Featured Video Play Icon
Realització i edició: Morrosko Vila-San-Juan

Pere Rovira. 70 anys. Una crònica.

Abans no podrem veure el seu rostre congelat en aquell punt entre l’astorament i l’alegria, llegeixo als ulls que el somriuran que és un poeta. I entre pestanyes trobo més d’un accent per comprendre què és un poeta. Perquè dels seus versos -que ja no són seus- n’hem fet part de la nostra prosa vital.
M

iro al meu voltant. Poetes, novel·listes, músics, pintors, periodistes, professors. Cap sembla, però, tenir altre ofici en aquest moment que esperar amb un neguit creixent, gairebé infantil, que aparegui el Pere Rovira per la porta i que ens regali la seua cara de sorpresa. El fil invisible que ens cus els uns als altres a aquesta emoció és l’amistat amb un home que compleix 70 anys i que, d’un moment a l’altre, emergirà del contrallum d’estiu als finestrals d’un restaurant del Delta.

Aleshores, pocs minuts abans que arribi, em poso a llegir les mirades expectants. Hi llegeixo que, per a molts, el Pere és un mestre. A les universitats se’n troben molts de professors, però pocs mestres. Un d’aquells que inocula literatura durant anys, sense miraments. I que encara ara es propaga per les classes, els escrits, els pensaments de tants i tants alumnes i alumnes dels alumnes. Només va haver de fer-nos entendre que encara ens calia aprendre a llegir i escriure. I tan bon punt ho vam entendre, vam aprendre que la poesia, la literatura, té una arquitectura, una estructura necessària per bastir qualsevol creació. Un artifici necessari per lligar curt els sentiments. Tan senzill, tan difícil per a la impetuositat de la primera joventut. I després ens abocava poesia a la cara per despertar-nos de l’ensurt. Lliçons per recordar. Per això encara hi ha una aula on es guarda el silenci del final de la seua darrera classe.

Abans no podrem veure el seu rostre congelat en aquell punt entre l’astorament i l’alegria, llegeixo als ulls que el somriuran que és un poeta. I entre pestanyes trobo més d’un accent per comprendre què és un poeta. Perquè dels seus versos -que ja no són seus- n’hem fet part de la nostra prosa vital. O a l’inrevés, de vegades no ho sabem distingir. I aquesta és la poesia. Versos que ens dosifica com un cometa, amb un llibre cada set anys, després de completar una òrbita al voltant de la seua vida i les seues lectures. Poesia que “s’entén”, que diuen els que en saben menys de lletres, però més dels dies.

Mentre no arriben les abraçades per marcar-li al cos l’estima, comprovo que en algunes pupil·les encara queden rastres recents de les seues novel·les. Perquè les històries que explica ho tenen això, de deixar pòsit. Potser és culpa de la barreja de tendresa amb realitat crua. O de les històries de la història que sap coure. El fill d’un baster: qui li havia de dir que ens faria riure i plorar, que seria capaç d’encomanar-nos l’orgull i la ràbia dels que perden les guerres, la saviesa i la tafaneria de poble. Les seues novel·les, una altra forma de poesia.

Després arribarà el moment de seure i ens mirarà a tots i s’atiparà abans d’assaborir l’arròs, mentre molts ja voldríem ser a la sobretaula, que és lloc on assaborir l’amistat. El moment de degustar la intel·ligència d’una discussió, el comentari mordaç, on trobar l’aclaparadora vehemència del Rovira desencadenat. On l’anècdota viscuda es pot convertir en capítol. És fàcil trobar-lo a la confluència dels llibres, la música, el cinema. On la vida i l’art fan xamfrà.

Vindran fins i tot les llàgrimes per marcar a foc el moment que comprovarà que hi ha molta gent que l’estima i es capaç de fer quilòmetres i literatura per regalar-li un llibre que recull quina part i quin tot d’ell ens hem quedat cadascun. Pàgines farcides de paraules, dibuixos, imatges. Dècades de poesia, jazz, nocturns urbans, taules ben parades, algun disgust, més d’una pèrdua, tant de guanyat.

Però ara miro com els seus fills esperen que en entri a l’escena que han preparat com qui elabora un sonet. És un dels regals que no veurà. L’altre és l’alegre complicitat de qui el duu del braç fins al parany, la Celina, la seua dona.

I encara ens farem, al sec de la tarda, una foto a la frontera entre el blau del cel i el verd dels camps d’arròs.  Tot de gent a qui aquest home se’ls ha escolat d’una manera o altra a la vida. El trencaclosques d’un dia feliç. Però ara, que l’intuïm al llindar, ja tinc un retrat de l’orgull de conèixer un dels millors escriptors que ha donat el país. La crònica d’una amistat.

