M’encanta parlar de les coses que m’agraden (que són molt poques, però que m’agraden molt intensament). Jo m’hi dedico, a escriure, i no entenc la vida sense llegir. Es pot dir que m’ho llegeixo tot, fins i tot allò que sé que no m’agradarà. Però, esclar, recomanar coses que t’apassionen (llibres, vi, restaurants…) ho fas sempre amb esperit proselitista, com la dependenta de la botiga que et diu que et quedis tal peça i que, en canvi, aquella altra (tot i que més cara) no, que “no t’està bé”.
Recomanes pensant en “el client”, no sempre en tu. Jo el que vull és que el consumidor ocasional es torni habitual. Per egoisme, m’interessa que els consumidors hi entenguin, aprenguin a triar. De vegades, doncs, no recomano un llibre que m’hagi agradat exactament. Recomano el que em sembla que serà entès, que obrirà portes. No recomano un vi negre a algú que em sembla que estima més els blancs. No recomano un vi “difícil d’entendre”, a algú que està començant. Quan ja “ets a dins”, no hi ha problema: et vas llegint la majoria de coses que surten i vas tastant la majoria de vins (si t’acompanya la butxaca).
Tot seguit, i aprofitant aquest Sant Jordi, us recomano una llista de llibres. Alguns no són novetat, per tant, no els trobareu a les paradetes de Sant Jordi, però a la llibreria, el dia abans o l’endemà, segur que sí. Si les persones del vostre voltant són lectores habituals, les novetats ja les tenen a la pila de la tauleta de nit i els clàssics al prestatge. Però potser voleu regalar i no sabeu què. En tot cas, si vosaltres també sou lectors habituals, la majoria de llibres que us recomani els coneixereu. Però, sempre està bé llegir què diuen els altres sobre llibres.
Per exemple, per regalar a amants del vi. Comencem amb un conte il·lustrat. És un llibre (d’aquells llibres de tapa dura, preciosos) que li agradarà a qualsevol persona relacionada amb l’art de Bacus (aficionat, cambrer, enòleg, pagès…). Només heu d’assegurar-vos que no el té. Es tracta de:
- La Cata, de Roald Dahl. (Nordica Libros)
L’ha traduït Iñigo Jáuregui i l’ha il·lustrat Iban Barrenetxea.
Aquest conte, addictiu com tots els de Roald Dahl (no us els perdeu!) va ser publicat per primer cop l’any 1945, a Ladies Home Journal i després, el 1951, a The New Yorker. Tots els vins que surten al conte existeixen, es nota que l’autor sap de què parla.
Un altre llibre que podeu regalar a amants del vi.
- ¿Qué vino con este pato?, de Ferran Centelles. (Planeta Gastro)
Ferran Centelles va ser sommelier d’El Bulli des del 2000 al 2011 i, actualment, treballa en el projecte La Bullipedia, de Ferran Adrià. Diria que és un dels sommeliers més estimats del sector. En sap molt i és, en conseqüència, una de les persones més humils i simpàtiques que conec. Va venir, no fa gaire, a un podcast sobre vins que tinc l’honor de presentar a Catalunya Ràdio (es diu Tast vertical, podeu imaginar per què) i li vaig demanar que triés una cançó. Va triar Friends will be friends, de Queen. Entenc que valora l’amistat i el bon rotllo.
Ha escrit diversos llibres de divulgació, tots interessantíssims. M’agrada d’ell que té idees molt bones sobre maridatge. Per exemple: ¿Voldries prendre un vi negre amb un peix o un vi blanc amb la carn? Ell et proposa que pensis en la guarnició. La guarnició, segons quina sigui, pot fer que el blanc et vagi bé amb la carn i el negre amb el peix.
I finalment, un altre llibre per a regalar als amants del vi.
- Cellers d’or: Vinari, premis de vins catalans. Es tracta d’una guia, amb fotos de Jordi Play, de tots els vins que han aconseguit un premi Vinari d’Or. No us el recomano perquè servidora hi hagi escrit petites peces sobre els cellers (tots, d’amics admirats). Us el recomano perquè l’idea dels premis em sembla molt lloable. Podem trobar al súper alguns vins o vermuts que no costen gaire diners i que han estat premiats en un tast a cegues.
