el projecte de l’Eixample barceloní d’en Cerdà és situat a la mateixa alçada de gosadia i modernitat que la del geni bulevardista Georges-Eugène Haussmann i de la imaginació del meu estimat jardiner novaiorquès Frederick Law Olmsted. Poca conya.

Però Cerdà s’aguantaria sense hermeneutes ianquis que el justifiquin i també sense documentals biogràfics ronyosos com el que li programà fa poc TV3, car per calibrar la seva grandesa només heu de pujar a un turó nostre, contemplar Barcelona, i veure com la matemàtica de les mançanes doma el moviment i les passions dels ciutadans talment com si els hagués hipnotitzat una princesa egípcia.

   

Barcelona sempre ha tingut una relació ambivalent amb el seu principal demiürg i no em refereixo només a la polèmica que va perseguir la genialitat del Pla Cerdà des de la seva aprovació el 1859 i que teniu ben documentada a LEixample: 150 anys d’història del col·lega Lluís Permanyer (Viena Edicions). De fet, la ciutat encara avui no ha acabat de fer les paus amb un dels seus pares més il·lustres i és del tot significatiu que Barcelona li hagi dedicat una de les places més espantoses i sòrdides del seu territori, que Cerdà encara no disposi d’un monument com déu mana al centre del barri que va ajudar a parir (a l’entrada de la biblioteca de l’Ateneu hi tenim un retrat preciós que li va fer Ramon Martí i Alsina: quan en sigui president, me’l posaré al despatx per mirar-lo mentre acaricio un gatet), i que la genialíssima Teoria General de la Urbanització descansi intacta a la majoria de biblioteques del país (per fortuna, l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya n’acaba de publicar una esplendorosa traducció a l’anglès).

Com deia molt bé l’Ignasi de Solà-Morales, l’Eixample encarna en ell mateix la polèmica perquè contraposà d’antuvi l’esperit racional del creador amb la posterior floritura dels arquitectes que el trufaren amb una fantasia que encara sorprèn mig món.

Mapa del Pla Cerdà amb anotacions ben precises de les característiques de cada zona del barri.

Cerdà va inventar l’Eixample dotant-lo d’una força i estructura pràcticament militar, tancada i reclosa en ella mateixa però matisada amb la seva brutal intuïció d’enjardinar-ne els interiors. No és estrany, per tant, que els alcaldes de la ciutat no hagin sabut ben bé com acabar d’adaptar l’esquelet de la seva forma a les necessitats d’una Barcelona canviant i que hagin barrinat amb mil invents com ressuscitar la idea del jardí/passeig en una versió exterior. Maragall va restaurar les façanes selvàtiques del Modernisme per posar-la guapa, engrandint-ne les voreres per donar aire als vianants (la cosa té gràcia, perquè Cerdà havia dissenyat el barri pensant sobretot en fer-hi possible el transport d’automòbils), i ara Colau hi ha desembarcat amb un projecte per estendre superilles com la de Poblenou i Sant Antoni que l’híperalcaldessa ha presentat com la culminació dels seus mandats d’aquí a deu anys.

La idea de Colau, diuen-diuen-diuen els seus portaveus, consistirà a fer “un salt d’escala” en la idea de superilla, no pas imitant-la en indrets random de l’Eixample, sinó pacificant 21 carrers verticals i horitzontals (a saber, reduint-te el trànsit a veïns i serveis) per parir el mateix nombre de places als encreuaments, tal com passa a molts indrets de Gràcia de forma quasi natural, i així guanyar sis hectàrees verdes cada intersecció resultant.

Una pacificació trampa

Feta la propaganda i l’anunci, passem-hi el bisturí. En primer lloc, té certa gràcia que un projecte anomenat “Superilla Barcelona” de superilla no n’acabi construint ni una de sola, sinó que de fet hi renunciï per conformar interseccions de carrers pacificats amb trànsit, que és una cosa molt diferent. De fet, si atenem a les obres que Colau ha promès materialitzar durant l’actual mandat, l’experiment consistiria en testejar aquesta estructura als carrers Consell de Cent, Rocafort, Borrell i Girona per fer-hi les places conseqüents a les respectives interseccions. En aquest estadi, parlaríem d’una pacificació trampa, perquè a l’entorn d’aquests indrets, com ja passa al Mercat de Sant Antoni, els vehicles encara hi podrien circular sempre que ho fessin a menys de deu quilòmetres per hora, però també perquè aquests carrers tallarien amb d’altres on s’hi transitaria amb normalitat (i encara més volum de cotxes!).

En aquest sentit, el pla Colau només faria que multiplicar el corredor per a vianants que l’Ajuntament ja ha assajat pintant el terra de groc i amb una sèrie de pilones a les cantonades (d’una estètica estalinista, dit sigui de pas, mereixedora de tots els mals que pugui regalar el purgatori) i que no han causat més accidents ni contusions perquè Déu potser deu ser  català o militant de Barcelona en Comú.

L’Ajuntament de Barcelona projecte multiplicar les superilles com la de Sant Antoni.

