Caldria en primer terme, i que em perdoni el meu estimat Ildefons Cerdà, prohibir els cotxes a la ciutat. No pas per qüestions mediambientals ni per la salut pulmonar (que ja me la cardo prou enlaire fumant com un estibador), sinó perquè això de traslladar-se en auto als puestos sempre m’ha semblat una horterada. El metro és un dels millors invents de la història dels bípedes i Barcelona, deessa limitada per dos rius, és fàcilment perforable en molts caus. Si la gent té claustrofòbia, que es foti i camini. Pel que fa als carrers ancestralment destinats als vehicles, lluny de mantenir-hi l’asfalt o pintar-los amb serigrafies inframentals, hi posaria sorra fina o sauló, la millor plataforma per caminar, amb aquell crec-crec picant que és la banda sonora del Mediterrani. Fet això, no caldrien tramvies, busos interurbans ni d’altres mandangues. Als indrets importants, of course, hi aniríem en avió.
Però ens mouríem poc (qui sap si per escoltar Shakespeare ben cantat a Londres o fer el mec i gastar molta pasta a Nova York), perquè viuríem a la millor ciutat del món. De fet, fent honor a la misantropia de les grans urbs de mar enllà, a penes fotríem el camp dels nostres barris. Després d’uns quants anys de globalització, els barcelonins necessitem un pèl més d’arrelament a casa. Fet i fet, qualsevol districte de la ciutat guarda litres de bellesa, especialment aquells que la gent indocumentada considera més paupèrrims i brutots. Així també milloraríem el tema de la neteja, car tot déu tornaria a comprar a granel, evitant així els envasos, que són el major tonatge de merda acumulat per la raça humana. Els científics diuen que el verd purifica l’aire i excita la felicitat: sigui per això, o com a concessió al poble, fotrem arbres a tot arreu. Les plantes, si no és molèstia, als balcons.
Amb tot plegat ja tindríem arreglada la cosa de moure’s i dormir, perquè la gent tornaria tractar l’Eixample, Sarrià o Gràcia com el seu poble i ningú tindria la temptació de gastar-se milions en un àtic espantós dels que poblen la Diagonal. Emprant aquest mètode infal·lible, els nostres barris semblarien ciutats italianes. Tot això, faltaria més, atrauria moltíssims nouvinguts i visitants. A la immigració només li demanarem que pronunciï adequadament les neutres (la qual cosa ens permetria expulsar una gran part dels autòctons, que ja va bé) i amb els turistes, ho lamento, aplicarem una forma de racisme notòriament capitalista consistent en cobrar-los qualsevol compra cinc vegades més cara. Això foragitarà prou penya com perquè hi capiguem tots. La cosa de la criminalitat té fàcil solució: basta amb legalitzar totes les drogues, jubilar els narcos i donar llur feina als farmacèutics.
Anem a la cultura i l’educació, que són l’única cosa realment transcendent (en l’àmbit del negoci i de fer calers, els barcelonins tenim experiència de segles i l’administració ja farà prou en no tocar els picarols). Els professionals més ben pagats de la ciutat seran els mestres, que ensenyaran als infants l’art de llegir, escriure, fer un passeig i solfejar. Contravenint el meu credo liberal, al·lèrgic a les quotes, demanaré per decret que les senyores cobrin sistemàticament més duros que els mascles (al seu torn, i per assegurar que la prosperitat s’acompanyi d’una vida feliç, els prohibirem el matrimoni, que no pas infantar). Seguim. Vist que hem excel·lit universalment en totes les formes d’art, qualsevol equipament artístic haurà de promoure un 70% de programació i continguts estrictament catalans. La resta del món, per primera vegada en la nostra història, serà un fet excepcional.
Per compensar les injustícies del passat, i en els primers cent dies de govern, l’administració sufragarà els impostos als nostres millors xefs, coctelers, caps de sala (i a la pràctica totalitat dels autònoms). L’arquitecte senyera de la ciutat passarà a ser Lluís Domènech i Muntaner, deixant el plom d’en Gaudí en una merescudíssima segona filera; com a conseqüència del fet, la Sagrada Família es desballestarà de forma magnànima, deixant-hi només el pedregam original. L’estàtua de Colom serà substituïda per una rèplica de la Liberty i el passeig de Joan de Borbó passarà a dir-se Avinguda Josep Maria de Sagarra. Tots els festivals quedaran prohibits, però hi haurà centenars de sales de música a cada barri. Doblaré la quantitat de mercats municipals; m’entusiasmen els mercats. Per cada Wagner farem dos Mozarts. Als concessionaris hi posarem biblioteques.
El vostre futur alcalde emprarà els pronoms febles correctament, serà ateu però coneixedor de les abreviacions bíbliques i etcètera. Us emprenyarà molt poc, així en general. Què més voleu, barcelonins?
