Quan Albert Sánchez Piñol va començar a pensar en El monstre de Santa Helena (publicada en català per La Campana i en castellà per Alfaguara), s’imaginava que escriuria un conte, amb l’Amor, la Cultura i el Poder enfrontant-se en una illa remota per un desenllaç. Però, llavors, va aparèixer el Bigcripi, un monstre marí, humit, enorme i famolenc. “Més terrible que Moby Dick i el tauró de Spielberg”, adverteix l’escriptor barceloní. I, és clar, amb un ésser tan temible el relat creix i “ja no el pots reduir a deu pàgines”. És aquí quan va sorgir la nova novel·la de l’autor de Victus i La pell freda. “M’ho he passat teta”, confessa Sánchez Piñol, que no havia anticipat que aquesta trama estaria entre les històries que escriuria al llarg de la seva vida. “És un regal de la providència”, sosté.
Encara que aquest Bigcripi recordi als amfibis que habitaven La pell freda, també ambientada en una illa remota i inquietant, Sánchez Piñol rebutja qualsevol altra similitud. “Són temes diferents”, insisteix. En El monstre de Santa Helena, s’està parlant de la contrarevolució que podria haver retornat al poder a un Napoleó Bonaparte desterrat, reclòs i embrutit, quan una cosa inimaginable, i molt temible, trastoca l’ordre establert i la resposta passa per abstenir-se dels ideals i “triar entre mort o tirania”.
Malgrat que tots els personatges que apareixen a la novel·la van existir, com acredita les imatges que precedeixen la narració, i també va succeir el tancament de Napoleó a Santa Helena, Sánchez Piñol remarca que “no ha volgut escriure una novel·la històrica”, menys encara si es té en compte que la figura del militar francès protagonitza una infinitat de biografies i assajos cada any.
Comença semblant una novel·la històrica, reforçant aquesta sensació amb l’elecció d’un diari com a manera de narrar allò que succeeix, però molt aviat es descobreix el parany. Les males maneres de Napoleó, especialment a la taula; les bogeries dels acompanyants que se n’han anat fins a la fi del món amb ell o l’admiració que desperta la seva figura entre els habitants de l’illa són detalls verídics. També ho són la multitud de rates que hi ha a Santa Helena, gairebé unes protagonistes més del llibre. Es construeix així un entorn completament fidedigne, fins que arriba el Bigcripi i tot ho transforma, retornant a l’autor a aquell entorn més fantàstic en el qual es mou amb facilitat.
Però abans que emergeixi de les profunditats marítimes el Bigcripi, Sánchez Piñol ha de reunir en una mateixa sala a l’Amor, la Cultura i el Poder. Per a això, recorre a un desencadenant tan antic com ho són les proves d’amor. La marquesa de Custine, Delphine Sabran, vol saber si el seu últim amant, l’aclamat literat François-René de Chateaubriand, l’estima de veritat. Pensa que la millor manera de comprovar-ho és anar-se’n fins a Santa Helena. Ella es presentarà davant l’home que ha estat el més poderós del món i veurà si, quan estigui a punt de perdre-la, Chateaubriand lluitarà per ella o no ho farà.
La resolució no passa només per l’aparició d’aquest monstre i es que a l’illa hi ha altres monstres, alguns dels quals revelen el seu veritable caràcter abans que arribi el Bigcripi i altres que ho demostren quan l’han de combatre. “La monstruositat es contagia”, assenyala l’autor, fent que “cap personatge surti il·lès”. Els personatges són arquetips i Sánchez Piñol subratlla que “no s’expressa a través d’ells, són ells els que s’expressen a través meu”. “Jo passava per aquí…”, defensa.
“La monstruositat es contagia”, assenyala l’autor, fent que “cap personatge surti il·lès”
El monstre de Santa Helena es posiciona amb l’Amor, la Sensibilitat o la Bellesa que representa la marquesa de Custine, sent ella la narradora de tota la història. “Havia de ser ella qui ho expliqués”, assegura l’autor, ja que també és el personatge que, amb el greuge, es converteix en el més lúcid i acaba sent concloent.
Però Sánchez Piñol tampoc vol donar un sermó sobre qui ha de guanyar, si la marquesa, el literat o l’antic emperador. “Els llibres estan fets per ser llegits i divertir-se”, exposa. Per això, davant contextos actuals que poden fer pensar en el seu Bigcripi, com l’atac de Rússia a Ucraïna, l’escriptor no sap quin paper ha de jugar cadascun d’aquests arquetips. Ell només vol “explicar històries, no oferir solucions”. “El Bigcripi té moltes formes. La menys destacable seria la de la novel·la”, conclou.