Featured Video Play Icon
Realització i edició: Morrosko Vila-San-Juan

Pere Rovira. 70 anys. Una crònica.

Abans no podrem veure el seu rostre congelat en aquell punt entre l’astorament i l’alegria, llegeixo als ulls que el somriuran que és un poeta. I entre pestanyes trobo més d’un accent per comprendre què és un poeta. Perquè dels seus versos -que ja no són seus- n’hem fet part de la nostra prosa vital.
M

iro al meu voltant. Poetes, novel·listes, músics, pintors, periodistes, professors. Cap sembla, però, tenir altre ofici en aquest moment que esperar amb un neguit creixent, gairebé infantil, que aparegui el Pere Rovira per la porta i que ens regali la seua cara de sorpresa. El fil invisible que ens cus els uns als altres a aquesta emoció és l’amistat amb un home que compleix 70 anys i que, d’un moment a l’altre, emergirà del contrallum d’estiu als finestrals d’un restaurant del Delta.

Aleshores, pocs minuts abans que arribi, em poso a llegir les mirades expectants. Hi llegeixo que, per a molts, el Pere és un mestre. A les universitats se’n troben molts de professors, però pocs mestres. Un d’aquells que inocula literatura durant anys, sense miraments. I que encara ara es propaga per les classes, els escrits, els pensaments de tants i tants alumnes i alumnes dels alumnes. Només va haver de fer-nos entendre que encara ens calia aprendre a llegir i escriure. I tan bon punt ho vam entendre, vam aprendre que la poesia, la literatura, té una arquitectura, una estructura necessària per bastir qualsevol creació. Un artifici necessari per lligar curt els sentiments. Tan senzill, tan difícil per a la impetuositat de la primera joventut. I després ens abocava poesia a la cara per despertar-nos de l’ensurt. Lliçons per recordar. Per això encara hi ha una aula on es guarda el silenci del final de la seua darrera classe.

Abans no podrem veure el seu rostre congelat en aquell punt entre l’astorament i l’alegria, llegeixo als ulls que el somriuran que és un poeta. I entre pestanyes trobo més d’un accent per comprendre què és un poeta. Perquè dels seus versos -que ja no són seus- n’hem fet part de la nostra prosa vital. O a l’inrevés, de vegades no ho sabem distingir. I aquesta és la poesia. Versos que ens dosifica com un cometa, amb un llibre cada set anys, després de completar una òrbita al voltant de la seua vida i les seues lectures. Poesia que “s’entén”, que diuen els que en saben menys de lletres, però més dels dies.

Mentre no arriben les abraçades per marcar-li al cos l’estima, comprovo que en algunes pupil·les encara queden rastres recents de les seues novel·les. Perquè les històries que explica ho tenen això, de deixar pòsit. Potser és culpa de la barreja de tendresa amb realitat crua. O de les històries de la història que sap coure. El fill d’un baster: qui li havia de dir que ens faria riure i plorar, que seria capaç d’encomanar-nos l’orgull i la ràbia dels que perden les guerres, la saviesa i la tafaneria de poble. Les seues novel·les, una altra forma de poesia.

Després arribarà el moment de seure i ens mirarà a tots i s’atiparà abans d’assaborir l’arròs, mentre molts ja voldríem ser a la sobretaula, que és lloc on assaborir l’amistat. El moment de degustar la intel·ligència d’una discussió, el comentari mordaç, on trobar l’aclaparadora vehemència del Rovira desencadenat. On l’anècdota viscuda es pot convertir en capítol. És fàcil trobar-lo a la confluència dels llibres, la música, el cinema. On la vida i l’art fan xamfrà.

Vindran fins i tot les llàgrimes per marcar a foc el moment que comprovarà que hi ha molta gent que l’estima i es capaç de fer quilòmetres i literatura per regalar-li un llibre que recull quina part i quin tot d’ell ens hem quedat cadascun. Pàgines farcides de paraules, dibuixos, imatges. Dècades de poesia, jazz, nocturns urbans, taules ben parades, algun disgust, més d’una pèrdua, tant de guanyat.

Però ara miro com els seus fills esperen que en entri a l’escena que han preparat com qui elabora un sonet. És un dels regals que no veurà. L’altre és l’alegre complicitat de qui el duu del braç fins al parany, la Celina, la seua dona.

I encara ens farem, al sec de la tarda, una foto a la frontera entre el blau del cel i el verd dels camps d’arròs.  Tot de gent a qui aquest home se’ls ha escolat d’una manera o altra a la vida. El trencaclosques d’un dia feliç. Però ara, que l’intuïm al llindar, ja tinc un retrat de l’orgull de conèixer un dels millors escriptors que ha donat el país. La crònica d’una amistat.