Quan la gent em demana, i tu què trobes a faltar més de Barcelona, jo mai no dic el mar, ni les Rambles, ni tan sols la xocolata de l’Escribà… Jo dic sempre: els horaris. La distància personal, laboral i social.
El periodisme és un ofici molt gos si no t’agrada anar a dormir tard i, sobretot, si no t’agrada anar a dormir tard per culpa de la mateixa gent amb qui ja t’has passat tot el sant dia gruant a la feina. Tot i això, jo recordo els meus anys de periodista a Barcelona com una bombolla relativament plàcida. No era com a Nova York, que, o fa un pet Lehman Brothers, o agafen a Bin Laden, o a les cinc de la tarda ja no queda ningú a la redacció. Però a Barcelona, així sigui a les deu o a les onze de la nit, és possible tancar l’ordinador i sortir escopetejat cap a casa, a veure la família, la parella o el gat, sense haver-te de prendre una canya o un vi amb ningú que no et vingui de gust.
A altres ciutats d’Espanya tampoc no és que t’hi obliguin posant-se un llevataps al coll, però ja ens entenem: o hi ets pel tros, o no hi ets pel tros, i si no hi ets pel tros, bé, doncs això es paga. Avantatges: amb simpatia, mà esquerra i, sobretot, amb un bon fetge, pots arribar més lluny del que gosaries ni suposar en contextos de més rigidesa. Desavantatges: caure bé pot arribar a ser molt més important que treballar bé, no diguem que tenir raó…
Jo sempre he pensat que, diguin el que diguin, el teletreball és difícil que prosperi de forma massiva i sostinguda a Espanya, perquè per això caldria donar-li la volta com un mitjó a tota una cultura, tota una ètica laboral, basada en prendre cafès, fer passadissos i conspirar… Molt més que no pas a fer tothom el que ha de fer, el millor possible.
Sincerament crec que tot aquest trauma del confinament ha posat a prova la nostra cultura sociolaboral. També la nostra picaresca. Per exemple: quina excusa hi ha perquè a l’AVE hagin desaparegut, no ja el vagó cafeteria i, per descomptat, els carrets que repartien coses de menjar i de beure, els diaris i fins i tot els auriculars per a escoltar música i pel·lícules, que tota la vida els han despatxat en bossetes segellades, perfectament individuals? No serà que amb l’excusa del virus es van retallant despeses, sense descomptar ni un cèntim, per cert, del preu del bitllet?
A l’estació de Sants, en nom de la Covid han tancat el servei de consigna. Se m’escapa del tot la lògica, de no ser que comencem a entrar en l’espès inframón de les subcontractes de les subcontractes, on ja se sap que ningú no coneix ningú…
No fa gaire em vaig trobar jo mateixa en aquesta penosa situació. Vaig arribar a Sants a mig matí, després de passar la nit a Castelldefels. Tenia una reunió i un dinar a Barcelona i un tren de tornada a Madrid aquella tarda. Òbviament no pensava pas anar arrossegant la maleta Passeig de Gràcia amunt i Diagonal avall, sinó deixar-la a la consigna. Quina no seria la meva sorpresa –i el meu espant…– quan em van dir: no n’hi ha.
La meva ment va viatjar terroríficament enrere en el temps. Concretament fins a un matí de l’any 2005 a Madrid. Jo havia de fer una gestió a l’ambaixada dels Estats Units, al carrer Serrano, i allà me’n vaig anar amb una motxilla a l’esquena que, després d’hora i mitja de cua, van i em diuen tots eixerits: aquí vostè amb la motxilla no entra, vostè aquí amb la motxilla no pot entrar. Ni detector d’això ni d’allò, ni taquilla per a deixar-la ni res de res… No feia tant dels atemptats de l’11-S…ni dels de l’11-M, ja posats.
Què fas al bell mig del barri de Salamanca de Madrid si no et deixen entrar al lloc on vas perquè portes una motxilla (amb tots els teus efectes personals a dins), però tampoc no et volen guardar aquesta motxilla enlloc? La llences a la claveguera? Desesperada vaig preguntar per bars i botigues de la zona, debades obria la motxilla una vegada i una altra, oferint-me a mostrar a qui fos tant com contenia. Res de res. Molta rialleta de circumstàncies i molt buscar-te la vida, absolutament ningú no em va voler ajudar…
Amb semblant trauma a l’esquena, mai millor dit, us podreu imaginar la meva desolació de veure’m al mig de l’estació de Sants amb maleta i sense consigna. I ara què?
Se’m va acudir de mirar al cel cercant la inspiració, com aquella cançó de Serrat… I em vaig recordar de l’hotel Barceló Sants, just al damunt de l’estació, on faig nit de vegades quan vinc a la ciutat. No era el cas aquell dia… Però cap allà que m’enfilo, amb el meu millor somriure per fora i amb tota la processó per dins. Després de tot, què és la histèria i la desconfiança civil provocada per un atemptat terrorista, comparada amb tot el bé de Déu que ha desfermat la Covid…
A veure. No diré que va ser fàcil. D’entrada el senyor de la recepció de l’hotel, molt correcte i molt educat, em va advertir que allò que jo li demanava era impossible. Que ni pagant. Que no podien agafar equipatge de ningú que no fos un hoste. Que si això, que si allò… Quan jo vaig insistir i suplicar, fent valer la meva condició de clienta recurrent de l’ hotel, vaig llegir als seus ulls que ell no estava autoritzat a fer una excepció, ni tan sols en aquest cas.
…. Però alhora vaig llegir-li als ulls, no em demaneu com ni per què, que ho faria. El vaig veure consultar el registre, comprovar la meva darrera entrada, i en tot moment vaig ser molt agudament, i molt agraïdament conscient, que tot allò era una comèdia. No tant davant les normes de l’hotel com davant d’ell mateix.
Com d’infinitament s’agraeix de vegades trobar menys bon rotllo, més distància social… I més ganes de fer les coses bé. Sense necessitat de caure’s en gràcia ni de conèixer-se de res.
Perquè sí. Perquè existeix la decència.
