— ¿És difícil conviure amb totes aquestes etiquetes?
— De vegades, és una mica complicat poder ser tu sense trobar-te gaires obstacles pel camí. Quan parlo d’obstacles, moltes vegades són persones que hi són per dir-te qui has de ser. Et diuen que no estàs prou integrada aquí, però tampoc al Marroc. Jo no m’oblido d’on vinc, però tampoc renegaré del país on visc. Al final és una qüestió de valorar la diversitat cultural que hi ha i gaudir-ne, sense haver de desprestigiar ni infravalorar res.
— Tot això que relates et va motivar a escriure des de petita. Què ha significat per a tu la música? Ha estat una eina per canalitzar tot això?
— M’ha servit per canalitzar les emocions i per entendre què passava dins meu. Hi trobava una manera de desfogar-me i de parlar sola. Jo era molt tímida. Avui dia, continua sent molt important. Tinc el bloc de notes ple de pensaments, de ximpleries, de reflexions, de coses que tenen sentit i de coses que no tenen sentit. Avui dia hi ha molta por de pensar i de qüestionar. Sembla que som a l’era de la llibertat d’expressió, però no és així.
— Tots aquests pensaments què escrivies, en quin moment decideixes que es converteixin en rap?
— No he tingut mai la intenció de convertir-los en rap. Jo escoltava molta música, però avui dia em segueix perseguint aquesta síndrome de la impostora de “no sóc prou bona”. Se’m fa molt gran la gent que em diu artista. Els artistes tenen molt de mèrit i jo no veig que m’esforci prou. Jo faig, de tant en tant, coses que m’agraden. Sóc molt de jugar, sóc com una nena petita.
— Però sí que et vas llançar a rapejar.
— Va ser un amic de l’institut que feia rap en català que em va dir de fer una cançó. Em va agradar molt haver transformat els meus pensaments i la meva història en una cosa musical que pogués compartir amb molta gent.
— I hi va haver un dia que vas decidir penjar una cançó.
— Sempre he viscut des de la por i des de la vergonya màxima. Ho explico molt bé al meu segon llibre. És terrible viure així. Va ser un repte personal. Va ser una sorpresa perquè a molta gent li va agradar. Semblava que el vel i el rap fos contradictori quan no sé què hi té a veure.
— Moltes dones que tenen exposició pública pateixen violència digital. En el teu cas, la violència ha estat extrema.
— Tinc una cançó on ho dic: sóc dona, musulmana, amb vel i catalana, ho tinc tot per ser criticada. Què he fet malament en aquest món per rebre tanta violència digital? Però després veus que el problema no és teu.
— La violència no eren només insults. Vas penjar un vídeo reivindicant els drets de les persones LGBTI i vas rebre amenaces de mort.
— Jo tot això ho veia a les pel·lis. Però, de sobte, vaig passar a ser la nena de la pel·li que necessita protecció perquè hi ha gent que t’odia tant per algun motiu estrany que et vol fer mal. Un mal no només psicològic, sinó també físic. Jo vaig estar sense sortir al carrer. Vaig canviar la meva filla de col·legi perquè també vaig rebre vídeos seus de dins de l’escola.
— La violència no va acabar aquí. La següent onada d’odi que vas patir va començar quan, a l’estiu del 2022, vas decidir treure’t el vel.
— No volia veure els missatges. T’esclafen cada dia una mica i hi ha una part de tu que acaba morint. Em fa molta ràbia això. Sóc una persona molt innocent, molt natural, molt autèntica i t’adones que acaben canviant-te, sense adonar-te’n. Arriba un moment que et reprimeixes i t’autocensures. Les xarxes et canvien, en general. Passes a ser una esclava. Jo no sóc una titella. Sempre acabaré defraudant algú.
— Dius que abans la gent t’etiquetava com “la del vel” i ara et defineixen com “la que es va treure el vel”. Com ho vius?
