La figura de Federico García Lorca en el Museu de Cera de Barcelona. ©Rafa Marín
ENTREVISTA A FEDERICO GARCÍA LORCA

“Hagués preferit tenir el meu nom penjat a les Rambles”

Avui entrevistem al poeta andalús dins del cicle que The New Barcelona Post dedica a figures emblemàtiques de la cultura, l’art, el pensament i la ciència presents com a reproducció al nou Museu de Cera de Barcelona. Tal com vam fer amb Pablo Picasso, es tracta d'una conversa imaginària i distòpica, forçant la línia del temps, de manera que puguem apropar-nos a allò que aquestes figures ens dirien avui sobre la seva vida, sobre Barcelona i sobre els temps que vivim ara.

— Com ho fem, això?

— Perdón?

— M’enteneu en català?

— Me encanta el catalán. “Cunill!”! “Cullereta”!

— Ja, però puc entrevistar-vos així?

— Claro que le entiendo. He cantado varias canciones populares en catalán al piano, y firmé manifiestos a favor de esa lengua. No sufra por eso.

— Certament: Sagarra us va definir com a “catalanista autèntic i català honorari”.

— Yo soy catalanista furibundo.

— Home.. voleu dir? Amb aquestes paraules?

— Yo mido muy bien mis palabras. 

— En dono fe. “Montado en potra de nácar sin bridas y sin estribos”.

— Simpaticé mucho con los catalanes y con los catalanistas, gente tan construida y tan harta de Castilla.

— Però política a banda, us hi vau sentir bé, aquí?

— Oh, sin duda, se me acogió muy bien. En todas partes: tanto en el Ateneu Barcelonès como en las tabernas flamencas del barrio chino.

— O als cercles obrers! Diuen que en algun cartell sortia el vostre nom traduït com a Frederic!

— Entre los juncos y la baja tarde, qué raro que me llame Federico!

— De fet, a Barcelona vau estrenar les vostres obres teatrals més importants.

— Es que Barcelona es otra cosa.

— Doncs va, som-hi: què es, Barcelona?

— Ah! Allí está el Mediterráneo, el espíritu, la aventura, el alto sueño de amor perfecto. 

— Ara la ciutat està una mica més avorrida, us he de dir.

— Hay palmeras, gentes de todos los países, anuncios comerciales soprendentes, torres góticas y un rico pleamar urbano hecho por las máquinas de escribir. 

— De palmeres i màquines d’escriure n’hi ha a tot arreu, senyor Lorca…

— Pero yo no menciono todos los sitios. 

— D’acord. Això sí: en tot cas, abans de Barcelona, trepitgeu Cadaqués.

— ¡Naturalmente! invitado por Salvador, mi compañero en la Residencia de Estudiantes de Madrid. 

— Doncs el teniu ben a prop. El trobareu dues cambres més enllà del museu, a la sala dels pintors.

— Lo sé, pero él es de otra dimensión. Él es angelical, yo soy humano. Yo estoy bien aquí, entre Shakespeare y Maragall.

— Què li va semblar Cadaqués?

Cadaqués, en el fiel del agua y la colina, eleva escalinatas y oculta caracolas. 

— Fins i tot hi vau recitar María Pineda abans que s’estrenés a Barcelona.

— Es que primero hay que escuchar a la familia.

— Per cert: Anna Maria, la germana de Dalí, deia que teníeu vertigen quan navegàveu.

— ¡Ah! Anna Maria. ¡Hijita de los olivos y sobrina del mar!

— I una por obsessiva envers la mort.

— Bueno, cuando uno va a misa todos esos miedos se van. Sobre todo ante el retablo barroco de la iglesia de Cadaqués.

— I la figura de Sant Sebastià.

— En esa mitología estética me introdujo Salvador. Decía que yo era una borrasca cristiana y que necesitaba de su paganismo.

— Pagà, Dalí? Ho dubto.

— Yo también, pero lo que pasa es que es el mejor fiel de su propia religión.

— Crec que el tema de Sant Sebastià va molt més enllà que la religió.

— Es la figura más bella, si no de todo el arte, del arte que se ve con los ojos. Pero en cualquier caso mi San Sebastián es de carne y muere en todos los momentos y en cada flecha, mientras que el de Salvador es de mármol y no se inmuta.

— El que vull dir és que Sant Sebastià és una icona gai des de fa més d’un segle.

— ¡Ay! Mire, hay una cosa muy clara: la imaginación no se achica con la represión, se acrecienta.

— Diuen que Dalí estava molt més reprimit, en aquest sentit.

— En cambio yo nunca oculté nada, pero el caso es que ni siquiera a Buñuel le gustó que estuviéramos tan cercanos.

— Ni a Gala. Va estripar tota la vostra correspondència!

— Recuerdo bien una de esas cartas: “En mi San Sebastián te recuerdo mucho y a veces me parece que eres tu … A ver si resultará que San Sebastián eres tú! / Un abrazo de tu San Sebastián”.

— Ell deia que va ser un amor eròtic i tràgic.

— Quizá fue un “amor intelectualis”. Quién sabe.

— Però després de la guerra Dalí es va distanciar molt dels artistes esquerranistes, com Picasso, com vós. Sap greu veure com va anar deixant de banda aquesta amistat.

— No es el Arte la luz que nos ciega los ojos / Es primero el amor, la amistad o la esgrima.

— Doncs em temo que ell va posar l’art, o el geni, per damunt de l’amistat.