Més que un pla de superilles, insisteixo, el regal de Colau a la ciutat consisteix a mutar l’antiga i genial pretensió jardinera d’en Cerdà, actualment irrealitzable per la colonització urbanística de l’espai interior de les mançanes, per una sèrie de corredors verds. Per ser justos amb l’administració dels Comuns, cal dir que aquesta situació (que ja havia estat planejada per l’administració d’Hereu i de Trias) milloraria la sostenibilitat del barri creant una zona verda molt més habitable, transitable i humanitzada. El problema és que allò que hom ha presentat com un pla és una simple remodelació que, licitades les obres, començaria en aquest primer estadi el 2022, curiosament poc abans de les properes eleccions al Consistori, i passaria la pilota del futur desplegament del projecte a l’administració que escollissin els barcelonins. Al seu torn, una vegada desplegada tota la pacificació dels carrers, la pràctica totalitat de l’Eixample continuaria sent una zona transitable amb automòbil, amb la qual cosa l’esperit d’Ildefons Cerdà descansaria ben tranquil, però els apologetes de l’ecologisme encara es quedarien amb un bon pam de nas. Perquè el projecte de les superilles només té sentit, al capdavall, si el trànsit interior només es fa per dirigir-se a un destí interior concret.

El Pla Colau vol crear 21 places a les cruïlles de l’Eixample.

Com ha explicat Salvador Rueda, sapientíssima ànima de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona, el model de les superilles pot acabar reduint el trànsit un 21% no pas per art de màgia, sinó precisament per aquest factor que ara comentava: no té cap mena de sentit travessar-les amb cotxe, perquè la pròpia estructura t’obliga amablement a no entrar-hi a no ser que vagis a un indret molt concret d’aquell tros de barri. És per aquest motiu, i això sí que no és màgia, que el vehicle pot reduir la velocitat quan s’hi troba a dins. En un model combinat de carrers pacificats que es barregen amb d’altres transitables aquest factor no és tan clar, perquè com s’ha vist a l’experiment del Carrer Consell de Cent els vianants havien d’estar pendents del trànsit ocasional que entrava dels carrers perpendiculars a través del xamfrà, quelcom que Cerdà havia fomentat perquè maldava per una ciutat transitable a gran velocitat.

Paral·lelament, el mateix Rueda ha dit que les superilles han d’anar acompanyades d’una redimensió total de la xarxa de transport públic realment eficaç pels barcelonins que foragiti la temptació d’agafar els automòbils per realitzar trajectes més llargs que el d’una passejada. Sense agilitzar els viatges interiors a l’Eixample, el cotxe no acabarà extingint-se.

Amb això no vull dir que el model de superilles sigui incompatible amb l’estructura de l’Eixample. És tot el contrari, justament perquè si es pot dividir un barri per petites zones autosuficients (cada superilla té una mitjana de 6.200 persones, pràcticament com la d’un poble), aquest és el barri que va idear Cerdà, que a més a més permet crear-les d’una forma igualment matemàtica. Al seu torn, la idea podria prosperar d’una forma molt natural a la vida dels eixamplencs, que perimetrem la nostra existència pensant en els comerços, col·legis i equipaments públics que tenim a escassos carrers de casa. El límit de l’Eixample, diu un bon amic, és el límit que hi ha de casa a teva al teu estanc o al teu quiosc, una distància que s’adapta perfectament a la noció d’una petita ciutat en ella mateixa. Existeix una diferència, en resum, entre el joc de la porositat i el truc d’afegir una zona verda rectilínia en forma de corredor a una zona on la velocitat dels automòbils encara és present, amb el risc de crispació que abans comentava. Tot això, els agents urbanístics i els assessors d’Ada Colau ho coneixen de sobres, però per qüestions de la vida (i de la política!) ningú no li esmena la plana a l’alcaldessa perquè contravenir les seves ordres comporta ser conservador o immobilista.

De fet, té gràcia veure com el Pla Colau si mostra alguna cosa és l’extraordinària intel·ligència política de la seva mastermind. Aprovant-lo a mitges, la híperalcaldessa ha aconseguit no neguitejar gaire el seu soci de govern, el PSC, que ja d’antuvi havia posat molts problemes a la pacificació de Gràcia amb l’excusa que aquesta mitigava el comerç. Per altra banda, Colau sap perfectament que la moderació d’ERC li va fer molt de mal a l’Eixample de Barcelona, on els Comuns volen guanyar terreny perdut a través de millores parcials de certes zones verdes en pocs carrers que, quines coses té la vida, encariran més els habitatges que s’hi trobin.

Però l’ombra del geni Cerdà és allargadíssima, i farà que aquest projecte no només quedi coix, sinó que acabi en tensions de mobilitat més que problemàtiques

Cal dir que la jugada és perfecta, perquè Colau ha trobat una causa que no té opositors –la mobilitat sostenible, l’ecologisme, etcètera– que pot presentar sota el lema “Sentit Comú”, que és una cosa tant del 15-M com servidor de vostès. Però l’ombra del geni Cerdà és allargadíssima, i farà que aquest projecte no només quedi coix, sinó que acabi en tensions de mobilitat més que problemàtiques. Però tot això, estimats amics, passarà després de les eleccions de torn, en les que alguns votants aniran encantats a les urnes amb moltes ganes d’agrair-li a l’alcaldessa que els hagi tocat la loteria i tinguin un plataner ben florit tot just a la porta de casa.

Ildefons Cerdà és  un dels nostres pocs veritables universals.

Paral·lelament, hi ha un petit detall que ha escandalitzat poc els periodistes de la tribu. Si obriu l’edició anglesa de la Teoria que abans esmentava, hi trobareu un mapa del Pla Cerdà amb anotacions ben precises de les característiques de cada zona del barri. Per dir-ho en una certa ucronia, Cerdà va fer un pla en forma d’Excel. El Pla de Colau, per altra banda, és fet amb un simple Power Point, omple de promeses pacificadores, sostenible i etcètera sense aportar-hi cap dada. Resumint i per no cansar-vos més, que el Pla Colau pel Pla Cerdà només demostra una cosa. L’Ildefons encara és tan genial que sempre acaba deixant en ridícul els aficionats que gosen jugar fer intrusisme a l’Eixample, el seu barri.