“El R&R és entrar a una realitat alternativa, a una espècie d’Olimp que connecta amb el meu jo adolescent de xaval de poble que ho devorava tot sobre música: discos, cintes, revistes, llibres. De fet, quan de jovenet vaig descobrir la música en directe a peu d’escenari, ja no va haver-hi marxa enrere, em vaig convertir en un habitual de l’escena de la meva zona i intentava no perdre’m ni un concert”. I need to lunch dels Dead Boys sona tot just quan Ramon Morera ha demanat un whisky-cola per a coronar un abundant banquet al Bar, en un dels diversos àpats que aquests dies celebra a mode de comiat d’una Barcelona on, aquest noi d’un poble anomenat Oliva, prop de Dénia, va venir a parar fa disset anys i en la qual li han passat totes les coses més transcendents de la seva vida.
“Aquí he estat pare, aquí he treballat de professor i, també, aquí he passat de ser un simple fan de la música a descobrir que podia cantar, que podia expressar-me i connectar amb el públic a través de les meves composicions”. Tot va començar quan feia poc més d’una setmana que estava a la ciutat. “Al Big Bang Bar del carrer d’en Botella vaig creuar-me amb un col·lega del poble que també s’acabava de mudar a Barcelona. Estava muntant una banda i em va preguntar si jo tocava cap instrument. Li vaig dir que no, així que va determinar que jo seria el cantant”. D’aquesta manera van néixer els efímers Voodoo Rockets, amb els quals es va foguejar sobre diferents escenaris. Després arribarien els Orsini Shakers, la segona banda.
“Amb ells vam girar una mica més i vam arribar a telonejar als mateixos Sonics quan van visitar la Salamandra de L’Hospitalet, durant exactament una cançó”. En el seu moment es va parlar bastant, en els àmbits de l’underground barceloní, sobre aquell primer tema de concert durant el qual, en plena eufòria de frontman, el parroquià va fer un salt amb la mala fortuna d’aterrar malament i dislocar-se el fèmur.
“Aquí va ser quan, tirat a l’escenari, vaig dirigir al públic la coneguda pregunta de si hi havia cap metge a la sala”, riu. Van ser molts mesos de recuperació per a tornar a caminar i, després de perdre aquella oportunitat de lluir-se obrint per als mítics gurús del midwest punk, la banda no va durar gaire més.
Un salt cap endavant
Mentre els Orsini Shakers s’anaven extingint com la cendra d’un cigarret fumat massa de pressa, una de les bandes favorites d’en Ramon, Els Trons, dedicada a rescatar l’esperit d’aquelles bandes dels 60 de beat que cantaven en català com Eurogrup, Els Dracs o The Bonds, també arribava a la seva fi. I, curiosament i en contra de qualsevol pronòstic, aquella coincidència va suposar que aquell salt fatal sobre les taules de la sala Salamandra s’acabés convertint en un salt cap endavant per a la seva trajectòria.
Morera va tenir vel·leïtats literàries que no va acabar de desenvolupar, “potser perquè escriure és una activitat solitària, mentre que la música és col·lectiva, mística”
“Paradoxalment, l’incident del concert dels Sonics m’havia fet més o menys conegut a l’escena musical de la ciutat i, de sobte, em vaig trobar que membres dels Trons, acabats de dissoldre, em contactaven per a crear una banda nova. Jo era molt fan d’ells des que vivia al poble, molt, i la idea de començar amb ells un nou projecte gairebé no em semblava realitat”, afirma el cantant amb el whisky-cola a mig beure a propòsit del naixement de Mossén Bramit Morera i Els Morts, mitjançant els quals recupera l’esperit de Screaming Lord Sutch, “però escrivint cançons i cantant-les en català, la meva llengua, i desposseint-me dels clixés del R&R per a bolcar en elles les meves filies i les meves fòbies”, com per exemple una cançó sobre Margarida Borràs, la primera víctima documentada d’odi transfòbic. “Crec que he fet bones cançons i m’encanta veure al públic corejant-les a peu d’escenari, fent-les seves”. En els seus onze anys de trajectòria, la banda porta enregistrats dos Eps, un 10 polzades i un àlbum, “i estem preparant un nou disc, perquè encara que jo marxi a viure a València, aniré tornant, la banda seguirà, perquè estem en el nostre millor moment”, afirma.
—Escrius sobre temes molt diversos en un català exquisit i cites a poetes i autors que no són exactament carn de gran públic. No t’has plantejat desenvolupar aquesta faceta més literària?
El parroquià somriu. “La veritat és que de molt jove sí que vaig tenir vel·leïtats literàries, però no vaig acabar de desenvolupar-les, potser perquè escriure és una activitat força solitària, mentre que la música és col·lectiva, és mística. És una festa”.
Una festa que Ramon, tot i que els anys i la paternitat el van allunyant de les infinites gresques de la nit, mai no es va voler perdre.
Una ciutat on militar
“Viure a un lloc és militar-hi. Lluitar juntament amb les entitats veïnals, comprometre’t amb l’entorn social, mullar-te. El contrari és acabar sent una espècie d’erasmus que es limita a mirar el Trip Advisor per a veure a quin restaurant sopar aquesta nit”. La Barcelona viscuda per Ramón és aquesta: “Una ciutat a la qual vaig arribar d’una València que estava molt més endarrerida democràticament, on em vaig reinventar i m’hi vaig tornar adult i de la qual em van enamorar moltes coses, començant pel mercat dominical de Sant Antoni”.
Una ciutat que, els últims anys, “ha anat prenent una deriva ultra-capitalista que ha anat fent fora a tanta gent imprescindible d’aquí”, lamenta el cantant, que puntualitza que “no me’n vaig per cansament ni res d’això, torno a València per una sèrie de compromisos familiars i afectius i estic ara mateix pensant en la nova relació que articularé amb Barcelona”.
Les notes del Bye bye baby blue dels Undertones interrompen la conversa i proporcionen al parroquià el parèntesi per a acabar-se la beguda i embolicar-se un cigarret per a sortir a fumar.
—Per cert, ara que hi penso, no has menjat postres. No sé si després del cigarret voldràs provar alguna cosa de la nostra oferta rebostera.
I alguna cosa s’encén en la mirada d’en Ramon Morera, qui afirma amb contundència mentre confessa que, per a ell, “el dolç és un vici, una addicció” a la qual no es vol sostreure. Una mica, com la festa d’aquesta música, aquest R&R que retruny al seu cap i a la seva vida.