— Bueno, ni a él ni a Buñuel les gustó mi Romancero Gitano

— Deien que era poesia antiquada.

— ¿Y qué? Un perro andaluz era una mierdecita así de pequeñita. 

— Veig que anem forts.

— Aún así Salvador sigue siendo un genio, y nunca dejé de considerarme su espíritu gemelo.

— El dia que us van afusellar, va exclamar “Olé!”. 

— ¿En serio?

— Era com coronar la vostra vida, o més aviat la vostra mort, amb la poesia d’una corrida de toros.

— Lo demás era muerte y sólo muerte / a las cinco de la tarde.

— Ell deia que no us van matar per roig, ja que vós éreu l’ésser més antipolític que havia conegut.

— Mire, yo me siento a la vez católico, comunista, anarquista, libertario, tradicionalista y monárquico. Pero nunca me afilié a nada, ni perdí a ningún amigo por ninguna de esas razones. 

— Diuen que fins i tot vau ser amic secret de José Antonio Primo de Rivera.

— Ese sólo era un gran amante de la poesía.

— Doncs potser Dalí no se’quivocava… Ell diu que us van afusellar perquè teníeu massa personalitat. Que us van matar per ser Lorca. 

— Qué majo. Pero en el fondo para él siempre fui Federiquito. Lorquito. 

— Fa dècades que es busca el vostre cos. No em direu on és, oi?

— El de mi pobrecito padre está en un sitio mucho mejor, eso sí lo sé.

— A Nova York. 

— Nueva York de cieno, / Nueva York de alambre y de muerte.

— En tot cas, ja que no m’ho direu, sapigueu que poc després del vostre assasinat van posar el vostre nom al carrer del Bisbe. 

— ¡Oh! Qué honor.

— Va ser un símbol de resistència antifeixista, però va durar poc. Fins al 39.

— Hubiera preferido tener mi nombre colgado en un pedacito de las Ramblas.

— Bé, ara mateix ens trobem en un museu que és justament a tocar de les Rambles.

— La calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre.

— Potser concretament a la Rambla de les Flors, us hauria agradat tenir un nom, no? 

— Estos puestos de alegría entre los árboles ciudadanos… La locura mozartiana de los pájaros… Esas mujeres de risa franca y manos mojadas, donde temblaba de cuando en cuando el diminuto rubí causado por la espina… Ese aire acribillado de plata y de invisibles lentejuelas…

— Però sou més del Gòtic, o del Raval?

— Ambos. En el ala gótica se oyen fuentes romanas y laúdes del quince. 

— I el Raval?

— La otra ala es abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer.

— Ara hi ha caos igualment, però sense bohèmia. Què més recordeu de la ciutat?

— Todo. El Excelsior, Villa Rosa, la Criolla, el hotel Majestic, el Condal, el Colón, el Ritz, el oficio solemne de la Catedral, el café Suizo, el Glacier, los transvestidos, las tabernas, la sardana, el Tibidabo, el Turó Park, el Oro del Rhin, el Lyon d’Or, el Miramar, El Canari de la Garriga…

— Ah, allí al llibre de visites hi vau escriure “Visca Catalunya Lliure!”.

— Sólo son palabras de un presidiario en potencia.

— I al Raval també hi teniu el monument a la Xirgu.

— ¡Ah! Cómo olvidarla, la Xirgu, el teatro Goya, el teatro Barcelona, el teatro Principal Palace, las pasiones sin filtro. ¡La Xirgu, lumbrera del teatro español y admirable creadora!

— Exactament així figura en la inscripció al seu monument.

— La mejor época de mi vida. Yerma, Bodas de sangre, Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores… 

— Bé, però a Vic i a Igualada Yerma no va agradar als més carques.

— Tampoco en algunos ambientes de Madrid. Hay gente que ve el pecado en todas partes.

— Doncs vós vèieu soroll a la Sagrada Família.

-Ruido, sí. Una estridencia vertical que se elevaba hasta los pináculos. Me tensionaba muchísimo. Pero creo que de eso se trata, precisamente. ¿No?

— L’hauríeu de veure avui, l’acabaran en pocs anys.

— Me la imagino todavía más vertical, y más estridente.

— Algú ha de ser exagerat, senyor Lorca.

— Alguien tiene que ser humano, también.

— I les galeries Dalmau? Sembla ser que fins i tot hi vau exposar dibuixos.

— Fue gracias a mi amistad artística con Sebastià Gasch. ¡Preciosa galería, precioso el Paseo de Gràcia!

— Però que no eren a Porteferrisa?

— No que yo recuerde.

— Ah.

— No hemos vivido la misma Barcelona, señor mío. 

— En tot cas, eren uns dibuixos molt delicats. Fins i tot molt semblants al Dalí primerenc, he de dir.

— Toda la vida resbala por un finísimo hilo de telaraña.

— I ara digueu-me: després d’haver mort tan tràgicament, descanseu en pau?

— Claro. Ningún barcelonés puede dormir tranquilo si no ha paseado por las Ramblas por lo menos una vez.

— Suposo que ara sou un barceloní més que s’hi ha quedat, a la Rambla.

— Pero no para dormir, sino para despertar. Mi corazón despierto sus amores decía.

— Heu de saber que ara a Barcelona la gent se’n va a dormir molt d’hora.

— Pero esta ciudad sueña despierta.

— Què voleu dir?

— Es una ciudad idealista. Mejor así: despertar siempre, aunque se esté dormido.

— Per què?

— Al despertar
uno se vuelve
al que era
al que tiene
el nombre con que nos llaman.