— Jo no volia que el més destacable de mi fos el vel. Jo sé que és important per a la comunitat. Jo sé que per a ells és un símbol d’identitat molt potent i també ho va ser per a mi durant uns anys, però m’ha deshumanitzat un munt. M’ha tret totalment la meva personalitat, els meus mèrits, la meva feina, les meves capacitats. Tot el que jo ofereixo com a ésser humà s’ha vist en un segon, tercer, quart lloc… El primer era el vel. Jo sóc una persona que dialoga molt. T’ho explico i no tinc cap problema perquè per mi és natural haver-lo dut i és natural haver-me’l tret, no tinc problema. Sóc més que la noia del vel i crec que també ho he demostrat. Penso en veu alta i això molesta moltíssim.
— Tens més de 512.000 seguidors a TikTok i 59.000 seguidors a Instagram. Després de ser víctima de tanta violència digital, quina relació tens amb les xarxes?
— Nul·la. Tinc restringits molts missatges d’Instagram i TikTok. Tinc el trauma de tot això, no entro ni a comentaris perquè sé que m’insultaran. Sóc com el sac de boxa. “Estic frustrat, insultaré Miss Raisa”. Això comporta que visqui en un entorn molt violent tota l’estona. Em sento molt atacada tota l’estona i això, de vegades, també es tradueix en tensions familiars. Potser estic molt cansada i, de sobte, salto.
— Sempre havies fet servir les xarxes per transmetre la teva música o per transmetre missatges de consciència social. D’on et vénen tantes ganes de comunicar?
— És una mica el resultat d’estar callada tant de temps. A mesura que vas creixent, vas obtenint més hate. M’ho deia ahir un amic: “Això són medalles perquè estàs generant un conflicte en algú, perquè fas pensar, fas entrar en contradicció”. La paraula referent m’ha fet molt de mal també. Perquè et posen com a algú exemplar que pot ser útil per no sé què. I jo, la veritat, només vull ser referent per als meus fills. Pels altres, un dia ets referent i l’endemà ets la vergonya de la comunitat.
— Però, clarament, les dones necessitem referents per reflectir-nos. Una dona rapera, musulmana i antiracista inspira moltes nenes. Quins missatges reps de les teves seguidores?
— Encara que no sigui públicament, moltes noies m’escriuen explicant-me que volen treballar o estar amb qui els dóna la gana i no ho poden compartir públicament. Ni tan sols em poden seguir perquè resulta que sóc una influència horrible. Em pregunten com ho he fet per parlar amb els meus pares per dedicar-me a la música o per estar amb la persona que estimo. Com si jo fos la seva última oportunitat… Sento molta impotència perquè jo no hi puc fer res. Sempre els dic: “Tria, hi ha moments a la vida en què cal triar, amb totes les conseqüències que això comporti”.
— Tu vas tenir referents?
— Jo no em sentia reflectida en gaire gent. N’hi havia, però no tenien altaveu ni repercussió mediàtica.
— Estudies psicologia, has publicat dos llibres, tens el premi Diversitat i cultura de Tiktok (2021), el premi cultura RTVE (2022) i el premi veu de l’any RAC1 (2023). En quin moment estàs de la teva carrera? Què et ve de gust fer?
— Ara començaré un tercer projecte literari, això sí que em fa il·lusió. Anirà una mica sobre literatura romàntica per canviar de registre, que també em fa molta il·lusió. A nivell musical, ho tinc una mica abandonat, la veritat. Faig coses quan em ve de gust i això és una mica l’èxit per a mi. Quan no estic inspirada és contingut buit. M’encanta experimentar i jugar. Em vaig posar a fer doblatge i em va encantar. Documentals… Però el projecte que més estic gaudint –això serà molt nyonyo– és la meva família. Haver construït una família tan bonica i tan sana, que puguem parlar les coses. És el millor projecte en el que puc invertir temps.
