A l’hora de justificar la dèria de tocar la guitarra i fent gala d’una poesia certament barata, tots els instrumentistes del món hem equiparat el nostre estimat tros de fusta al cos d’una dona. Qualsevol tòpic, per ressuat que sigui, amaga certa veritat; en aquest cas i de forma més òbvia, la semblança de la caixa i la tapa harmònica d’una guitarra a la cintura i els malucs d’una femella, però també –seguint la cosa heteropatriarcal– a la impossibilitat de domar la sonoritat d’una enginyeria instrumental complexíssima que, d’ésser abandonada només uns quants dies, et respon amb desdeny, mala cara i un timbre de feridora grisor. Reconec que vaig assistir a La matèria (la segona part de la trilogia sobre la guitarra flamenca de la balladora Olga Pericet) amb tota aquesta palla mental al cap, intrigat per com una dansaire s’aproximaria a un instrument que l’imaginari masculí ha fet tan seu.
En vaig sortir regirat de pensament i d’entusiasme. De fa bastant temps, qui sap si per coses de l’edat, surto dels teatres, cinemes i espectacles en general de la meva avorrida Barcelona absolutament tou i sense cap idea nova. Per fortuna, quan guillo de Mercat de les Flors l’experiència és radicalment oposada, i des d’aquesta Punyalada envio un sonor aplaudiment a la seva directora, Àngels Margarit, per aconseguir que torni a maldar per arrapar-me a una butaca (també per dirigir un equipament centrat a acompanyar els artistes, desplegar al màxim la seva creativitat i tenir la delicadesa d’explicar els seus espectacles als profans en dansa sense cap mena de pedanteria). Aquest La Matèria de Pericet n’és una bona mostra, perquè hom pot no tenir la més reputa idea de l’art del moviment i, no obstant això, passar més d’una hora resant perquè l’espectacle no s’acabi mai.
De dansa, admetem-ho, tampoc no en tinc ni folla. Però gaudeixo de la sort d’haver passat milers d’hores en companyia d’una guitarra (i la seva matèria) i també d’haver escoltat en directe els millors tocadors del món, amb la qual cosa m’autoritzo a dir que l’obra de la senyora Pericet és una aventura colossal. Filla cultural del tablao, però formada al classicisme, la balladora aconsegueix ordir un viatge on el seu cos va transformant-se de forma paulatina en el propi mitjà. Acompanyada per l’excel·lent ballador Daniel Abreu, Pericet fabrica una genealogia de l’instrument; inicia l’aventura des de la fusta mateixa, entrant tímidament en contacte amb els talls de fusta, que acaricia primer amb els peus, per després encastar-se el coll de l’instrument a l’esquena i modular la pròpia cintura amb la curvatura dels aros; d’això se’n diu reapropiació i la resta són mandangues.
He d’anar molt més al Mercat de les Flors, hi heu d’anar molt més, perquè, ara per ara, és dels pocs indrets de la ciutat on passen fenòmens seriosos
Des d’aquesta física primordial, la balladora ens dispara a cotes altíssimes de pensament. Amb dues guitarres als braços, Abreu comença a obrir el joc de la guitarra, de la pura intimitat a l’empresa impossible d’omplir un escenari. Després hi ha, només faltaria, la seducció de la sonoritat: la balladora –qui sap si inspirada pels colors de la roseta– s’apropa al repte de la tortura acústica encastant-se una mantellina al cap, per recordar-nos que la victòria del nostre instrument radica sobretot en la tibantor dolorosa de les cordes. Tot això la tia s’ho casca barrejant sense cap mena de pudor la tradició flamenca amb la samba, el jazz, el rock (fins i tot la cosa cabaretera) sense cap mena de complexes. Cal tenir un bon parell de tot plegat, perquè Pericet aconsegueix regnar a l’escenari acompanyada d’un grup de músics importants on destaca un baixista, en Juanfe Pérez, que és d’altre món.
De fet, i acuseu-me raonadament de bàsic, el que més acaba sobtant d’aquest La Matèria és com el cos d’aparença petita i fràgil de la protagonista s’acaba fent ama de la simfonia musical del seu grup d’homes, dirigint l’orquestra dels sons a la seva voluntat (em va fer molta il·lusió tornar a escoltar el Capricho Árabe del nostre estimat Francesc Tàrrega en un arranjament preciós; l’havia tocat tantes vegades d’adolescent). Vaja, que tot plegat va ser una cosa molt bèstia i espero que la tercera part d’aquesta trilogia ens arribi ben aviat. He d’anar molt més al Mercat, hi heu d’anar molt més, perquè, ara per ara, és dels pocs indrets de la ciutat on passen fenòmens seriosos (aquest cap de setmana hi serà la Núria Guiu amb el seu Supermedium, que també pinta a meravella). Si puc hi tornaré, encara captivat pel privilegi d’haver assistit a la transformació d’una balladora en la dona guitarra.