Anem a algunes novetats literàries que em permeten tirar enrere. Treuen llibre nou Kazuo Ishiguro, Emmanuel Carrere, Javier Marías, Jordi Cussà…
- La Klara i el sol, de Kazuo Ishiguro. (Llibres Anagrama)
L’anuncien com “el seu primer llibre després del Nobel” (però no vol dir que el premi li hagi canviat l’estil literari; potser només l’estil del saló menjador).
Si no heu llegit mai res de l’Ishiguro, jo us recomanaria que, abans d’aquest llibre, comencéssiu pel famós El que resta del dia (Ed 62)/ Los restos del día (Anagrama). Us sonarà per la pel·lícula de James Ivory, que van protagonitzar l’Emma Thompson i l’Anthony Hopkins. Deixeu-me dir, abans que res, una cosa que sempre dic als tallers literaris o als clubs de lectura. Ishiguro va néixer al Japó, però als sis anys la seva família es va traslladar a Anglaterra. Ell ha acabat sent un escriptor en llengua anglesa. Però potser la seva mirada sobre els anglesos és la d’un que va venir de fora. Una mirada “perifèrica”. Aquesta mirada, que és la que tot escriptor, sovint, s’esforça per tenir (“vull mirar les coses des d’un altre punt de vista, sense estar-hi acostumat”) ell la té de natural per no haver viscut sempre en aquella cultura. Què vull dir amb això? Que Ishiguro és capaç d’escriure, amb aquesta mirada estrangera, sobre la institució britànica per excel·lència: els majordoms.
Hi ha una altra perla en aquest llibre, que està escrit en primera persona: el que en diem “el narrador poc de fiar”. El majordom t’explica, tota l’estona, allò que li passa pel cap respecte al seu amo (que té tractes amb els nazis) o respecte a la nova serventa (que ja entens que li agrada). I tu, com a lector, no deixes de pensar: “Me l’està fotent! M’està enganyant! No és cert això que diu, són excuses!”. És molt intel·ligent per part de l’autor aquest joc.
I anem a una altra de les novetats. Emmanuel Carrère.
- Ioga, de Emmanuel Carrère. (Llibres Anagrama)
El mateix us dic. Si no heu llegit mai cap llibre d’en Carrère, potser aquest no ha de ser el primer.
L’autor sol fer “no ficció” o això que ara en diem “autoficció”, que consisteix a posar-te a tu com a protagonista de la història (millorat, tot i que aparentment sembli que no). En Carrère ens explica la depressió que va tenir, que el va dur a un hospital psiquiàtric, i com el ioga l’ha ajudat al llarg de vint anys. Com pretenia fer un llibre, lleuger, sobre una experiència meditativa i com no va poder ser. El que és important, per cert, és que l’autor va firmar un contracte de confidencialitat amb la seva ex, suposo que per evitar que fes com el Harry de Woody Allen.
Com us deia, si no n’heu llegit res, de l’autor, us pot semblar que el llibre és el d’un senyor que t’explica les seves batalletes (amb moltíssima gràcia: hi ha pàgines sobre el ioga glorioses). Però si l’heu anat seguint, l’estimeu. I si l’estimeu, el llibre és l’experiència personal de l’autor de L’adversari.
Comenceu, si voleu, per L’adversari. No podreu deixar-lo. O agafeu Limònov. O El regne, on, com un mestre, t’explica primer la seva experiència religiosa —es despulla— per poder-te explicar, a continuació, la dels evangelistes —els despulla—.
Anem a una altra novelaca. La de Javier Marías.
- Tomás Nevinson, de Javier Marías. (Alfaguara)
Sempre he llegit amb plaer els llibres de Javier Marías. Recordo que a Mañana en la batalla piensa en mi vaig entretenir-me a comptar fins a quina pàgina (diria que era fins la 74) que el protagonista fa disquisicions sobre allò que li acaba de passar: se li mor l’amant, amb el fill allà, al bressol. 74 pàgines pensant i donant-hi voltes, voltes extraordinàries.
