Fa més de 60 anys que toquen i els Sírex segueixen donant-li al rock and roll en els seus 80 anys com ho feien als 20. Fa només dos mesos, van fer ballar fins i tot les escombres —mai més ben dit— al festival internacional Rockin’Race Jamboree, que des de fa tres dècades se celebra a Torremolinos reunint milers d’incondicionals del gènere de tot el món. Van triomfar amb els seus vells èxits i el rock de sempre, i se’ls han tornat a disparar les actuacions. Són tan incombustibles com els Rolling Stones. I, a més, fa unes quantes setmanes es va inaugurar al Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú una exposició titulada El tren de la costa, que pren el nom d’un dels seus grans temes roquers històrics.
Així, El tren de la costa ocupa una de les sales del museu, molt a prop d’altres ferrocarrils històrics, com la rèplica del primer que va fer el trajecte Barcelona-Mataró el 1848, locomotores de vapor i fins i tot un dels primers Talgos. La mostra reuneix memorabilia de la banda barcelonina, com portades de discos, fotografies i altres objectes que rememoren la seva carrera, inclòs un escenari amb fotos siluetejades a mida real dels tres components més veterans del conjunt.
Dels cinc membres de la banda estable dels 60, només en queden el cantant, Leslie, l’Anxoveta de la Barceloneta, i Pepe Fontseré, el guitarrista rítmic. El guitarra solista Manolo Madruga i el bateria Lluís Gomis van morir fa uns anys, i Guillermo Rodríguez va decidir no fa gaire que ja era hora de penjar el baix. Al costat de Leslie i Pepe, segueix també Juanjo Calvo, que es va incorporar a finals dels 70, quan el grup va tornar als escenaris, i ja fa més de 40 anys que és a càrrec dels sols de guitarra. Tots tres, juntament amb tres músics de suport més, segueixen al peu del canó.
La cançó que dona nom a l’exposició és un dels grans clàssics dels Sírex. Va ser Leslie —Antoni Miquel de nom real— qui va sentir la versió original a principis dels 60 quan un mariner de la Sisena Flota nord-americana la va punxar al restaurant Hawaii de la Barceloneta. El seu títol original és Train kept a rollin (quelcom així com El tren va seguir rodant), i li va impactar tant que se la va intentar comprar al mariner, que es va negar d’una manera tan mal educada que el de la Barceloneta, l’orgullós fill del pescador Anxova, li va fotre en una distracció i va escriure una lletra en castellà, aquella amb la tornada “corre niña ves al tren o marchará”.
El Train kept a rollin que Leslie li va distreure al militar ianqui era una versió de Johnny Burnette, un pioner nord-americà del rock and roll, del 1956, però originalment va ser composta cinc anys abans per Tiny Bradshaw, un músic de jazz que li va donar un toc jump blues, que és un subgènere del blues amb ritme de boogie woogie.
Aquesta peça, en la versió de Burnette, és encara un imprescindible dels repertoris de les bandes de rockabilly, encara que també l’han interpretat llegendaris grups com els Yardbirds, Led Zeppelin, Aerosmith, Gun N’ Roses, Motorhead i Metallica. I, per descomptat, a aquest club també hi pertanyen els Sírex.
L’incombustible grup barceloní segueix a tot tren de la costa amb l’ànima de rock and roll intacta, com als seus inicis al Pinar del Poble-sec i al San Carlos Club de Gràcia. Sempre van ser més dels Stones que dels Beatles, encara que una de les seves fites va ser teloners dels de Liverpool en el seu concert del 1965 a la Monumental. Però les discogràfiques van forçar-los a seguir amb l’estratègia de gravar versions comercials de temes del seu fons d’armari. Tot i això, d’allà van sorgir grans èxits com La escoba, Que se mueran los fesos y Qué Bueno, qué bueno, amb el que Conchita Bautista havia fracassat a Eurovisión. Malgrat tot, es van esforçar per introduir el seu segell amb les guitarres i els seus moviments compassats sobre l’escenari a l’estil dels Shadows, encara que amb més desvergonyiment roquer.
Tot i que els van ser ficats amb calçador, els Sírex no reneguen ni de La escoba ni dels seus altres èxits que se’n sortien de la seva genuïna ànima roquera. Formen part de la seva vida i, com qui diu, ni tan sols ja els pertanyen, sinó que són patrimoni col·lectiu de diverses generacions d’aquest país. El mateix Leslie entén que el públic vulgui escoltar La escoba a les seves actuacions. “És com si vaig a un concert dels Rolling i no toquen el Satisfaction. M’aixeco i me’n vaig”, fa broma.
Han passat gairebé 70 anys des que van començar a tocar. Són al llindar de l’octogenarisme i segueixen tan actius com els seus ídols Mike Jagger i Keith Richards, i compaginen La escoba amb el més pur rock and roll que porten incrustat al seu ADN, com van demostrar al Rockin’Race. Com m’agradaria veure’ls de teloners dels Stones. Vaig a recollir firmes. Qui s’hi anima?
