No, berenar no està de moda. Ho està el brunch, el vermut o l’afterwork, però el berenar ha caigut una mica en desgràcia. La gent ja no queda per berenar. Com si fer un mos a mitja tarda fos cosa de nens o de vells.
Perquè els nens sí que berenen. Necessiten combustible per tanta activitat. Els d’ara no sé què mengen. Quan jo era petit regnava el pa amb Nocilla, l’entrepà de fuet o de paté La Piara, els phoskitos i els bollycaos.
Suposo que el berenar també s’associa als vells perquè generalment són els qui tenen temps per passar la tarda a cafeteries i pastisseries, fent-la petar amb els amics mentre suquen melindros i ensaïmades a tasses de xocolata desfeta o cafès amb llet.
Més enllà de tenir o no temps, sospito que una de les raons que han fet que el berenar estigui en crisi és, precisament, que moltes persones l’associen a la ingesta de dolços i perceben que és l’àpat menys important del dia. Gairebé com si fos un caprici. O un pecat. Els experts en nutrició sempre parlen de la importància de fer un bon esmorzar per començar el dia —no solen dir res del berenar—. També alerten dels perills d’abusar del sucre, el dimoni. Per tant, al berenar li ha tocat rebre per totes bandes. Moltes persones directament se’l salten i, en conseqüència, els establiments de restauració tampoc li donen gens d’importància.
A mi, de tant en tant, m’encanta quedar per berenar a clàssics com la pastisseria Mauri o la Granja Viader o, si em ve de gust una cosa més moderna, al Federal Cafè, per exemple. I, per descomptat, anar a fer una xocolata amb xurros al carrer Petritxol, sobretot quan comença a fer fred.
Més enllà de tenir o no temps, sospito que una de les raons que han fet que el berenar estigui en crisi és, precisament, que moltes persones l’associen a la ingesta de dolços i perceben que és l’àpat menys important del dia. Gairebé com si fos un caprici. O un pecat.
Se m’acut que seria fantàstic que els hotels de la ciutat promoguessin la recuperació de l’hora del berenar. Es podrien inspirar en el “te de la tarda” dels seus col·legues britànics —en això de conjuminar tradició i modernitat els britànics hi tenen la mà trencada—. Fa uns anys, durant un viatge a Hong Kong —excolònia, com tothom sap, de l’Imperi Britànic—, m’hi van convidar a l’elegant hotel The Peninsula. El lobby del luxós establiment —abans reservat a la selecta colònia d’expatriats britànics— no podia estar més concorregut: grups i més grups de persones parlant animadament mentre prenien tasses de te que servien amb cerimoniositat uns cambrers que també anaven traient safates platejades de tres pisos amb petits sandvitxos de cogombre, brioixos i pastes dolces. Tot un esdeveniment social.
Podríem fer alguna cosa semblant a Barcelona? Posem de moda berenar!
