Curs anual de cinema d'autor i cinema experimental: “Traspasando lo cinematográfico”

Pensar les imatges per tornar a néixer

Perquè la imatge en moviment ens retorna a l'origen, una escola que parla de filosofia, literatura, ciència i arts reivindica el cinema i la imatge com una forma d'aprofundir en allò humà, d'entendre i entendre'ns, de recuperar la visió i la perspectiva perdudes.
U

n despatx a l’avinguda Diagonal va veure néixer el germen d’Educa tu Mirada, escola de cinema en la qual la simbiosi entre l’audiovisual, l’art i allò humà és la base sobre la qual es construeix aquest oasi de profunditat enmig de tant soroll. Javier Urrutia, filòsof i teòric literari especialitzat en estètica i estudis comparatius, va gestar aquest projecte a Barcelona, els seminaris del qual ja viatgen per diverses ciutats de la geografia espanyola. És una escola itinerant i presencial que va començar en petit format divulgant les claus d’allò invisible: imatges, afectes i sentiments a través de pel·lícules, quadres, fragments literaris… traçant fils i traspassant llindars lluny de l’enfocament tècnic habitual, i entenent aquest art com un codi universal, com el camí a seguir per arribar a ser (o almenys intentar-ho) individus lliures i conscients.

“Vivim en un món saturat d’informació i d’imatges, i el pitjor és que aquestes imatges ja no ens provoquen res, són sospitosament semblants i asèptiques. Com podem tornar a sentir la fascinació o la il·lusió per la vida?”. Convençut que crear imatges significatives i belles pot connectar-nos a la realitat, que es forja d’imatges, Urrutia assegura que nodrir la nostra imaginació i el nostre imaginari és conrear també el nostre ésser. Per això s’ha envoltat d’un equip que comparteix la mateixa passió que ell per aquesta disciplina, entre els quals es troben Andrés Duque ( “Iván Z”, “All You Zombies” o “Oleg i les rares arts”), Mireia Iniesta (“l’Acadèmia de les Muses”), Adrián Silvestre (“Natalia Nikolaevna”,”Els objectes amorosos”) o Rosa Delgado Leyva (“La Pantalla Futurista. Del Viatge a la Lluna de George Méliès a l’Hotel Elèctric de Segundo de Chomón”) al costat d’altres valents i valentes que miren el cinema des de l’altre costat del mirall, i que de tant en tant es reuneixen per ressuscitar obres, idees, imatges, projectes.

Seminario “Arquetips femenins”.

Un laboratori per traspassar la cinematografia
Obres de Dulac, Buñuel, Vigo, Deren, Serra, Mekas, Warhol, Akerman, Brakhage, Anger, Farocki, Zulueta, Weerasethakul… marquen la ruta per explorar els límits del que és cinematografia en un curs-laboratori anual en què s’investiga el cinema d’autor i experimental, ja que avui, reivindiquen des de Educa, es poden trobar indicis de cinematografia a les modernes pràctiques dels YouTubers i fins a les imatges satèl·lit o altres processos informàtics sofisticats, que en principi no tenen res a veure amb el cinema “convencionalment” entès. Al temari: la vacil·lació de la realitat, els no-llocs, el terror feminista, geologia i nous mitjans, els límits del desig…; el professorat: un cineasta experimental, una teòrica audiovisual, una crítica feminista, un filòsof.

N’hi hauria prou amb que la blancor de la pantalla pogués reflectir la seva pròpia llum per fer esclatar l’univers. El cinema és una arma magnífica i perillosa si la fa servir un esperit lliure. És la millor eina coneguda per descriure el món de la mentida, de l’emoció i l’instint.
Luis Buñuel, 1953.

Sexualitat, formes perilloses i David Lynch

Seminaris itinerants de cinema i sexualitat, cinema i adolescència, cinema i dansa, David Lynch o sobre fronteres entre realitat i ficció o cinema de monstres, ombres i foscor, estan viatjant des de fa mesos entre Barcelona, ​​Mallorca i Madrid per educar mirades i retirar vels, per ensenyar a veure i qüestionar i desxifrar aquest codi universal anomenat “cinema”. Seminaris intensius que ara són onze però que van mutant i evolucionant de reunió en reunió. “Les temàtiques ens trien a nosaltres. L’origen és irracional i salvatge, i poc a poc es va domesticant, va prenent cos en forma de seminari o curs”.

Amb ells i elles podem afirmar que Barcelona acull una de les escoles de cinema més avantguardistes i lliures, l’objectiu de la qual no és ensenyar ni parlar de tècnica sinó de sensibilitat estètica, d’esperit crític i d’igualtat de gènere. La clau és haver trencat amb l’especialització i subratllar els nexes i ponts entre obres, autors i arts per investigar a fons allò purament cinematogràfic.

Perquè “mirar pel·lícules és tornar a néixer constantment”, és important aprendre a veure el que es mira, doncs fer-ho comporta un recorregut intern, un moviment que ens provoca alguna cosa i trenca amb la mirada asèptica que ens envolta. Perquè veure, assegura el fundador d’aquest oasi, “ens converteix en visionaris, en éssers il·luminats pel fet de viure”.