Tomás Nevinson es el marit de Berta Isla (a Marías li agraden els cognoms atípics) i en aquesta novel·la, de fet, hi ha el cognom Centurión. Podeu llegir, però, el llibre de manera independent. No cal haver llegit Berta Isla (però us agradarà molt). Tracta sobre “el crim d’estat”, la raó d’estat. Cal matar (o que algú mati) per raons d’estat, per evitar un mal major? Llegint el llibre, en primera persona, és evident que sí. Per això, i no és poc, el llibre d’ambienta als “anys de plom” d’Eta. Llavors, amb crims continuats, pots entendre la tesi del personatge. La perversió és aquesta: quina és la raó de l’estat?
I acabem amb un dels meus autors preferits. Jordi Cussà.
- El primer emperador i la reina Lluna, de Jordi Cussà. (Comanegra)
La meva relació amb Jordi Cussà es basa en un canvi d’abrics. Fa molts anys, ja no recordo quants, jo havia tret un llibre i ell també. Ens van convidar al mateix programa i ens vam, sense voler, intercanviar els abrics, que s’assemblaven. Llavors jo vaig anar a una altra entrevista i vaig tornar a agafar un abric que no era meu, deixant-me allà el d’en Cussà. El retorn dels abrics va fer que ens coneguéssim.
A mi em va agradar molt Cavalls salvatges. Era una novel·la sobre la droga que no semblava escrita per algú d’aquí. Tenia un aire internacional, que em recordava els beats americans. L’he anat llegint.
El llibre que ara publica és tota una altra cosa. No us semblarà el mateix autor que el de Formentera Lady. Per mi és un dels grans escriptors catalans.
Acabo amb tres recomanacions, totes tres sobre la mateixa qüestió, pensades per regalar a joves, a partir de tretze o catorze anys, que no vulguin llegir novel·la juvenil.
És el moment de deixar-los llegir Si això és un home, de Primo Levi.
- Si això és un home, de Primo Levi. (Ed 62)
Ja sabeu que Primo Levi va sobreviure al camp d’extermini d’Auschwitz, cosa que el va fer sentir sempre molt culpable. Va escriure aquest llibre l’any 1047, amb la intenció de fer pensar els humans en allò que havia passat. Són trossos de vida del camp, un dels quals sempre m’agrada recordar. L’autor camina, amb un kapo de barraca, i han de travessar una filferrada. El kapo, sense ni tan sols ser-ne conscient, com que s’ha tacat la mà de greix, s’eixuga a l’uniforme del Primo Levi. I ell escriu (cito de memòria): “Aquest home no es recorda de mi, no sap el meu nom, però és per aquest gest que jo avui l’acuso”.
I sense deixar el Primo Levi. Ell va ser qui va fer el pròleg d’un dels pocs llibres, testimonis de l’holocaust, escrits per una dona.
- El fum de Birkenau, de Liana Millu. (Quaderns Crema)
Són vuit relats —us colpirà el del nen—amb un distanciament, de vegades irònic, que no podreu deixar, i que estic segura que colpiran els adolescents que tingueu al costat.
Per acabar, i també en la mateixa, diguem-ne, línia:
- El diari d’Anna Franch (Debolsillo)
Es tracta, com sabeu, del diari personal d’una noia jueva de 14 anys, que escriu, amagada amb la família i uns veïns, en una casa d’Amsterdam que es pot visitar, entre el 12 de juny de 1942 i l’1 d’agost de 1944, data en que els nazis els descobreixen.
El llibre, per a un adolescent, pot acabar sent repetitiu, però té el mèrit de fer-te sentir la joia de viure perduda, la intranscendència, a la que tot jove té dret. Aquests dies, que l’he regalat a la meva filla, l’he rellegit. Llegir-lo de gran és tota una altra cosa.
Compreu llibres. Si voleu, passat Sant Jordi, en prometo una segona part.
