La dada més importat, paradoxal (i poc comentada) de les darreres eleccions del 14-F és que l’independentisme arribà per fi a la fita històrica del 52% dels vots en uns comicis del Parlament mentre els seus principals partits, Junts per Catalunya i Esquerra, perdien un total de 707.974 vots respecte a l’anterior comesa. Aquesta font de contradiccions explica la sensació de temps mort en què ara es troba la política catalana. Per una banda, l’independentisme ha assolit la majoria social que els seus líders havien considerat com a clau per endegar un procés de secessió, ja fos unilateral o acordat amb l’estat. Per altra, aquest llindar simbòlic culminava a l’instant en què el moviment mostrava més feblesa, amb una capacitat de mobilització social molt atenuada (no només a causa de la pandèmia) i amb els seus principals partits notòriament enemistats i obsedits quasi exclusivament i infantil en picabaralles pròpies de la formació d’un Govern autonomista.
Aquestes 707.974 desercions no són únicament fruit de la por de molts votants a omplir les urnes en un entorn de contagi viral. Hi ha una part important d’electors independentistes naturalment fatigats de les promeses que els partits han incomplert sistemàticament en els darrers lustres, una manca de responsabilitat amb la ciutadania que els líders catalans havien aconseguit escudar amb la inqüestionable i injusta repressió de l’estat amb els presos polítics. Però, afortunadament, hi ha molts electors que han entès (finalment!) que les accions d’una judicatura vetusta i desmesurada no són l’excusa per prendre el pèl als votants amb fulls de ruta que acaben en paper mullat i en jornades històriques que només serveixen per omplir els carrers de coloraines. L’abstencionisme no només responia a aquesta decepció, sinó també a una classe política que ha entonat durant els últims deu anys la cançó segons la qual la Generalitat és una administració pràcticament inservible.
Si els programes electorals fossin quelcom més que paper mullat, Junts per Catalunya hauria posat com a condició indispensable per a la formació de govern dotar d’efectivitat la DUI. Però la primavera no sembla excitar gaire els convergents i la seva promesa electoral estrella ha quedat novament reconvertida a la preparació del que els cursis anomenen “un nou embat a l’estat”. La realitat, ho sap tothom, és una altra: actualment, l’independentisme té poques ganes de confrontació, respira ben tranquil en aquesta pax autonòmica i ha acabat esdevenint un sobiranisme que només es radicalitza quan fa proclames sobre l’amnistia. Paral·lelament, Junts acabarà entrant al Govern pel simple fet que de l’administració autonòmica no només en depenen 200 alts càrrecs que alimenten moltes boques i serveixen per sufragar moltes hipoteques i extraescolars de la canalla, sinó perquè les elits convergents tenen una set lògica de conselleries.
Les accions d’una judicatura vetusta i desmesurada no són l’excusa per prendre el pèl als votants amb fulls de ruta que acaben en paper mullat i en jornades històriques que només serveixen per omplir els carrers de coloraines
En aquest sentit, tots som conscients que la teatralització d’aquestes últimes setmanes de cara a la formació de govern no té res a veure ni amb fulls de ruta ni amb el paper del Consell per la República en la llibertat de la tribu, sinó amb el repartiment del poder autonòmic i, especialment, en el control dels mitjans de comunicació públics del país. De forma prou intel·ligent, Elsa Artadi està tramant un pacte de Govern que li asseguri al seu partit l’omnipresència quasi total a les conselleries de despesa; a saber, una Vicepresidència que gestioni els calers que vindran d’Europa, un megadepartament de Salut que, sota l’excusa de la pandèmia, tindrà quasi barra lliure en el pressupost i també la cartera de Territori. A Pere Aragonès, que és el més semblant a un convergent que té Esquerra, tot això li sembla bé, perquè li interessa que el seu partit tingui finalment un líder Molt Honorable i que això el converteixi en l’interlocutor estrella amb Madrid.
L’independentisme tranquil, en definitiva, respon afirmativament a la necessitat d’un govern a Catalunya escudant-se en la necessitat de retornar la política catalana al nivell de la gestió, que era allò, insisteixo, que els mateixos agents polítics que ara sospiren per manar ens havien dit que no servia per a gaire més que traficar amb engrunes. Retornar el caràcter sexy i entenimentat a la gestió governamental no serà fàcil, sobretot després d’una presidència activista i absolutament fútil com la de Quim Torra, trufada de conselleries en les què Alba Vergés i Chakir El Homrani han demostrat un nivell de saviesa administrativa que no els faria aptes ni per a la consergeria d’una empresa privada. No obstant això, Aragonès i companyia confien en que un país on Salvador Illa ha pogut ser un revulsiu polític i guanyar unes eleccions després de la seva nefasta gestió com a ministre sigui indulgent a l’hora d’avaluar la seva futura nòmina de consellers.
Tot i això, les elits catalanes i la ineptocràcia dels partits farien bé de no oblidar la presència fantasmagòrica d’aquestes 707.974 ànimes per les quals la memòria de l’1-O és més que un objecte de nostàlgia i que no oblidaran els seus objectius polítics per molt que Aragonès i Borràs els venguin la moto d’un país endreçat que prepara la revolució sine die. Catalunya necessita un Govern? Evidentment, com qualsevol comunitat política, però els nostres mandataris han de saber que els despatxos i el Parlament no ho són tot, i que cada vegada hi ha més massa crítica que no està disposada a hipotecar la seva llibertat en una gestió de mínims. Catalunya no es governarà des de Waterloo ni amb un Govern amb manca de lideratge, això és evident, però tampoc serà un actor polític rellevant en el futur si els seus líders continuen amb el xip mental de la darrera dècada. Sovint, la història canvia pel subsòl, i l’independentisme hi amaga 707.974 ànimes molt rellevants.
Catalunya no es governarà des de Waterloo ni amb un Govern amb manca de lideratge, això és evident, però tampoc serà un actor polític rellevant en el futur si els seus líders continuen amb el xip mental de la darrera dècada
Els compassos més importants d’una simfonia poden ésser els d’espera, els espais de silenci que preludien un esclat incontrolable de la massa orquestral. El temps dirà si la parsimònia d’aquests dies preludia una coda silent o una marxa estentòria que remogui tot el tauler del país. Jo, dels apologetes de la calma i de l’anar tirant, no respiraria gaire tranquil…
