Patrocinat per:

Genètica i microbis, l’esclat del petit

Comencem a interioritzar que és possible ser reparats, curats o millorar la nostra genètica. La bomba de la genètica estableix amb precisió que el cosmos que anhela descobrir és dins nostre i no en els confins de l'espai. Això representa un salt cap a l'interior, cap al petit, que permet advertir que, si nosaltres estem preocupats pel futur, els nostres fills estaran preocupats pel futur del futur.

T

otes les civilitzacions, des dels egipcis fins als nostres dies, han estat sempre més interessades a realitzar grans actuacions que puguin ser apreciades per tots els seus súbdits que per aquelles que no poden ser fàcilment observables i admirades. Les piràmides, els temples cristians, el Coliseu, els panteons romans o el panteó francès, les grans obres arquitectòniques de l’Europa industrial o les exposicions universals revelen la secreta inclinació dels homes davant les grans realitzacions humanes. Moltes d’aquestes construccions han tingut com a propòsit doblegar la voluntat humana a forces misterioses per protegir les seves vides, com en l’antic Egipte o l’Europa de l’Edat Mitjana. Unes altres han estat erigides per mostrar el poder d’un país, com el parc creat el 1939, icona de l’explosió dels èxits de l’economia de l’URSS, avui anomenat Centre Panrus d’Exposicions, on el visitant podrà contemplar una gegantina llançadora de coets i esglaiar-se, com si fos Charlton Heston a El planeta de los simios, davant la perspectiva que puguin tornar les condicions polítiques d’una nova guerra freda.

La fascinació davant el gran, davant el que redueix l’home a l’escala d’un punt sobre un mapa té en la bomba atòmica d’Hiroshima i Nagasaki les representacions culminants d’aquestes monumentals escenografies humanes. La bomba atòmica s’ha convertit en una icona estètica de l’horror dels límits que no han de sobrepassar les realitzacions dels homes. La conquesta de l’espai en les seves naus espacials i la immensa foscor que les envolta són una altra imatge que vincula l’esperit humà a estar més interessat a mirar per un telescopi que per un microscopi. Les forces que van dominar el final del segle XIX i el segle XX han estat més concentrades en indagar en el gran que en el petit; energies posades al servei de grans guerres, de genocidis o desastres nuclears com el de Txernòbil. Té més efecte en la nostra psique el tsunami d’Indonèsia o el terratrèmol de Mèxic que els milers de morts pel VIH/sida. Les magnituds immenses deixen un rastre profund en la memòria, mentre que les petites o individuals són oblidades o simplement ignorades. Aquesta tendència per la fascinació pel gran en la qual ha estat sumida la cultura occidental al segle XX ha començat a canviar en el segle XXI, on els esforços humans s’estan concentrant en petites grans coses, com la genètica o els microbis.

En el seu fascinant llibre El gen. Una història íntima, el divulgador Siddhartha Mukherjee ens posa sobre la pista d’una aventura humana que es remunta des de finals del segle XIX, i que ara comença a adquirir tot el significat i potencialitat en relació a l’estudi sobre la manipulació i comercialització de la genètica. L’autor explica com el 1962, en desxifrar el codi triple de l’ADN, The New York Times va publicar un article sobre “l’explosiu futur de la genètica humana”. Un cop revelat el codi, The New York Times va establir la possibilitat de sotmetre els gens humans a qualsevol intervenció. “És segur que algunes bombes biològiques que no trigaran a esclatar [després de la ruptura del codi genètic] rivalitzaran en conseqüències per a l’ésser humà fins amb la bomba atòmica. Algunes d’elles seran la possibilitat de determinar la base del pensament … i el desenvolupament de remeis per afeccions avui incurables, com el càncer i molts trastorns hereditaris tràgics”. En certa manera, la predicció de The New York Times comença complir-se en començar a interioritzar que és possible ser reparats, curats o millorar la nostra genètica. La bomba de la genètica estableix amb precisió que el cosmos que anhela descobrir és dins nostre i no en els confins de l’espai. Això representa un salt cap a l’interior, cap al petit, que permet advertir que, si nosaltres estem preocupats pel futur, els nostres fills estaran preocupats pel futur del futur. És imperatiu saber qui som per afrontar els futurs als quals ens dirigim com a espècie però, sobretot, no volem deixar a l’atzar res de tot el que concerneix la nostra salut i la nostra qualitat de vida. El viatge de la genètica obre les portes al posthumanisme que estableix, com explica Rosi Braidotti en el seu assaig Lo posthumano, que “les tecnologies contribueixen activament a la manera com els humans desenvolupen una ètica”. En la mateixa direcció d’apreciar que l’esclat del petit està canviant la nostra forma d’estar al món, trobem el sorprenent estudi d’Ed Young Yo contengo multitudes, en el qual observa els microbis que ens habiten com una forma més àmplia de veure la vida. Ed Young afirma que “els microbis sempre han governat el planeta, però avui, per primera vegada en la història, estan de moda”. La biòloga Margaret McFall-Ngai aprecia que “ha estat divertit veure com la gent comença a adonar-se que els microbis són el Centre de l’univers i com aquest camp comença a florir. Ara sabem que constitueixen la gran diversitat de la biosfera que viu en íntima associació amb els animals, i que la biologia animal va ser conformada per la interacció amb els microbis. Al meu entendre, aquesta és la revolució més important que ha conegut la biologia des de Darwin”. Un cop demostrat que els microbis controlen l’emmagatzematge de greixos i la formació de nous vasos sanguinis, estem en el camí de descobrir com afectarà la nostra forma de vida la manipulació de microbiomes. A Amsterdam es troba Micropia, el primer museu del món dedicat als microbis. La seva visita permet constatar que l’aparentment petit és tan important i determinant en la nostra vida que s’eleva davant nosaltres com a noves catedrals que modificaran fins i tot el que creiem.

Imatge destacada:
Microfotografia electrònica de bacteries Staphylococcus epidermidis en matriu extracel·lular.